Diversos mitjans de comunicació van fer servir el terme ‘Netflix català’ per definir de forma gràfica i senzilla la futura plataforma en línia que posarà en marxa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals d’aquí any i mig. Senzilla i gràfica, sí, però molt lluny del que cal esperar-ne, i no ho dic pas en negatiu! Però sobretot, molt perillosa com a hipotètic reclam.
L’any vinent, el TV3alacarta farà el seu 20è aniversari i la millor manera de celebrar-ho, segur, és amb aquesta futura OTT. Any amunt, any avall d’aquella pionera plataforma, TV3 i el conjunt de la CCMA (llavors CCRTV) van protagonitzar tot un seguit d’exitoses apostes que sumaven dos ingredients indispensables llavors –i ara encara més en l’exigent i competitiu escenari del consum audiovisual–: innovació tecnològica i excel·lència en els continguts. Per no fer la llista massa llarga, citem el canal informatiu 3/24, amb el qual ja s’apostava en ferm per una TDT que tot just treia el nas; els primers serveis interactius de la mà de la primitiva tecnologia MHP; la digitalització de l’arxiu audiovisual de TV3, o el web “híbrid” d’iCat fm… I ja que parlem tant de la intel·ligència artificial, és bo recordar com la Corpo va assajar serveis en línia amb un presentador meteorològic virtual, en Sam, 17 anys abans de l’aparició de la plataforma Synthesia.
No totes les OTT són iguals. I amb el risc d’assenyalar obvietats, crec que és bo indicar dues característiques comunes entre les plataformes vinculades a grups televisius que estan funcionant bé davant de les ‘Netflix’ que ens arriben dels Estats Units. Primer, que ofereixen alhora canals televisius i continguts i programes a la carta. I segon, que aposten per ficció de qualitat, sí, però també i molt especialment de contingut local, amb trets i plantejaments vinculats al mateix país i que connecten directament amb la seva gent (i no estic parlant de gèneres en cap cas). I en el cas de les públiques, per un accés gratuït. Hi ha casos d’èxit europeus, sí, i també n’hi ha de fracassos.
Si parlem d’èxits, hem d’esmentar la BBC i el seu servei en línia iPlayer. L’any passat va sumar 7.000 milions de reproduccions! Però no ens oblidem del pressupost que té, que li permet produir sèries d’èxit internacional com Peaky Blinders, la històrica Doctor Who, o la molt recent i exquisidament ambientada The English, amb la qual s’inaugurava el darrer MIPCOM de Canes. Sí, iPlayer pot competir d’alguna manera amb els ‘Netflix’ al Regne Unit, però perquè la CCMA s’acosti al pressupost per càpita de la BBC s’hauria de duplicar el d’enguany. I ni així, lògicament, es podria plantejar segons quines coses. És, en tot cas, una plataforma que respon a la marca BBC sense matisos ni res que ho desdibuixi. Ho assenyalo com a factor estratègic al qual tornaré després.
El fracàs de la gran OTT francesa
De fracassos també n’hem de parlar. Ara fa pocs dies, l’aposta francesa per intentar fer front a les OTT exteriors, Salto, abaixava persiana. La tardor del 2020, després de dos anys de preparatius –i alguns obstacles administratius–, la plataforma conjunta de la televisió pública i els dos principals grups privats televisius francesos es posava en marxa sumant una dotzena de canals i els seus continguts, unes quantes sèries, que només eren accessibles per l’OTT. Però aquesta oferta no ha estat percebuda com a prou diferenciada de la que ofereixen les tres corporacions audiovisuals pel seu compte. Això i arribar tard, quan la gran majoria de les llars ja disposaven de les OTT que tots coneixem, va fer que les subscripcions tot just superessin el milió i s’hagi decidit posar-hi fi.
Una situació similar, tot i que no tan dramàtica, ha estat el que ha passat a la Gran Bretanya. Un any abans que Salto naixia Britbox, que ajuntava la BBC amb la privada ITV. Ara fa pocs mesos, ITV l’ha incorporat dins la seva plataforma ITVX i punt final. Probablement, quan van proposar-s’ho per primer cop, el 2008, encara sense cap OTT nord-americana a la vista, la situació haguera estat una altra.
Continguts exclusius igual a molts diners
El factor de l’exclusivitat dels continguts, amb un enorme impacte econòmic, sigui pels costos de producció i/o pels drets de difusió, és clau en la jugada. I no es pot pretendre lluitar de tu a tu amb plataformes que inverteixen milers de milions d’euros en ficció cada any. Cal fer-ho en aquell terreny de joc on pots tenir un clar avantatge: els continguts locals que dèiem abans. Uns continguts en exclusiva que han de ser, però, exquisidament ben concebuts, guionitzats, dirigits, interpretats i produïts. I això val diners. Molts.
Aquest és un factor que haurà de tenir en compte la futura OTT “de país”, tal com va ser definida durant l’acte de la presentació del projecte a l’estudi 1 de TV3. Tot el que vagi més enllà de la CCMA, però ja estigui produït, tindrà uns drets de difusió que valen diners. I caldrà calcular també els costos d’aquells continguts que no siguin de producció pròpia i que, a més de l’emissió televisiva, es vulguin difondre en exclusiva per aquesta plataforma. I si es volen produir continguts només per a la plataforma, cal que siguin molt atractius. I el pressupost no és pas il·limitat…
Finalment, apunto un element de reflexió, i només l’apunto, a l’espera de com evoluciona el projecte. Quina proposta final se li farà a la ciutadania: una TV3+ (i Catalunya Ràdio) o una suma de diverses coses? Les dues opcions són plantejables, però no són pas el mateix, encara que ho pugui semblar.
Fa uns anys, TV3 i Catalunya Ràdio es van veure penalitzades en les dades de consum digital per l’estrafolària decisió que la seva presència a internet passava per ccma.cat. Les dues grans marques de la casa, uns actius incontestables, quedaven situades darrere de l’acrònim de la Corpo. Confondre empresa amb marca davant del consumidor… Quin greu error!, impensable en el sector privat. I que ningú surti ara amb el cas de la BBC. BBC va ser el nom de la ràdio i després de la televisió. Allà, l’empresa i la marca tenen la mateixa denominació.
Aquest desdibuixar la marca és un risc que podrien córrer, amb més intensitat, les televisions locals integrades a la nova OTT La Xarxa+, si la seva audiència no acabés identificant aquella plataforma com LA plataforma de la seva tele de proximitat, complementada amb altres continguts d’interès, sí, però la seva tele en definitiva.
En tot cas, el repte és majúscul i cal entomar-lo amb tota la fermesa possible. No tenir una OTT molt competitiva resta, i fa massa anys que la Corpo no la té. Hi ha talent, dins i fora de la casa per fer-ho bé, per fer-ho molt bé i encertar-la. Ho necessitem. Com a país, com a llengua i com a cultura.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
