La festa mare

Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, i Sergi Gómez Soler, destacable blogger i estudiós de la festa i la cultura popular, han escrit a quatre mans La festa mare, les festes en una era postcristiana, un excel·lent compendi de coneixements actualitzats sobre la qüestió, que ha editat el Museu Valencià d’Etnologia, una institució amb la qual el Principat encara espera dotar-se. I ja va per anys i anys que espera ─i desespera i tot─ i això malgrat les mil gestions i encàrrecs que s’han fet fins avui, i malgrat els valuosos fons existents escampats pel territori i les experiències que es coneixen, des de l’estimable Museu de Ripoll fins al que avui s’anomena Museu Etnològic de Barcelona.

En la seva obra, Antonio Ariño i Sergi Gómez, com en el seu èxplicit títol ens indiquen, donen una amplíssima informació sobre l’estat de la qüestió, la festa, la festa tal com ells ─i jo d’acord amb ells─ la coneixen: un estar (estar i sentir-se de festa), més que un ser (declarar un dia festiu per les raons que sigui). La festa que, ells diuen: “…no ha entrat en una fase de decadència, molt al contrari: s’ha revitalitzat i transformat extraordinàriament, de manera que bé pot dir-se que són [les diverses festivitats] el fenomen més vigorós de la societat civil. Més de 5.000 associacions s’encarreguen d’organitzar els distints tipus de festes”. Els autors, a més, tenen la voluntat de circumscriure’s al País Valencià, però la nostra experiència faria augmentar extraordinàriament aquest nombre de 5.000 associacions de base popular afegint-t’hi les del Principat i de les Illes. La festa popular, asseguren els autors del llibre, i ho mostren a través d’una extensa documentació, és un fenomen vivíssim de la societat civil de principis del segle XXI.

Això en quan a la primera part del títol, La festa mare. En quan a la segona part, Les festes en una era postcristiana, els autors ens donen motius de reflexió força documentats quan adverteixen la diferència existent “…[en] la manera de viure la religiositat de les categories popular i les elits (molt especialment les eclesiàstiques), (…) la nostra societat civil viu una era postcristiana: els ritmes personals i socials, privats i públics no són marcats ja pel discurs eclesiàstic. De la mateixa manera que quan es parla de societat postindustrial, cap persona sensata entendrà que haja desaparegut la indústria, sinó que la pèrdua d’hegemonia ha estat desplaçada, (…). També ací, postcristiana fa referència a un desplaçament com a conseqüència que els emissors dels llenguatges i codis significatius en l’organització de la vida són plurals i sorgeixen al marge de l’autoritat eclesiàstica…”. Vet aquí una resposta argumentada i ben documentada a l’interrogant que es fan, sovint, alguns dels qui pretenen veure la festa popular tradicional massa lligada a un calendari que encara emanaria de la religió o el medi agrari, i proposen com a resultat un calendari festiu més relacionat amb una suposada societat més actual, lligada amb la producció i el ritme laboral postindustrial, traspassant totes les festivitats als cap de setmana. O bé, el que es vol expressar amb un altre pensament, d’una parafilosofia laica i que, per posar un exemple prou conegut, ens planteja substituir el Nadal amb les seves connotacions cristianes, per celebrar el solstici d’hivern; sense advertir-nos ─o advertir ells mateixos─ que la celebració del solstici d’hivern, correspondria a un estadi espiritual lligat amb una altra mena de creences, la d’una religió més naturalista, però religió en definitiva. Dos extrems, aquests mencionats, que, com expressen els autors del llibre, avui no fan patir la festa popular. Malgrat totes aquelles propostes, argumenten, la festa popular segueix ben viva i gaudeix d’una autonomia d’acció i pensament envejable. I que sigui per molts anys!