Ho adverteixo d’entrada, quedi clar. Escric aquest article uns dies abans de la constitució dels nous ajuntaments desprès d’unes eleccions que li han donat la volta al mapa polític català. Dissortadament, comprovo que la cultura segueix sent la darrera preocupació de molts dels futurs alcaldes, i em temo que a no pocs ajuntaments l’Àrea de Cultura es difuminaria dins el cartipàs al mig d’un conglomerat de serveis pensats per gastar menys si no fos perquè la tradició i sobretot una temuda pressió social ho dificulten.

En el context dels serveis públics, i la cultura ho és a l’escala municipal, atesa la manca d’iniciatives privades sostenibles, la fortalesa d’una política depèn de tres coses: la primera és del marc legal existent; és a dir, de l’obligació imperativa de fer certes coses més enllà del desenvolupament voluntari d’alguns programes particulars. La segona té a veure amb el treball d’alguns regidors tossuts i coratjosos que han aconseguit posar en marxa projectes culturals de rellevància, no sempre amb la complicitat de tot l’equip de govern. La tercera està en funció de l’aparició d’artistes, gestors o empresaris que fora de norma desenvolupen projectes que esdevenen petits o grans fenòmens socials.

Una política virtuosa és la que ordena els tres punts en el mateix ordre que els he exposat; és a dir, un marc legal clar, uns programes públics estables i unes iniciatives privades sòlides i amb la necessària complicitat pública. Així funciona la sanitat, l’ensenyament i cada vegada més la prestació dels serveis d’assistència social. A la cultura, però, la norma és sovint la contrària. Potser és per això que pateix un greu problema d’institucionalització (els programes no duren sempre el que caldria ) i una terrible manca d’estructuració en xarxa (el que passa a l’Hospitalet no sempre passa a Cornellà, per posar un exemple tan atzarós com plausible).

Els efectes d’aquesta realitat condicionen molt la normalitat del sector. Imaginem-nos, per exemple, que un fabricant de iogurts no tingués preestablerta la xarxa de supermercats on els col·locarà; doncs això és el que li passa a un productor de teatre o de música català: fins que no té el producte fet no sap si el vendrà, i sovint quan li volen comprar el producte ja no existeix.

Els efectes d’una política cultural s’avaluen per decennis. No ens hauria d’estranyar aleshores la lenta progressió dels indicadors culturals del nostre país respecte altres territoris europeus on l’acció cultural pública ha estat més estable i menys casual.

I cal senyalar igualment que això passa a Catalunya, malgrat el predomini municipal de les esquerres i l’existència d’un cert pensament cultural acumulat que, amb independència de la seva fortalesa política (escassa), ha tingut un notable predicament al país i a fora. El canvi polític que ens afecta, amb el context d’una crisi econòmica insòlita que qüestiona les finances públiques i de manera especial les que s’adrecen a les àrees que tenen un component voluntari, serà una prova de foc per veure si aquesta dinàmica històrica s’atura o segueix.

Valgui dir, doncs, que malgrat el minso predicament que la cultura ha tingut en el conjunt de l’activitat política, i malgrat el paper residual que li ha tocat jugar en les grans polítiques estatals i autonòmiques, a nivell municipal les polítiques culturals han mantingut una presència mínima que, sense solucionar del tot els problemes existents, han permès una raonable estabilitat.

Ara els Ajuntaments catalans hauran d’afrontar una profunda transformació en matèria cultural, i el sector ha fet algunes conquestes que no s’haurien de malmetre amb experiments incerts. Un dels principals reptes serà mantenir les programacions culturals que faciliten la imprescindible circulació pel territori dels continguts que produeixen els nostres col·lectius artístics. Per això s’han construït tota mena de contenidors culturals i se’ls ha dotat d’una estructura mínima però imprescindible d’equipament i personal tècnic. Un altre són els serveis d’accés al coneixement i a les pràctiques culturals que van des dels centres cívics fins als museus, passant per les biblioteques. Tot plegat pot quedar en poca cosa si esdevenen edificis sense recursos, sota l’amenaça de possibles privatitzacions o a disposició d’una activitat amateur tan digna com allunyada dels objectius per als quals es varen construir.

No cal estigmatitzar negativament cap proposta, òbviament. Fins i tot les privatitzacions poden ser un exercici raonable d’eficàcia en la gestió si mantenen els objectius públics i no es fonamenten en una estricta voluntat d’estalvi. Algunes primeres iniciatives no van, dissortadament, en aquesta direcció. El problema és molt senzill: el que dificulta una gestió pública més eficient és la burocràcia i un marc normatiu anacrònic, no pas un pretès defecte d’statu quo. Privatitzar ens permet solucionar dificultats administratives; no necessariament abaratir costos, a no ser que li acceptem al sector privat una gestió il·legal i de notable precarietat laboral que no seria possible dins de l’àmbit públic.

Els nous ajuntaments, en força casos, hauran de pensar molt bé si val la pena mantenir una tradició fràgil i inconstant, però viva i real, o iniciar una nova aventura pensant que el rellotge es pot tornar a posar a cero.

Xavier Marcé. Economista cultural.