Ens falten infraestructures. Aquest és, probablement, el principal problema cultural de Barcelona sobre el qual rau la dificultat per desplegar tot el potencial de la producció cultural catalana. Locals per assajar i per produir, però sobretot per exhibir tota mena de propostes artístiques i culturals.
Podria argumentar-se que els locals culturals i les programacions que actualment acullen no tenen un 100% d’ocupació o que la xarxa d’equipaments públics de proximitat és àmplia i força diversificada. Fins i tot que la relació entre públics reals i oferta cultural està equilibrada i que nous espais podrien generar problemes de viabilitat econòmica. Tots aquests arguments tenen sentit, però obliden que el potencial creatiu de la ciutat i el talent que anualment surt de les escoles de formació artística supera de molt la capacitat d’acollida que Barcelona els ofereix. Per això som una ciutat que exporta creadors i, alhora, que fidelitza públics lentament.
Barcelona és una ciutat culturalment agraïda i participativa. Totes les propostes culturals públiques, majoritàriament gratuïtes, estan afavorides per grans audiències. La Mercè, el festival de la llum, les jornades de portes obertes dels museus, Sant Jordi, els festivals literaris i els de cinema, el Dau, els concerts a la platja… Són meravellosos exemples de participació cultural, però crear públics és una altra cosa. La diferència entre els assistents als museus un diumenge de portes obertes i els d’un altre dia normal és abismal. Tot i millorar cada any, els teatres de Barcelona freguen el 65% d’ocupació mitjana, i arriscar-se a posar en marxa una sala de música (normatives administratives al marge) és un autèntic malson.
Tot plegat en una ciutat que genera projectes culturals de manera exponencial, que forma creadors a escala internacional i que ha convertit en realitat una sòlida expectativa professional directament relacionada amb l’art i la cultura per a multitud de joves. Som un viver cultural i ens falta consolidar-ho amb una capacitat similar per esdevenir un viver de públics.
Parlem de públics en referència a aquelles persones que consumeixen cultura de manera habitual; que entenen que, malgrat les subvencions i el suport públic, cal pagar una entrada; que modulen, amb diferents nivells d’assistència, el que interessa, i que trien entre l’oferta i creen comunitats que esdevenen petites autopistes per on transiten les programacions. És difícil treure l’entrellat d’aquesta aparent paradoxa. Una ciutat que vol fer més cultura i a la qual li manquen públics per fer-la sostenible.
Som un viver cultural i ens falta consolidar-ho amb una capacitat similar per esdevenir un viver de públics
Cal aclarir, a qui volgués fer una lectura ideològica de tot el que he assenyalat, que, òbviament amb matisos, la capacitat pública per aixoplugar tot el potencial de l’oferta cultural de la ciutat és limitada; que la solució a la precarietat de molts artistes necessita ajustos legals, però sobretot més públics; que limitar l’ajuda pública i donar més ales al mercat deixaria moltes propostes valuoses fora de joc, i que la gratuïtat cultural generalitzada només afavoreix els pocs que poden administrar drets de comunicació pública. Per corregir aquests desajustos cal debatre què vol dir fer cultura al segle XXI, com s’interrelaciona amb els mercats i com es tracta cada producció en funció del seu valor intrínsec, acceptant que aquesta tria és subjectiva i difícil.
Per això una de les qüestions més necessàries, tot i que poc debatudes, són els oficis de la cultura. Darrere de tota activitat econòmica, i la cultura també té aquesta dimensió, hi ha creatius, comunicadors, gestors de públics, administratius, tècnics i empresaris. Cadascun d’aquests oficis té unes particularitats diferents segons quin sigui el seu camp de treball, però junts contribueixen a crear la cadena de valor d’un entorn professional i sostenible. El sector del teatre barceloní, per exemple, ha estat capaç d’articular-se racionalment, i això suposa un ampli ventall de professionals amb tasques ben definides que permeten el seu bon funcionament, així com acords que faciliten el diàleg entre tots ells, amb convenis sectorials i estructures salarials estables, etcètera. També pressuposa una gestió col·lectiva de la comunicació, acords generalitzats per crear nous públics i un espai de diàleg ordenat amb tota mena d’interlocutors públics i privats. No és un món perfecte, és clar, però ara per ara està molt per sobre del d’altres sectors com la música, la dansa o el circ.
Darrere d’aquest estadi organitzatiu hi ha molts oficis, i cadascun d’ells desenvolupa una part de les tasques que es pressuposen a un àmbit cultural. Formar professionals de manera sòlida, legitimar-los i treballar perquè contribueixin a articular els engranatges de cada sector cultural és imprescindible per solucionar els problemes que ens afecten. A poc a poc anem creant les bases d’un sistema legal que reconegui les nostres singularitats i que protegeixi els nostres drets, però difícilment aconseguirem que tingui l’eficàcia desitjada si des de cadascun dels sectors de la cultura no assolim també la part que ens toca dels objectius que tan repetidament reclamem.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
Article publicat a Línia, el diari metropolità.
