Fa uns anys un dels debats més intensos al món de les tecnologies de la comunicació va ser per la garantia de la neutralitat de les xarxes de transmissió i difusió; és a dir, que per les infraestructures per on passen els senyals i les dades, tots els qui les gestionen tinguin les mateixes condicions. Fent un símil amb el transport rodat, serviria allò que coneixem com a codi de circulació: que tothom ha de conduir amb les mateixes limitacions de velocitat i de prioritat de pas i, quan toca, pagar els mateixos peatges.

El debat no és pas casual en el temps, sinó que es va originar amb l’accelerat procés de digitalització del conjunt de transmissions telemàtiques, amb independència del canal utilitzat. Aquesta homogeneïtzació de qualsevol informació o contingut en codis de sistema binari ja és una realitat a quasi tot el món dels mitjans i obres audiovisuals, però encara queda un territori on el procés resta lluny d’haver-se culminat: les sales d‘exhibició cinematogràfica.

El canvi tecnològic als cinemes no és pas un tema sense importància econòmica. Són molts diners –menys però que algunes xifres que corren– i que normalment no poden ser assumits pels exhibidors, de cap manera. D’aquesta necessitat de finançament ens ha arribat a Europa un mecanisme originat als EUA, el Virtual Print Free (VPF) que consisteix, bàsicament, en què una entitat interposada entre distribuïdors i exhibidors ofereix aquests recursos econòmics, a partir del rescabalament de l’estalvi que suposa als primers passar de les costoses bobines fotoquímiques de 35 mm als arxius digitals. El que passa és que aquestes entitats –conegudes com a integradores– tenen en la majoria de casos els mateixos protagonistes nord-americans a l’altra banda. Aquest disseny permet a les majors de Hollywood consolidar o fins i tot augmentar la seva influència en la programació de les sales; ara mitjançant els contractes de finançament del nou equipament digital: diners a canvi de monopolitzar els passis.

Tot i que fa ben poc la Comissió Europea ha arxivat una investigació antimonopoli en relació a la temença que aquest sistema podia impedir l’accés de les obres que anessin de bracet de distribuïdores independents, ja que les majors haurien modificat voluntàriament els contractes de VPF que els hi donaven drets avantatjosos, l’últim que hauríem de fer és dir “tranquils, no passa res”. No, no fer res és deixar fer.

Aquí les normatives, també, són molt importants. Ho demostra el fet que la major integradora existent a Europa, Arts Alliance Media, a l’Estat francès, ha hagut de fer pactes de bracet de distribuïdors locals per tal d’acomplir una legislació que “prohibeix tota pràctica” que pugui crear dependència entre el finançament d’instal·lacions digitals a les sales de cinema i la programació que acabin oferint. Convé assenyalar que Arts Alliance Media té al darrere, o millor dit al costat, cinc de les majors nord-americanes. Així ens entendrem tots millor.

Catalunya té l’oportunitat de poder aplicar mesures que impedeixin el risc de pràctiques monopolístiques en l’oferta als cinemes. El futur reglament de la Llei del cinema que ha d’aprovar en els propers mesos el Govern té, entre d’altres, aquesta assignatura per aprovar; amb nota esperem. A més, aquesta futura normativització catalana podria, hauria, de servir per a la necessària actualització de la llei estatal del cine, que no contempla res al respecte.

Del diàleg amb el sector, la Generalitat té la responsabilitat de dissenyar una eina financerament útil per als exhibidors, que doni joc als distribuïdors independents i, especialment, permeti que els nostres productors trobin pantalles per a les seves obres. No sé si li hem de dir neutralitat del circuit de comercialització, però el que és segur és que amb independència del nom que li posem, ens ha de servir per tombar, aquí casa, una pensada i contundent estratègia monopolística. França ho ha fet.

La llei aprovada l’any passat permet acostar-nos-hi: la previsió d’una xarxa concertada de pantalles cinematogràfiques, a partir d’uns requisits de programació; i la creació d’un fons per al foment de l’exhibició, definit com una eina al servei de la modernització de les sales, són dues figures normatives que poden ser de gran utilitat per aquest lloable objectiu. Seria terriblement perillós que el procés de canvi tecnològic no tingués mecanismes que garantissin el ja prou delicat ecosistema de sales sobre el territori. Si tot queda en mans de les prioritats comercials d’alguns, moltes sales allunyades dels grans centres urbans –i més d’una de les que hi ha al seu interior— quedarien fora de joc el dia que la major part de les estrenes deixés d’arribar en bobines. No hem d’esperar aquell dia.

El cinema català, i especialment el cinema en català, necessita tenir unes regles del joc que no li siguin desfavorables a la seva exhibició a la gran pantalla. Amb ell, tot el sector de l’audiovisual també en sortirà beneficiat.

Daniel Condeminas. Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC).

© Revista Benzina nº54