El darrer terç del segle XX contemplà un ampli moviment de recuperació festiva de caràcter popular, moviment que coincidí amb la recuperació democràtica. L’any 1979 se celebren les primeres eleccions municipals post dictadura i la majoria d’ajuntaments són ocupats per consistoris nous disposats a recuperar el carrer per a l’activitat popular. Barcelona, coincident amb aquesta sensibilitat, es proposà renovar la festa de la ciutat, la Mercè, que per aquella dècada estava en gran decadència.

La Mercè va néixer el 1871. Amb anterioritat cada població de les que conformaven la ciutat celebrava la seva patrona o patró. El naixent sentiment catalanista, amb diversos càrrecs a la Casa de la Ciutat (Francesc Cambó fou regidor el 1901), anà donant forma a la nova Mercè, afegint a les celebracions religioses, activitats civils, la modernitat s’extreia de les exposicions Universal (1888) i Internacional (1929). Els esports i l’incipient art audiovisual (la fotografia, el cinema) van anar-se incorporant a la nova festa, hereva de la vella festa patronal. I així la Mercè esdevingué popular i moderna, per un cantó amb les aportacions tradicionals antigues (el 1902 s’inaugurà amb una trobada dels gegants de Catalunya), i per un altre amb la incorporació de les novetats mencionades.

La nova Festa Major, junt amb la tradició, havia assumit els moderns esports, sobretot futbol, atletisme i ciclisme, així com les novetats de la fotografia i el cinema. Amb tot aquest aparat, el catalanisme cívic militant construí un model de festa particular, afegint-hi la divulgació d’una dansa pirinenca que es projectaria com a dansa nacional, la sardana. Però cap els anys seixanta aquest model, per causa de les prohibicions del franquisme i l’entrada en la societat de consum, està ja en franca decadència.

A partir dels setanta, neix un ampli moviment cívic per recuperar l’espai públic, i la festa apareix com una eina excel·lent. A Barcelona, la nova Mercè abandonà el vell model i adoptà un nou patró festiu que partia del Camp de Tarragona i el Penedès/Garraf. Aquest últim model s’havia popularitzat amb la divulgació dels castells, els dracs, els diables de foc, etc. Aquest model se sustenta amb la posada en escena d’un seguit d’actes ben estructurats més un protocol observat amb precisió pels participants: una Vigília que sol començar amb la lectura d’un pregó per part d’alguna personalitat rellevant, continuat per la celebració nocturna de balls i concerts en espais públics; un dia principal que s’obre amb les Matinades musicals, seguit del Cercavila de l’ofici religiós on hi participen els entremesos, més les autoritats municipals; migdia dedicat als castells; tarda d’activitats esportives, festives i escèniques al carrer; nit amb revetlles populars que es tanca amb castell de focs artificials.

I la nova Mercè dels vuitanta regalaria a la cultura popular festiva una de les actuals activitats més rellevant de tota Festa Major, el Correfoc. Activitat i denominació nascuda el 1979 en ocasió d’una Trobada de Dracs, dels quals només se’n localitzaren sis: els de Vilanova i la Geltrú, Sitges i Sant Pere de Ribes (Garraf), el de Vilafranca (Alt Penedès), el d’Olot (Garrotxa), el de Solsona i la Guita de Berga (que no hi assistiren). Per suplir l’absència de més dracs, es convidaren dues de les poques colles de diables que subsistien, els de Vilanova (Garraf) i de l’Arboç (Baix Penedès). D’aquella trobada de dracs, nasqué el correfoc a la nova Mercè de Barcelona.

Bienve Moya Domènech. Gestor cultural. bienve.wordpress.com

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram