“Saps que molta gent es pensa que el meu segon cognom és Show?”, em deia rient. Creatiu, transgressor i visionari, el nostre Àngel ens ha deixat per continuar volant molt alt.
A Catalunya Ràdio, quan ell hi dirigia a les cinc de la tarda Àngel Casas i companyia, després que jo fes a les quatre el debat d’actualitat Aquesta és la qüestió, em va fer una proposta surrealista. Ell venia d’ensenyar a ballar sevillanes a la SER, en el moment en què, si no en ballaves, no podies estar en la pomada. Així que va pensar que podríem establir un enllaç entre els dos programes de molt bon rotllo i jo, en el seu, ensenyaria per ràdio a ballar sardanes als oients. Primera tirada de curts, segona de llargs, una mica d’aire, dos dosos i un tres. Ensenyar sardanes o sevillanes a la ràdio i molts somriures de complicitat. Acabàvem els anys vuitanta.
Primer va ser la música
Aquest era el nostre Àngel. L’home que va saber des de menut que volia dedicar-se a comunicar. A la premsa, a la ràdio, a la televisió o com a escriptor. Primer, amb la música, tractant-la agosaradament. Venia de Radio Juventud –gran escola de radiofonistes–, va fer El Trotamundos a la SER i va crear la revista musical Vibraciones. Aconseguiria crear un estil propi a TVE amb el seu Musical Express: jazz, rock urbà, heavy metal… tot molt nou. Fins i tot fent programes en directe des de la sala musical Zeleste.
Desacomplexat
Després arribaria l’Àngel Casas Show (1984-1988) a TV3, llegendari. El programa, atrevit com ell. Fa poc em recordava a El divan de Catalunya Ràdio (2019) que ell feia venir els artistes de primer nivell del món a la tele, sense aprofitar que ja estiguessin aquí per promocionar una pel·lícula o un llibre. Desacomplexadament. Situant Catalunya i els nostres mitjans en un primer nivell mundial. Rod Hudson, Lauren Bacall, Sidney Rome, Cicciolina i el seu pit nu, Robert Mitchum, Anthony Quinn o Joan Collins “parlaven” en català.
Independentista
El 2015 m’havia dit: “Als 14 anys, jo era absolutament independentista, més que ara. Perquè llavors ho veia impossible, i els impossibles m’agraden. Ara ho veig més possible. M’hauria agradat molt retransmetre la independència de Catalunya des del balcó de casa, a Sants”. Posteriorment, no s’estalviaria les crítiques als “que ens han enganyat”.
Irredempt
En tornar a la SER, hi va fer El SERmón. “Si m’hagués fitxat la COPE, hauria fet El COPón”, se’n fumia. “Em recordaran com l’home que organitzava stripteases als seus programes, i ja m’està bé”, va dir arran que s’atrevís a la TVE del 1990 a acabar les entregues d’Un día es un día amb una artista completament nua davant la càmera.
Quan ens vam tornar a trobar a TVE, a Sant Cugat (2005-2007), vam compartir també com “des de Madrid” ens feien desaparèixer amb un pim-pam tots els programes que als vespres diaris arrelaven en l’audiència catalana. No va ser fàcil per a ell tancar el seu Senyores i senyors.
Tenaç
L’he admirat sempre per la seva tenacitat i la capacitat de desdramatitzar situacions adverses, plantant cara i dibuixant nous camins. Des que m’explicava com s’havia fet càrrec, després de la separació, de les seves filles, llavors petites, a com patia quan va adonar-se, en ser nomenat director de BTV, que el pressupost de què disposava superava els compromisos contractuals previs. “Ja he patit un atac de cor, no sé què fer”.
L’Olga
Sort que a la seva vida hi havia l’Olga. Tant, que, al cap dels anys, ella li donaria un òrgan vital per ser-li trasplantat: “És una versió del creacionisme, però al revés. En comptes de donar-li jo la vida a ella a partir d’una costella, que ja em direu que en fem d’una costella en l’època de la medicina moderna, que aquells del paradís eren uns indocumentats, ella me l’ha donat a través d’un ronyó. Té molt més sentit científic. No sé com agrair-li; l’estimo”, escriu.
L’Olga, l’amor de la seva vida.
Valent
I és que l’Àngel és també un model de com relacionar-se amb les malalties. Afrontant-les amb acceptació, intentant no perdre l’humor i no deixant que ens usurpin la identitat. Escriu al Facebook (2020) el seu comiat crític i positiu alhora, que titula Medical Mistery Tour, fent un joc de paraules amb el Magical Mystery Tour dels Beatles. Pateix una malaltia estranya, la calcifilaxi.
“… Gràcies als que m’heu seguit, gràcies pels comentaris, gràcies pels desacords (…) Desafortunadament, soc una altra persona i vull aprofitar la vida d’una altra manera. Els errors descomunals dels que cobren de mi per fer-nos la vida més confortable, les aventures i corrupcions dels xoriços més grans del regne, els que han fet de l’èpica ‘nostradíssima’ un engany, els que ens han venut i han arruïnat el país amb la seva incompetència… No m’interessen gens. Allà ells (…) A les vivències traumàtiques, bon vent i barca nova”.
Escriptor
Els últims anys, escriure és viure, em deia. I comença una carrera com a novel·lista, entusiasmat. S’està reinventant i gaudeix. Sidonie té més d’un amant, L’agonia de Bakunin, Carta d’una desassossegada, Fred als peus, L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments… És l’altra ala de l’Àngel nou.
El comiat
“He assistit al meu propi funeral, cosa que la gent no pot dir”, valorava content i irònic, després que TV3 li fes un programa especial en homenatge l’any 2021. Des de la cadira de rodes, les dues cames amputades, content i emocionat, va acomiadar-se amb un “Ens tornarem a veure, oi?”. Amb admiració, vaig recordar llavors el final de tots els Àngel Casas Show. Ell, que arrossegava la erra sense dissimular, mai va dir “adeu-siau” i va escollir el més difícil “a reveure”.
Que soni la música i comenci l’espectacle. I a reveure, Àngel!
Sílvia Cóppulo, periodista.
Article publicat al número de tardor 2022 de la revista Comunicació 21.
