Ho vull aquí, ho vull ara!

L’audiovisual va néixer gràcies a un conjunt de descobriments científics i desenvolupaments tecnològics que varen accelerar-se els darrers decennis del segle XIX fins arribar als nostres dies. Primer amb el cinema, poc després amb la ràdio i tot seguit amb la televisió, l’estreta relació entre art, indústria i noves tecnologies no s’ha pas inaugurat fa quatre dies, sinó uns quants més… però ara ha canviat radicalment el paradigma del consum, trencant els límits existents respecte el temps i l’espai.

Si amb les sales de cinema, ahir i avui, ofereixen una oferta amb un horaris concrets i un consum presencial —cal anar-hi— i la ràdio i la televisió t’ofereixen un accés que s’acosta a la ubiqüitat, amb la irrupció de l’accés a continguts audiovisuals via IP, primer a l’ordinador i ara en una creixent col·lecció de pantalles domèstiques i portàtils, que acosten cada cop més el gaudi d’aquests continguts a una experiència absolutament nova pel que fa al consum cultural: ho tinc quan ho vull i l’obtinc des d’on hi sóc. I això és una revolució en la manera de gaudir de l’audiovisual que només ha fet que començar. La immediatesa capgira molts models que fins fa poc s’entenien com a consolidats.

Per això, assumint la poca popularitat que suposa qüestionar la bondat de l’intercanvi massiu de continguts via IP, cal reconduir-ho; perquè això s’ha de pagar d’alguna manera. I és absolutament indispensable per fer viable aquest sector cultural que el consum estigui retribuït, perquè parlem d’unes indústries que requereixen d’equips, inversions i molts professionals implicats. L’accés pretesament gratuït a pel·lícules, videojocs i altres continguts està causant un gravíssim dany a creadors i indústries i amb elles a milers de professionals. Mentre, companyies telefòniques i buscadors d’internet han fet —estan fent— un fantàstic negoci amb la creixent demanda d’aquests continguts descarregats a totes hores per la xarxa.

Només amb unes regles de joc que impedeixin que algú faci negoci —amb publicitat o el que sigui— amb continguts que ha obtingut sense abonar cap ni una retribució a autors i productors, és possible generar plataformes de comercialització sostenibles. De ben segur que, si finalment podem posar a disposició i amb garanties d’èxit els continguts audiovisuals, si podem marcar una línia vermella entre el que pot ser lícit i el que no ho és i com a tal és tractat per les autoritats, els costos del seu consum s’acostaran als que ja ens hem acostumat amb el sector de la música a la xarxa. Però reitero la necessitat de regular la www.

I que ningú es pensi que no hi ha pressa. Plataformes com les que estan desenvolupant Apple per una banda i Google-YouTube per una altra poden passar per sobre d’un mercat que continuï desregulat, amb tots gravíssims inconvenients que això suposaria per a les indústries de continguts audiovisuals i a la possibilitat de posar a disposició plataformes complementàries o alternatives de comercialització, emprant tecnologies que tenim aquí mateix. El temps comença a córrer en contra.

Que cal repensar el cànon digital? D’acord. Que cal garantir un sistema transparent sobre les retribucions que perceben els autors de les entitats que gestionen els seus drets? Només faltaria. Però, sisplau, no confonguem un simpàtic vídeo casolà penjat al YouTube amb una pel·lícula com les que s’estan a prop d’estrenar de la mà de productores catalanes; de la mateixa manera que no confonem una enginyosa piulada —Twitter— amb una novel·la d’un Teixidor o un Cabré. Fer desaparèixer un model imperfecte sense més, sense una bona alternativa, suposaria un dany irreparable per al sector. Aquí també caldrà que hi entri el legislador.

Calen noves fórmules d’accés al consum de les obres audiovisuals? Esclar que sí! No parlem només de transformar la clàssica compra del contingut per parlar de descàrregues o del lloguer per parlar de l’streaming. El sector dels videojocs fa temps que ha entès que dins l’ecosistema de la www cal canviar determinades estratègies de comercialització. El free to play ha esdevingut una poderosa eina per captar clients que s’inicien en determinat joc de forma gratuïta i que acaben adquirint els drets premium per jugar en línia amb moltes o totes les potencialitats previstes.

Certament, en el cas del cinema, caldrà continuar protegint un període de temps d’estrena i explotació comercial reservat només per a les sales d’exhibició. Però fins i tot aquest model que ha estat inalterat per l’entrada en escena del VHS, el DVD, el Blue Ray, els canals de televisió de pagament —per satèl·lit, cable o ADSL— o altres sistemes, haurà de repensar-se si vol continuar mantenint-se com la primera i privilegiada finestra d’exhibició d’una pel·lícula. I ho dic des del convenciment que és bo que ho continuï sent, perquè el vector de la immediatesa ens està reformulant tota la cadena d’explotació.