El Gran Teatre del Liceu ha estat durant molt de temps sinònim d’abrics de bisó, joies, perfums, havans… Opulència i elitisme en estat pur. Un temple d’accés restringit a una classe social alta o molt alta, alguns melòmans de l’òpera i d’altres amb l’objectiu de figurar i relacionar-se. Fins que un incendi va aturar la funció el 1994. Amb les bitlleteres del seu públic habitual no n’hi va haver prou per reconstruir de nou el temple, ubicat sobre els terrenys de l’antic Convent dels Trinitaris. I com va passar amb la crisi econòmica de principis dels 80, l’Administració va haver-hi d’intervenir, però ara amb conseqüències nefastes per a l’elit.
Amb la reobertura el 1999 del Gran Teatre, les seves portes també van permetre l’accés a altres públics i estils musicals. Els primers escarafalls per la invasió del seu santuari, amb Björk, van créixer fins als exabruptes amb Isabel Pantoja, però després el temps va anar apaivagant les mostres de rebuig.
El dret d’admissió ja no posava tant d’èmfasi en el calçat ni en la vestimenta dels assistents. La classe mitja havia crescut molt, i també els nous rics, amb diners i sense classe; però donada la inversió pública i la necessitat de nous espectadors per mantenir el Gran Teatre, s’havia d’acceptar la seva entrada. Un gran sacrifici per no perdre en opulència, perquè els abonats de sempre, aquells que no trepitgen el temple fora de la temporada regular, i menys amb segons quin públic, poguessin seguir lluint les seves millors gales.
Ara, la crisi ha fet que les administracions retallin les seves aportacions en els equipaments públics, mesura que també afecta el Liceu i que no es veu compensada per més aportacions privades, ans el contrari. És clar, ells, alguns dels quals en èpoques de vaques grasses tenien minyones sense contracte, també han de retallar a les respectives empreses i llars a causa de la crisi.
Però a banda de la major o menor afectació de la recessió econòmica, obrir el santuari a segons quins públics (que ara, a més, no es poden permetre pagar l’entrada) ha fet perdre la fe en molts dels feligresos, per la qual cosa ja no aporten o no donen tant a la parròquia.
I com és habitual en temps de neoliberalisme, i seguint l’exemple de governs i grans empreses, la casa es comença a retallar pels ciments. D’aquí que la direcció es plantegi un ERO entre els servents (perdó, els treballadors), el qual, diuen, ja comptaria amb el beneplàcit del Departament de Treball fins i tot abans que s’hagi anunciat als afectats. Hi ha coses que mai no canvien: avantatges de pertànyer a la noblesa.
Pere Giménez @puickades
