Diferents universitats ofereixen estudis, màsters i postgraus que faciliten un títol amb el nivell adquirit i dues paraules màgiques: gestió cultural. És de sentit comú que amb el pas del temps, en el camp de la cultura, així com en altres nascuts a l’atzar de les societats líquides, desaparegui l’autodidacta i floreixin els estudis reglats.
L’extensió i empenta d’aquesta nova professió titulada ha estat tan important que s’ha hagut de fundar una associació de gestors culturals, a manera dels arrelats col·legis professionals. Un col·lectiu agrupat que treballa de valent i permet, abans de la celebració d’eleccions, conèixer de primera mà els postulats en matèria de cultura de les diferents forces polítiques en competició.
El gestor cultural ha de saber situar-se, percebre l’alè i rondar a la classe política, la que necessita el vernís i la brillantor de la cultura per poder apostar per la modernitat. Llàstima que aquestes trobades periòdiques es duguin a terme en un recinte del Passeig de Colom, que indica terra a la vista, però que d’un temps ençà, està esquitxat d’una ona expansiva descontrolada i alguna artèria amb dificultats de fluïdesa. Algun imant té la seu de la SGAE, la casa nostra que opera i inverteix allà on apareix un solar o edifici deteriorat que necessiti ciment i sorra.
Maons en solfa seria un encertat títol per a una trencadora òpera prima a estrenar al Barcelona Teatre Musical, creada i dirigida per autors novells de talent i la producció anés a càrrec dels cadells sorgits de les aules on es donen cita l’excel·lència de la gestió i la cultura.
Avui, administracions públiques i empreses privades del sector cultural, mantenen un acord tàcit que cal disposar de titulats per gestionar en òptimes condicions les àrees de projectes, idees, innovació i desenvolupament. En cas contrari, el marasme i la manca de lideratge ens enfonsarien en el pou de la desesperació.
Si fa uns anys, bona part dels titulats en gestió cultural dipositava els seus anhels professionals en la possibilitat de pescar per a alguna institució de caràcter públic o en empreses consolidades del sector, actualment haurà d’albirar altres senders, ja que la cruesa de la crisi econòmica, que entre altres voluntats imposa la retallada de la despesa, no permet somiar despert. Una de les sortides seria, títol en mà, col·locar-se a la SGAE i ajudar-la a sortir del laberint, el que va provocar el cobrament indiscriminat del cànon digital i que ha fet miques el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Cultura oficial versus cultura marginal
En estaments on diuen adorar la modernitat de la societat catalana, encara persisteix la idea que només mereix categoria de cultura la que s’organitza des d’alguna institució oficial. Pot semblar un anacronisme però el concepte de cultura encara està subjectat per una pinça que posen els que ocupen el tron que els va ser llegat o pels que el sorteig de la loteria política ha afavorit.
Per a aquest conglomerat social el que no pertany a un consorci no val la pena. També a certs polítics institucionals els va bé aquesta desconsideració. Formulant la cultura mitjançant aquests termes, passen a formar part de l’elit, la que decideix qui mereix el preuat consorci. Cal congraciar-se amb els poders, però encertant molt bé per què.
Per tant s’amalgamen interessos que casen a la perfecció i couen un pa la mar de gustós. Sota aquesta premissa apareixen al cistell de la cultura oficial via consorci unes quantes sopes de lletres, uns mots encreuats estructurat i participat per les institucions públiques catalanes i amb aportacions d’organismes de l’estat.
Sembla ser que únicament el que emana d’aquests prestigiosos contenidors culturals té valor, i de passada, pinta l’intel·lecte dels dirigents polítics que estan al capdavant de les administracions. També els actes culturals que són pensats i realitzats des dels ens públics obtenen el beneplàcit d’interès general, circumstància que els faculta per ser percebuts com a cultura oficial.
En una altra balança posem l’eteri, el que a primera vista no té pes real. Aquí va a parar la resta, la considerada cultura marginal. La base de la piràmide funciona al marge de l’oficialitat i de vegades a contracorrent. A més no existeix un diàleg fluid entre la cultura oficial i la marginal. Per això el que s’inventa, organitza i desenvolupa en les vessants socials, no és reconegut, no se li atorga el segell de qualitat i creix a mercè de la voluntat d’uns quants il·luminats que amb l’apagada de la crisi i amb els chuzos de punta que estan caient, tenen els ploms fosos.
Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.
© Revista Benzina nº 52
