Fa uns dies, l’amiga Beatriu Daniel ens va convidar a diverses persones del món de la cultura a participar d’una jornada de reflexió per al Pla Nacional de Valors que està impulsant el Departament de Benestar i Família.
Allà ens explicaven com un grup de persones i consultors estan ajudant la Generalitat a definir quin és el nou paradigma del segle XXI, quins processos de transició s’estan produint. Es parlava que anem –o hauríem d’anar– cap a una economia del bé comú i un sistema financer no especulatiu, cap a una democràcia participativa, governança oberta, democràtica i transparent, cap a una educació integral i multidimensional, en l’àmbit de la salut cap a una visió integral de la persona i consciència pròpia salut, cap a la consciència de l’impacte mediambiental individual i col·lectiva i dels recursos energètics limitats, cap a una cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva, cap a un consum responsable, cap a empreses que aportin valor a la societat, centrades en les persones, sostenibles econòmica, social i mediambiental i cap a una comunicació ètica i participativa.
Certament una descripció molt aspiracional del que tots voldríem, però no acabem d’assolir. I de qui és la culpa? Dels ciutadans que no ho demanem prou o del lideratge actual? Segurament hi ha una mica de tot. Calen compromisos clars, transparència i participació, diàleg i comunicació, i harmonia entre el que es predica i el que es fa.
Potser en comptes de parlar de valors desitjats i de nous paradigmes, hauríem d’analitzar què fem en el dia a dia i pensar si és coherent amb aquests valors que professem tots. Celebro la tasca feta de pensar i repensar els valors, però potser caldria començar per analitzar els comportaments. Si ens comprometem a fer petits canvis en el nostre dia a dia, potser podrem realment parlar de nou paradigma. La visió del món no canvia per desitjos o valors expressats, sinó per fets reals. Si els desitjos no es transformen en realitats no provoquen cap canvi. És aquesta crisi l’espurna necessària per encendre la flama d’un canvi important? O la gent íntimament espera tornar a l’statu quo previ?
Frank Ponti en un article recent comentava que no creia en el nou paradigma i deia que “hi haurà esperança col·lectiva si cadascú de nosaltres aprèn a ser una mica més savi cada dia”. I aquí l’aportació de la cultura és clau: pot generar saviesa, esperit crític, curiositat i creativitat. Com també ho és la relació entre educació i creativitat. Sir Ken Robinson deia que l’escola és responsable de la limitació de la creativitat dels nens i nenes. El nou paradigma pot dependre d’una educació més creativa i lliure.
Cristina Salvador. Directora de l’agència de comunicació aPortada. Article publicat al blog Comunicació Cultural.
