Fa temps vaig fullejar Mujeres en busca de un nuevo humanismo. Després d’haver escoltat la ponència El feminisme, una eina col·lectiva, a càrrec de la traductora i activista Bel Olid, he tornat a buscar el llibre a casa. No l’he trobat, però investigant a internet sí que he aconseguit topar amb una cita d’allò més interessant que hi va escriure Montserrat Roig. Diu així:

“Encara hi ha dones que tenen por de ser elles mateixes, d’expressar les seves opinions, de manifestar-se davant del món, potser perquè se senten atacades pel seu entorn i prefereixen adaptar-s’hi, potser perquè, avui dia, mantenir una actitud crítica i reflexiva, lluitar per la pròpia autonomia i desitjar una vida afectiva plena al mateix temps, no són coses fàcils. […] És la lluita per aconseguir una nova identitat humana a partir del fet biològic d’haver nascut dona, és aconseguir, juntament amb els homes, una categoria nova i superior: la de persona.”

La dissertació d’Olid, última del cicle La Conferència de l’Ens abans de la parada estival, ha pivotat entorn aquesta idea central expressada per Roig. La lluita feminista no només és un combat per garantir la igualtat d’oportunitats, sinó també contra la repressió que imposen els rols de gènere. “Soc una dona i per tant s’espera de mi que sigui cuidadora, receptiva, intuïtiva, disposada a prioritzar les necessitats de la gent del meu entorn a les pròpies”. “Soc un home i com a tal m’he de mostrar decidit, fort, confiat, racional, amb voluntat de lideratge i capacitat d’assumir qualsevol responsabilitat”.

Estereotips que condicionen la llibertat que tenim per escollir l’estil de vida que desitgem adoptar, i en conseqüència, també les esferes col·lectives on participem. Segons dades recollides per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català –entitat organitzadora de la conferència–, les dones únicament ocupen el 30% de les responsabilitats en les federacions de cultura popular. Per què es produeix aquest biaix tan elevat?

D’entre la llarga llista de causes que podrien esgrimir-se, Olid en va destacar dues. La més òbvia és la impossibilitat per compaginar la jornada laboral, la cura de la casa i la família –que en contra de falses creences segueix recaient majoritàriament sobre les seves espatlles–, i la implicació amb el teixit associatiu. Una triple càrrega que sovint es veu agreujada per la convocatòria de reunions en horaris poc adequats per a facilitar una millor conciliació.

Un factor més intangible, i probablement per això més decisiu, és la gestió de la confiança. “Les dones –ha apuntat Olid– hem estat educades per a dubtar de nosaltres mateixes”. Un fet que, en l’àmbit corporatiu, explica per què la presència femenina en les juntes directives es concentra en càrrecs d’administració (tresoreria, comptadoria, secretaria) sense projecció pública. Cal afegir, d’altra banda, que la masculinització dels òrgans de poder no només afecta les responsabilitats adjudicades a cada gènere, sinó també als processos de deliberació interna de les juntes. Estudis empírics demostren que el temps que parlen les dones en les reunions oscil·la entre el 15% i el 30%, sent elles molt més interrompudes i menystingudes en el torn de paraula.

Ambdues dinàmiques (manca de conciliació i educació en la infraconfiança) contribueixen a crear xarxes informals de poder altament masculinitzades. Qui té menys temps, qui no pot assumir tant volum de feina, qui tampoc pot cultivar relacions de confiança en espais extraoficials, té menys possibilitats d’assumir càrrecs de responsabilitat. I darrere aquest “qui” gairebé sempre hi ha una dona.

La manca de paritat efectiva és una debilitat per un àmbit –el moviment associatiu, i concretament la cultura popular– que sempre s’ha enorgullit del seu potencial progressista i emancipador. D’altra banda, ha subratllat Olid, també esdevé una rèmora a l’hora d’aconseguir que les entitats siguin més eficients. La conclusió aportada per l’autora de Feminisme de butxaca pot semblar provocadora, però se sustenta en la lògica i les matemàtiques més bàsiques. Partint del coneixement que els homes ocupen el 70% dels càrrecs federatius, i de la convicció que les dones no estan menys capacitades que ells, la deducció és senzilla: un 20% dels homes haurien de renunciar a les seves responsabilitats per ser substituïts per companyes més ben preparades. Des d’aquesta perspectiva, les quotes paritàries són un doble instrument: capaç de garantir la igualtat real, i útil per aconseguir organitzacions més ben gestionades.

A banda de les qüestions organitzatives, la presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha destacat la importància d’aplicar protocols contra l’assetjament i les agressions de caràcter sexual. En la mesura que les xarxes de poder masculines tendeixen a blindar-se, s’obstaculitza l’execució de mesures correctores. Les entitats han de definir prèviament com actuaran en cas de denúncia. Altrament, traslladant la problemàtica al terreny personal, existeix el perill de fomentar un debat sobre la credibilitat de la víctima i/o la reputació de l’acusat.

Olid ha tancat la seva intervenció incidint en la capacitat que té la cultura per desmuntar els rols de gènere. Algunes expressions estableixen unes funcions i una estètica molt rígides pels homes i les dones. Els col·lectius festius han de trobar fórmules imaginatives per a salvaguardar el patrimoni immaterial i al mateix temps adaptar-lo a la voluntat dels seus practicants i al respecte als seus estils de vida.

Guillem Carreras, periodista.

Article de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català.