En el post 8 de març, quan gairebé totes les institucions públiques aquell dia es van declarar feministes, és aclaridor relacionar manifestos amb actuacions i actituds.
La Diputació de Barcelona, en la seva declaració afirmava que “vol donar força a l’articulació d’agendes feministes que impulsin polítiques locals transformadores i interseccionals mitjançant sinèrgies i estratègies compartides”. Molt bé.
Abans, durant i després del 8 de març, al carrer de Sant Pere Més Baix número 7, l’edifici Francesca Bonnemaison, llegim en un dels balcons de la façana “La Bonne no es toca”.
La Bonne, es va constituir fa 15 anys, quan el moviment feminista de Barcelona va reclamar a la Diputació de Barcelona –tenedora de l’edifici des de 1941– que respectés la voluntat de les creadores de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona que el cedien amb una condició: que l’espai fos un centre de cultura de dones.
La Bonne és un dels pocs espais de creació de projectes culturals feministes del país i l’única entitat catalana que pertanys a la IAWM (International Association of Women’s Museums), xarxa internacional de museus de dones del món. La Bonne aposta pel treball col·laboratiu, en xarxa, flexible i inclusiu, integrant diferents col·lectius i altres entitats de la ciutat, com ara Tamaia, Viures sense Violència o Dones Visuals, amb qui realitza conjuntament part del seu pla d’acció.
La Bonne també acull i col·labora des de l’inici amb Sindillar, Sindicat de treballadores de la llar, que va ser Premi Ciutat de Barcelona el 2018.
Durant el darrer any, La Bonne ha comptabilitzat més de 10.000 persones assistents a les seves activitats, ha col·laborat amb més de 60 entitats i espais de creació, ha dut a terme dues coproduccions escèniques estrenades dins el GREC 2018: Només una vegada, de Marta Buchaca, i Rebomboris, un espectacle de creació artística comunitària produït amb altres entitats –més de seixanta veïnes– del barri de Sant Pere dins el programa Art i Part de l’ICUB creat amb Sindillar i Les Àvies de l’Antic Teatre, entre altres participants.
En principi, sobre el paper o el web, hi ha una concordança entre la proclama de la Diputació de Barcelona i les accions i objectius de La Bonne. Per què doncs la pancarta La Bonne no es toca?
Perquè després de 15 anys de treball i en ple nou esplendor, La Bonne troba amenaçada la seva existència, ja que veu perillar el seu futur que en part depèn de la signatura d’un conveni amb la Diputació de Barcelona per la cessió d’espais que garanteixi la seva continuïtat al carrer de Sant Pere Més Baix, número 7.
Les negociacions amb l’ens públic fa temps que duren. El passat mes de juliol es van iniciar per la renovació del conveni. La proposta que va presentar la Diputació es limitava a la renovació de cessió d’espais per tan sols dos anys. Cal dir que el conveni anterior era de deu anys.
En la darrera proposta, coneguda pocs dies abans del 8 de març, el conveni ja no era tal, era tan sols un protocol. Un protocol és només una manifestació de voluntat, sense cap compromís jurídic, més enllà de les “intencions”.
En la roda de premsa que es va fer a La Bonne, el 5 de març, Marta Vergunyós i Cabratosa, directora, manifestava: “La voluntat política es demostra amb accions concretes i amb recursos. Els darrers estudis sobre la presència de dones a la cultura reincideixen a parlar de la situació alarmant. Només un 16% de directores de cinema, un 14% de presència als museus… Espais com La Bonne són espais que permeten la creació lliure de les dones. És una incoherència que la Diputació es manifesti feminista i no abandoni pràctiques androcèntriques i patriarcals, al no reconèixer el valor polític de les creacions de dones”.
Isabel Segura Soriano, historiadora i escriptora.
Article publicat a l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent.
