El MACBA i la cultura Tetra Brik

De totes les definicions que he llegit o escoltat del concepte “cultura”, en triaria una expressada per l’antropòleg Josep Fornés. Pel director del Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona, “cultura és tot allò que fem en societat”. Així de senzill, així de clar, així (al meu entendre) de cert.

Faig aquesta reflexió després d’haver llegit l’article Un museu et pot salvar la vida?, publicat per Bernat Puigtobella a Núvol. L’editor del digital de cultura es fa ressò de la polèmica entorn el futur del MACBA. No entraré a valorar, en les reflexions que em disposo a començar, la qualitat de les exposicions que s’hi presenten. Les persones que em coneixen ja són conscients de l’animadversació que sento cap al mal anomenat art abstracte i el meu desig que superem aquesta etapa nefasta pels ideals creatius.

Només cinc cèntims pels qui no coneixeu el rerefons de la història. Segons un acord firmat el 2013, el museu d’art contemporani barceloní havia d’ampliar-se a la Capella de la Misericòrdia. Tanmateix, la voluntat final de l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut és ubicar-hi un Centre d’Atenció Primària. La Plataforma +MACBA+Cultura ha recollit la signatura de 300 personalitats de la cultura defensant que es respecti l’acord original; els veïns del Raval n’han recollit 6.500 –i també 60 personalitats culturals– per destinar l’espai a un nou ambulatori. Més enllà de les xifres, que per si mateixes no donen més força als arguments, el debat (i amb ell, el conflicte) està servit: museus o CAPs?, cultura o salut?

La dicotomia, tal com plantegen Puigtobella i molts altres, començant per la consellera de Cultura Laura Borràs, és errònia. Una ciutat teòricament avançada hauria de renunciar a prendre aquesta decisió. No hi ha tria possible entre una societat estúpida i una societat malalta. Es necessiten museus de qualitat i es necessiten centres de salut de qualitat. Ambdós generen un impacte tremendament positiu per les persones que hi assisteixen.

Perquè sigui més fructífera, la reflexió s’ha de plantejar en unes altres coordenades. Qüestionant seriosament si tots els museus generen un retorn positiu en el barri on s’ubiquen, o expressat si voleu en termes més abstractes: “la cultura és intrínsecament una eina emancipadora, això que actualment en diem d’empoderament?”.

Si haguéssim de contestar aquestes preguntes basant-nos només en l’experiència del MACBA, seríem força escèptics en les respostes. Quantes persones han hagut de fer les maletes del barri, víctimes del procés de gentrificació causat per la ubicació del museu? Just fa un any, el periodista Antonio Baños i el professor de Teoria de la Història Arquitectònica Antoni Ramon reflexionaven a la Fàbrica Fabra i Coats sobre aquest fenomen global: la “cultura”, entre cometes, com a eina d’expulsió de la ciutadania. En el volum 15 del Canemàs, que recull totes les cròniques del Som Cultura Popular, hi podeu consultar les intervencions.

És un procés molt fàcil de comprendre: la ubicació d’un centre cultural de referència internacional augmenta el preu dels establiments, el preu dels establiments augmenta el cost dels lloguers particulars, i com a conseqüència, la gent ha de marxar a viure a barris més econòmics. És pervers, en aquest context, que la presidenta de la Fundació MACBA Ainhoa Grandes hagi demanat aturar el “desnonament” del museu. Mala bava? Inconsciència? En qualsevol cas, hauria estat difícil trobar una paraula més desafortunada.

Deixant a bandes les dinàmiques urbanístiques, que lògicament no es poden vincular únicament a l’àmbit cultural, podríem plantejar quina incidència ha tingut la ubicació del MACBA en la dinamització de la vida cultural del Raval. Ben mirat, és una pregunta que es pot extrapolar el conjunt dels grans equipaments culturals –no només museístics– del país. Estan fent prou esforços per a convertir-se en catalitzadors culturals? Han sabut crear sinergies prou potents amb els equipaments culturals de segona fila i (per què no?) amb les entitats culturals de base? Les polítiques del CoNCA haurien d’avançar decididament en aquesta direcció. Desaprofitar l’immers teixit associatiu català, conformat per aproximadament 25.000 entitats, d’entre les quals unes 7.000 pertanyents a l’àmbit cultural, és una absurditat.

La polèmica entorn el MACBA reflecteix una problemàtica –la desvinculació del titans culturals amb el seu entorn de referència– molt més àmplia. Com revertir aquesta gran mancança? En el cas dels museus, és urgent implementar els preceptes de la museologia social. Això significa, deixar de concebre’ls com a centres que tenen la missió d’irradiar coneixements acadèmics a la societat a qui s’adrecen. Tot tipus d’agents i actors culturals no paren de repetir que la cultura és un motor de canvi i transformació social. Si veritablement ens creiem aquest discurs, hem de convertir els museus en una àgora de deliberació ciutadana on el debat guanyi espai a l’aprenentatge.

La cultura Tetra Brik, pensada per ser consumida individualment, desvinculada de les entitats i col·lectius culturals del seu entorn, pot provocar conseqüències desastroses, no només materials (abandonament forçós dels pisos), sinó també de caràcter social. Els barris es buiden de significats, queden despullats de la història i els trets genuïns que els diferenciaven. De la mateixa manera que la invenció del Gòtic va destruir el barri del Catedral, equipaments com el MACBA amenacen a difuminar la vida del Raval. Què pensarien folkloristes com Joan Amades i Aureli Capmany, que tan bé coneixien els seus carrers, si veiessin que s’han convertit en un paisatge aliè als veïns que hi viuen? Tota la humanitat que van esforçar-se en registrar ha quedat difuminada. Aquestes són les macabres conseqüències que provoquen els grans equipaments culturals quan s’instal·len a un barri com un bolet, sense el beneplàcit o interès de la ciutadania.

Insistiré. Si la cultura és una eina d’emancipació col·lectiva, projectes com el MACBA són l’anticultura per excel·lència. No només provoquen efectes gentrificadors nocius, sinó que contribueixen a reforçar la idea que les polítiques culturals pertanyen exclusivament a l’àmbit de l’oci; o el que és el mateix, que la cultura està desvinculada dels problemes polítics, econòmics, socials, que hem de resoldre com a societat. Es reforça, en altres paraules, la percepció que la cultura és un mer entreteniment elitista.

Des d’una òptica transformadora, cal capgirar dràsticament aquest paradigma. Tal com planteja l’exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras, la cultura ha de ser percebuda com l’amalgama des d’on articular tot el nostre model social. La sang no és cap òrgan vital, i tanmateix és imprescindible per la vida humana. De la mateixa manera, les polítiques culturals han d’exercir de sistema circulatori des d’on construir un país més potent.

Què han de fer els centres culturals per gaudir d’un major prestigi social? Lluitar per aconseguir una part dels recursos que actualment es destinen als centres educatius o als centres sanitaris? No sembla que aquesta sigui l’opció més eficient que es pugui emprendre. El veritable repte passa per trobar fórmules innovadores que fomentin la participació i –més important– la implicació de la ciutadania.

L’estudi Estadístiques culturals de Catalunya, encarregat anualment pel Departament de Cultura, registra l’assistència dels catalans a teatres, cinemes, concerts, museus, arxius, o bé la intensitat amb què llegeixen llibres, periòdics, miren la televisió o juguen a videojocs, entre altres pràctiques. Malgrat el gran ventall d’activitats culturals que es recullen, totes comparteixen una característica: impliquen un rol culturalment passiu del ciutadà. És molt significatiu que l’enquesta no pregunti, per exemple, en quines activitats participem en primera persona: en una colla gegantera, organitzant una festa major, preparant l’edició d’un llibre, etcètera. De manera implícita, l’Administració reconeix que concep els ciutadans com a espectadors, no pas com a potencials creadors culturals. Una filosofia malauradament compartida per bona part del cos cultural català.

Volem que la cultura catalana tingui el reconeixement que es mereix? Obrim les portes dels centres culturals públics; deixem que la gent participi parcialment en la gestió dels equipaments; convertir-los en espais propers i accessibles a tothom; revertim la política dels centres cívics, emblema d’una cultura institucionalitzada i paternalista; apostem, en definitiva, per trencar les barreres que mediatitzen la cultura, convertint-la en quelcom aliè, rígid, aliè, professionalitzat, digne de ser ensenyat i no pas viscut. Mentre no sigui així, ningú pot estranyar-se (i molt menys retreure) als veïns del Raval que prefereixin un Centre d’Atenció Primària a la Capella de la Misericòrdia. Si hi visqués, jo també ho voldria.