Quan vaig penjar al meu bloc, just fa un any, aquell text Bibiana Ballbè com a símptoma. La cultura de la riota no sabia que, d’alguna manera, estava fent una profecia. Efectivament, en aquests dotze mesos, hem vist que els símptomes dels quals parlava han esdevingut realitats: els mediàtics (els dos comissaris del tricentenari, Miquel Calçada i Toni Soler, i la Bibiana Ballbè) s’han apoderat del sector de la cultura, tenen pressupost (de la Generalitat, de l’Ajuntament, de TV3…) i el fan servir per aplicar un pla que ens ha de dur a un estadi de prosperitat que mai no ha conegut la cultura catalana en els darrers anys. Sí, jo estava equivocat. Ho confesso i em pregunto com podré redimir-me de totes les mentides que he dit.
Fa pocs dies, vaig veure la llum. Va ser quan vaig llegir que el Toni Soler, com a comissari del Tricentenari per part de l’Ajuntament, havia presentat un projecte de la Bibiana Ballbè titulat Fàbrica Futur Barcelona. He de reconèixer que, inicialment, vaig fer un estirabot, vaig tenir aquesta visió pessimista i doctrinària de la cultura universitària que tant em costa de foragitar. Però, quan vaig llegir de què es tractava vaig començar a entendre els meus errors. Ja ho veureu, entreu a la pàgina oficial i llegiu, també, les declaracions que van fer en la roda de premsa. Jo confesso que algunes de les coses que es diuen allà no les entenc. O em sonen a eslògan banal. Per exemple, quan es diu, que aquesta fàbrica permetrà que “deu joves talents treballaran en deu projectes […] per començar a celebrar que hem guanyat i deixar de celebrar que un dia vam perdre”; o quan es diu que vivim en temps de canvis “de la mà d’una disrupció tecnològica”. Ho confesso, no ho entenc. Però la culpa és meva. Ha de ser meva. I més sabent que ‘la Caixa’ també aposta per aquest projecte que es finançarà, doncs, gràcies a l’estrella mironiana i al director del programa Polònia.
Jo confesso que visc en el passat, però vull canviar, vull participar d’aquesta fàbrica del futur cultural, vull entendre què és una disrupció tecnològica. I deixar de creure que la cultura il·lustrada és el camí primordial per transmetre coneixement. Sempre explico als meus alumnes que, en la narració clàssica, els personatges negatius han de morir o redimir-se. Jo vull emprendre el camí de l’expiació! No importa que el programa televisiu de la Ballbè tingui poca audiència, els líders sempre han estat incompresos, però la perseverança d’aquesta noia ens pot rescabalar de la nostra ignorància.
Sortosament, els nostres dirigents institucionals ho han vist abans que ningú. El conseller Mascarell, el primer de tots, ja fa temps que va advertir que el far de la Ballbè (i del Mikimoto, i del Soler, és clar) ha d’il·luminar el futur de la cultura catalana. Primer, la volia fer directora del nou Santa Mònica; després va estar a punt de permetre aquella “party cultureta” que ella volia organitzar al final de la Rambla (i que, desdenyosos, alguns vam contribuir a desmuntar, ai las!); finalment, va propiciar aquest programa de televisió de molt caràcter, de tant caràcter que poca gent veu i valora com cal. Ara, el conseller segur que està content que altres institucions l’hagin rellevat d’aquesta lucidesa virginal que ell va tenir. El país sencer, tot seguint el far d’aquests personatges mediàtics i de les institucions que les agombolen, ha d’adonar-se que el futur de la cultura catalana és en aquesta disrupció, encara que no sapiguem què vol dir. Hem de tenir fe, ells ens guiaran.
Sí, jo confesso que abans pensava que els diners públics havien de repartir-se de manera radial –n’hi ha tan pocs en l’àmbit de la cultura!– entre els professionals del sector, no pels periodistes, sinó per aquells que havien estudiat explícitament art, literatura, filosofia, cinema, circ… Però ara ho veig clar, el futur és en mans d’aquesta gent moderna –o postmoderna, tant se val–, tan preparada i tan incompresa. He tingut una epifania, he vist la llum (la del far, és clar), ara comprenc la meva equivocació: els mediàtics no són un problema; són la solució. I alguns pallussos com jo no ens n’havíem adonat.
Joan M. Minguet. Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Article publicat al blog Pensacions.
