L’home llop fa pocs dies que ha marxat de Sitges. El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya és un esdeveniment audiovisual que, tot i ser de gènere –de gèneres, caldria dir– és el més important quant a dimensió i impacte internacional dels que es fan aquí. De fet, som un país amb un gran i creixent nombre de festivals i mostres cinematogràfiques i audiovisuals, de múltiples i variades temàtiques i especialitats, però no comptem amb cap de ‘generalista’ després de la desaparició del Festival de Cinema de Barcelona en un ja molt llunyà 1990. Aquell va ser un efímer intent de situar la nostra capital dins el calendari internacional dels festivals cinematogràfics, del qual en queda només per a la memòria el Manifest de Barcelona, signat per uns 700 directors de tot el món, que podem llegir en un disc de marbre blanc situat al terra del passeig central de la Rambla de Catalunya, prop de la Diagonal barcelonina.

Tornem a Sitges. Un any més, un altre any, no s’ha projectat cap llargmetratge en català… simplement perquè cap no es va poder presentar a la selecció. A excepció de La vampira de Barcelona el 2020, la normalitat de quasi totes les seves 54 edicions ha estat aquesta greu anormalitat. El mateix passa amb altres festivals i mostres que s’organitzen a Catalunya. Aquest mateix mes d’octubre se celebrava el Festival Internacional de Cinema de Begur Costa Brava, dedicat al gènere de la comèdia. La secció competitiva de llargmetratges, amb una molt acurada selecció, no va poder comptar amb cap producció en català.

Sí, el Festival de Sitges ha guardonat un film amb direcció i coproducció catalana dins la categoria dels Méliès d’argent, el llargmetratge Tres. I fa dos anys va guanyar el premi a millor pel·lícula una altra coproducció catalana, El hoyo. Però parlem de cinema EN català. Per això torno a insistir en el tema: la greu i crònica mancança de produccions en llengua catalana en tot de gèneres bàsics del món cinematogràfic.

Ja que parlem del gènere fantàstic, mirant la llista de projeccions d’enguany, el català ha estat un autèntic OVNI, vull dir OLNI (objecte lingüístic no identificat)… Disculpeu-me per aquest acudit tan dolent. Però el fet és que aquí destinem molts esforços i diners públics per exhibir i premiar produccions cinematogràfiques realitzades en molts i diversos idiomes, menys en català.

Xifres històriques… a la baixa

No ens ha d’estranyar que a la categoria de pel·lícula en llengua catalana dels propers Premis Gaudí només s’hi hagin pogut presentar cinc produccions, cinc! La xifra més baixa que recordo, i que si hagués estat una menys totes elles haurien passat directament a la final sense la selecció prèvia per descartar-ne alguna. Les previsions són que en els propers anys en tindrem algunes més, magnífic! Però del que es tractaria, crec, és que els films EN català deixin de ser un producte quasi ‘exòtic’ i passin a ser tret definitori de la nostra cinematografia. Que poder somriure, esglaiar-nos o sorprendre’ns davant la gran pantalla ho poguéssim fer amb un film pensat i fet en català, sense que això sigui un fet excepcional.

Certament, hi ha alguns festivals que no tenen pas aquest problema, i no faré ara cap llistat exhaustiu. Sigui perquè el gènere compta cada any amb produccions en català de gran interès, com el DocsBarcelona, o sigui el cas del Filmets de Badalona amb els curtmetratges. Cas a part són, òbviament, els molt meritoris festivals que tenen la seva programació orientada expressament a obres en llengua catalana, com el Som Cinema, que se celebra aquests dies a Lleida, o el FIC-CAT de Roda de Berà, que ja ha obert el procés d’inscripció per a la selecció de les obres que seran projectades en l’edició del juny de 2022. Però tenim un greu problema. Un problema de fons, que no només s’explica per l’aportació de més o menys finançament públic. N’hi ha d’altres.

En tot cas, és molt important que la futura llei estatal de l’audiovisual garanteixi que una part significativa de les obligacions d’inversió en futures produccions es destinin a films i sèries en català. Però caldrà també tenir una estratègia clara de què volem que sigui la cinematografia catalana d’aquí uns pocs anys. Una estratègia que ha de ser part, part destacada, de l’estratègia del conjunt de la indústria audiovisual del país, des de TV3 als videojocs. I aquesta, alhora, ha de ser part integrant de l’estratègia de futur de la llengua catalana. I en molts àmbits de la seva projecció col·lectiva i ús social s’ha malbaratat tota una dècada sencera; o no avançant gairebé gens, o directament fent passes enrere. Ja cal que espavilem tots plegats.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram