“La Barbie és una d’aquestes modes
la popularitat de les quals
et fa perdre tota fe en l’espècie humana.” (Connie Willis)
En els darrers mesos, a propòsit dels debat generats per uns textos meus sobre l’aterratge de certs personatges televisius en el món de la cultura, o sobre la pròpia frivolitat amb què, sovint, la cultura és tractada a la televisió, alguns m’han acusat d’elitista, de defensar els suposats privilegis amb què compten els artistes, els creadors, els crítics, els gestors, els pensadors, els docents… Que en el món de la cultura hi ha capelletes i prebendes, no ho negaré, el color bru de la sala on escric m’ho impedeix. La gent també hauria de saber que, fora de quatre privilegiats, habitualment els sous que es paguen a la televisió són molt més substanciosos que els de la majoria de cenacles culturals. Per què? No perquè tinguin més formació universitària; se suposa que en el seu mitjà es mouen més diners, hi ha la publicitat, les mesures d’audiència i, dins dels barems del capitalisme, això compta molt més que fer un concert o una obra de teatre o un espectacle de màgia en una sala petita; i compta més, també, que fer una classe a la universitat, sens dubte.
Més enllà de casos concrets, m’agradaria aportar unes breus reflexions sobre això que en diem banalitzar la cultura. I sobre el presumpte elitisme. La nostra societat viu en una cruïlla de concepcions culturals: d’una banda, la tradició il·lustrada, aquella que entén l’art i la cultura com a un element fonamental per a la formació de l’individu; d’una altra, la cultura de masses, la irrupció de la “massa” (aquest ens informe i indefinit, del qual tots en formem part) com a destinatària d’una cultura on la formació individual es tensiona amb la necessitat d’entretenir la col·lectivitat; finalment, hi ha la concepció antropològica, aquell ensenyament que ens van oferir els mestres de l’antropologia moderna, especialment Claude Lévi-Strauss, segons el qual els sistemes culturals d’una societat són complexos i tots els elements en formen part.
En aquest plantejament de valors encreuats, el debat no pot plantejar-se entre elitisme i populisme. Aquestes tres conceptes sobre la cultura conviuen i han de conviure. No sembla que puguem —ni que convingui— viure aïllats, envoltats de llibres, de pintures i de partitures i aliens a la democratització de la cultura, però tampoc podem caure en el parany de pensar que tot registre cultural parteix de la mateixa base o ofereix uns mateixos fruits. Els qui viuen hores i hores enganxats a la televisió, si puc agafar el mitjà com a exemple, tindran una formació limitada, ni que totes aquestes hores les passessin veient documentals presumptament instructius. La cultura banal també es cultura, d’acord, és una de les parts que defineix la nostra societat, però no per això deixa de ser banal.
Hans Magnus Enzensberger ja fa anys que es va referir al concepte d’analfabet secundari com a paradigma de la cultura tensionada dels nostres temps. I no ho feia amb un to malenconiós, com si volgués tornar al segle XVIII; jo tampoc voldria, m’agrada el temps que m’ha tocat de viure. L’escriptor alemany, però, partia de dades més o menys objectives. Deia, això era l’any 1986, que un de cada tres habitants del nostre planeta viu “sense l’art de llegir i sense l’art d’escriure”; ha estat instruït, no és un analfabet absolut, però se’l pot qualificar d’analfabet secundari perquè viu aliè a la cultura formativa, a la transmissió de pensament i al contrast de discursos per mitjà del llenguatge verbal. Enzensberger ho explicava així, mig burleta:
“La figura que hace ya tiempo que domina la escena social es la del analfabeto secundario. Le va bien, puesto que no sufre por la atrofia de memoria que le aqueja […]. No tenemos, así pues, que preocuparnos por él. Contribuye a su bienestar el hecho de que el analfabeto secundario no tiene ni la menor idea de que es un analfabeto secundario. Se tiene por bien informado, es capaz de descifrar las indicaciones para el uso de los objetos que compra, los pictogramas y los cheques, y se mueve en un mundo que le aísla herméticamente de todo cuanto pueda inquietar a su conciencia. Es impensable que naufrague en el mundo que le rodea. Es él el que le ha producido y formado para garantizar su estabilidad y permanencia. El analfabeto secundario es producto de una nueva fase de la industrialización.”
Enzensberger no sabia, aleshores, que un nou element vindria a incrementar la tensió entre les concepcions culturals de la nostra contemporaneïtat: Internet, Facebook, Google, els anomenats “telèfons intel·ligents” (quin oxímoron!)… Tot aquest avançament tecnològic tan interessant i potencialment democratitzador que, de vegades, produeix l’aïllament d’un sector gens menyspreable d’individus que es comuniquen per mitjà de la tecnologia…
Sí, tot forma part de la nostra cultura. Però no tot registre cultural pot llegir-se en un mateix rang. Primer, perquè quan les televisions ofereixen continguts dirigits a l’entreteniment, a la riota, només poden aspirar a un petit (de vegades, minúscul) percentatge de formació o de sensibilització. Segon, perquè encara que volguessin, la història de la filosofia ja fa temps que ens han indicat que és a través de la paraula que la humanitat ha aconseguit els seus màxims vèrtexs.
Sí, la cultura banal també és cultura, però continua sent banal. Millor la cultura banal que la barbàrie? És clar que sí. Però no cal barrejar els conceptes. Tinc la impressió que, en els darrers temps, hi ha hagut molta confusió en la cultura catalana: els culebrots de TV3 no són alta cultura per més que bons dramaturgs hi estiguin implicats: només cal fixar-se en els pèssims diàlegs que els guionistes construeixen, en els personatges previsibles que diuen aquells diàlegs o, potser el que encara és pitjor, en l’ús d’un llenguatge cinematogràfic tan pobre i esmorteït com els dels culebrots sud-americans.
Que aquest registre cultural ha d’existir, és indubtable. Però el que no pot acceptar-se és que ens vulguin fer creure que veure un episodi de La riera (o de qualsevol culebrot de la història de la televisió catalana) és com assistir a una representació d’una obra teatral de Tennessee Williams (o de Benet i Jornet). O que veure un reportatge sobre una exposició amb plans desbocats i presentadors sexis és com veure un mateix aquella exposició.
Això és ser elitista? No, home, no. És que alguns volen fugir de l’analfabetisme secundari, per més rialler i súper modern que te’l vulguin vendre.
Joan M. Minguet. Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Article publicat al blog Pensacions.
