Dilluns 27 de novembre, escriptores i escriptors assistíem a la darrera reunió amb Laura Borràs que, com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, va dir: “Els diners se’n van anar al Banc d’Espanya… Us demanem què voleu fer”.
“No hi ha diners al compte des del saqueig del 20 de setembre, i no hi ha previsió de tornar a tenir-ne. Què voleu fer?”. Laura Borràs, sempre animosa, va voler reunir-nos a la seu de la ILLC, al carrer Mallorca, abans que comencés la campanya electoral del 21-D. Ella va la quarta a les llistes de Junts per Catalunya, així que deixa el càrrec.
Entre els autors i les autores, una barreja d’alegria de retrobar-nos, molt esperit de resistència i una certa sensació de déjà vu. Una llista d’unes dues-centes escriptores i escriptors hem nodrit, fins ara, d’una manera professional (és a dir, cobrant) les peticions de biblioteques i clubs de lectura per anar a fer xerrades sobre els nostres llibres, a través del programa Lletres vives, així com per visitar escoles i instituts, amb el programa Autors a les aules.
A més, la ILLC ha organitzat programes culturals, efemèrides, publicacions… Doncs bé, tot això s’ha acabat “gràcies” a la intervenció del ministre Montoro i el Govern Rajoy, sense més explicacions.
Laura Borràs explica com un dia, el 20 de setembre, va arribar a la feina i es va trobar els comptes bloquejats i el pressupost a zero. La reacció fou de tirar endavant, fos com fos, fer-se visibles, organitzar encartellades, participar en recitals i en sessions literàries. S’esperava que el bloqueig fos temporal, que les activitats compromeses es poguessin pagar dins del 2017 i que la situació d’indefensió, en definitiva, s’acabés.
Però l’aplicació del 155 ha representat no només la continuació d’aquest vergonyós bloqueig econòmic de les lletres catalanes, sinó la seva extensió en moltes altres àrees de la cultura i l’educació de Catalunya: la música, el teatre, el cinema, fins i tot la investigació científica s’han quedat sense suport, un cop desmantellada la Generalitat.
Què hem de fer les autores i els autors? De moment, ho vam debatre. Autores com Maite Carranza, Maria Carme Roca, Blanca Busquets, Cinta Arasa, Anna Maria Villalonga, i aquesta cronista; autors com Jaume Copons, Jaume Cela, Sebastià Bennasar, Ramon Solsona o Pere Martí, tothom exposava els seus punts de vista en una atmosfera de culta i cordial incredulitat. La nostra posició és difícil.
En un país poc lector, en una societat on els valors de la lectura i de l’escriptura (la formació del judici crític, la reflexió, la creació de la pròpia individualitat, entre el record i l’anhel) són tan difícils de “vendre” als lectors i lectores, qui viurà com un drama que autors i autores deixem d’anar a les biblioteques o als centres escolars? O, en tot cas, que deixem d’anar-hi d’una manera professional i hàgim de tornar al voluntarisme d’altres èpoques?
D’altra banda, si no deixem d’anar-hi, si encara incentivem les aparicions públiques (tot i de manera altruista), no estarem fent el joc al ministre Montoro i a tothom qui, com ell, creu que els autors i les autores en llengua catalana no mereixem cobrar ni cinc de calaix? Però si, enduts per la lògica, cessem en la nostra activitat pública i privada, seguirem fent el joc de fons als qui pretenen ofegar la llengua, la literatura i la cultura catalana.
Tot plegat, feia una sensació estranya d’estar assegudes i asseguts en l’acollidora sala de la ILLC, aplegats per la nostra directora, i veure’ns retornats de sobte a la predemocràcia: sense diners, sense explicacions, envoltats d’invisibles llaços grocs que ens recordaven els empresonaments dels consellers i de les conselleres i del vicepresident, somrient a la proposta de recitar el poema Bèlgica de Josep Carner per recordar el president Puigdemont i els consellers a l’exili.
Què podem fer?, era la pregunta general. Els músics ho tenen més fàcil, deia algú, pensant en el concert del proper dia 2 de desembre. “Podríem recitar tots plegats La vaca cega…”. O fer algun acte al Teatre Nacional, proposava Laura Borràs, per fer visible la nostra indefensió, la nostra nuesa i, així mateix, la nostra dignitat. Seguir escrivint, mentre ens deixin.
I seguir escrivint, també, quan ja no ens deixin.
Maria Rosa Nogué, escriptora.
Article publicat a l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent.
