Darrerament, no són poques les programacions de festivals, certàmens i temporades d’equipaments varis que treuen pit per la presència d’artistes catalans; “més que mai”, es vanten alguns dels responsables. Res a dir si és una aposta artística o de model, però en molts casos no és així, sinó que la mesura ve marcada per uns pressupostos minvants. És evident que, davant la situació de crisi generalitzada, i mentre s’esperen temps millors, és més econòmic recórrer a una escena catalana que pot arribar a cobrar entre poc i res (amb totes les excepcions que es vulguin).

No estem discutint sobre si el nivell artístic ha pujat en els últims temps ni si aquesta major atenció és merescuda, sinó constatant que és una tendència que ve condicionada per una època de vaques magres. Jo, dels artistes, estaria contradit. Si no hi hagués hagut crisi –l’econòmica general, que l’específica del sector cultural fa més que dura– hi hauria tants artistes catalans a les programacions? Què passarà quan la situació millori, si és que ho fa, i tornin els diners?

Un cop aquí cal matisar que, per molt que les programacions hagin augmentat la quota catalana, els artistes tampoc és que tinguin més bolos. En general, el nombre de contractacions ha baixat de manera fulminant a causa dels molts festivals i certàmens que han plegat veles o reduït les seves edicions; de les contractacions mínimes imprescindibles per part de la majoria d’ajuntaments, i d’unes programacions de la temporada estable estirades al màxim (de vegades la major presència d’artistes catalans no és en nombre, sinó en percentatge).

Amb tot, també s’ha d’entendre el discurs dels organitzadors. Ells el que volen és captar el màxim públic possible i, per tant, han de vendre el producte destacant els seus trets positius. El que no faran és dir: “Enguany, com que tenim un pressupost ridícul que no ens ha permès fer la programació que volíem, amb la misèria que ens han donat les administracions després de molt pidolar ens hem hagut de conformar en incrementar el nombre d’artistes del país. No és que no ens agradin, però no era la idea original i tampoc tenim un altre remei. Dels que hem programat, uns pocs tenen força tirada i, per tant, un caixet ja important –fins i tot massa alt, vés a saber qui es pensen que són, que ni ens han volgut arreglar el preu–; uns quants, el gruix, cobraran una misèria –si ho fan, perquè si els números no surten estirarem el pagament tot el que puguem a veure si se n’obliden o es cansen de perseguir-nos–; finalment, n’hi ha uns de jovenets locals que seran pagats en espècies –un entrepà i un refresc per barba, no fos que ens sortíssim del pressupost”.

Per a la següent edició/temporada, si el tema econòmic continua estancat o empitjora més, aleshores tocarà argumentar que definitivament es consolida l’aposta pels artistes del país. I si n’hi ha més, de calés, doncs aleshores s’obvia la catalanitat amb la mateixa naturalitat que l’han adoptat –sempre hi haurà una quota, mai se sap si per convicció, pel què diran o per les subvencions–, i serà qüestió de començar a parlar de salt qualitatiu, obertura, internacionalització i bla, bla, bla.

Pere Giménez. Cap de redacció de Cultura 21.