Un dels problemes més rellevants de la gestió cultural és crear polítiques de públic. Els polítics i els gestors estan més còmodes dialogant amb artistes i creadors, ajudant als empresaris a produir continguts i creant equipaments per facilitar l’accés dels ciutadans a la cultura. Malgrat tots aquests esforços la realitat demostra que la vigència del vell axioma que senyala que “l’oferta crea la demanda” és discutible, especialment quan a la cultura de concepció hegemònica pública li ha sorgit un competidor ferotge com és el comerç digital.

Prioritzar les polítiques de públics és una vella retòrica repetida periòdicament en tots els programes electorals, que sovinteja en els debats sobre la gestió de la cultura amb escàs prestigi, acusades de plegar-se als ritmes i als interessos de la producció més comercial i popular. Als que defensem que és un repte urgent i imprescindible se’ns acusa fàcilment de neoliberals, de la mateixa manera que se’ns remet a la manca d’educació per explicar l’escàs predicament comercial de tantes i tantes produccions culturals.

No és així. El públic no és necessàriament intel·ligent ni té sempre raó, però és divers i sobretot immens, la qual cosa ens proposa múltiples camins per seduir-lo i atraure’l al consum dels continguts culturals sigui quin sigui el seu nivell de qualitat i exigència artística.

En els darrers anys han sorgit a la xarxa desenes d’operadors que es dediquen a captar públics, bé sigui a partir de l’explotació a baix preu d’ofertes, bé sigui amb propostes d’oportunitat i darrera hora, bé sigui fragmentant-los a través de l’anàlisi dels interessos culturals de cada subgrup. D’entre totes n’hi ha una que destaca poderosament per la seva vocació pública i per l’extrema consideració i respecte que manté pel contingut cultural. És el Club TresC.

Nascut per al·luvió des de diverses propostes preexistents (Club del Teatre, Èxit, etc.) i a partir d’una iniciativa conjunta entre TV3, l’ICIC i empreses del sector cultural, el Club TresC proposa un model innovador en la gestió de públics i en la creació de demanda cultural que afegeix a la possibilitat d’accedir a ofertes econòmicament rebaixades la pertinença a un club de consum tancat que pensa i discrimina les propostes en funció dels interessos dels seus associats.

El que fa diferent al Club TresC dels altres operadors d’ofertes és que manté de manera constant un equilibri real entre els interessos dels productors culturals i els dels públics de la cultura. En aquest sentit no es limita únicament a posar a la xarxa una oferta concreta i en un període limitat segons els interessos del seu productor, sinó a negociar amb ells segons els interessos dels seus clients. Potser és per això que el Club TresC té 33.000 socis que abonen una quota anual amb un elevadíssim nivell de fidelitat. Deu ser un dels clubs de pagament amb més socis de Catalunya, la qual cosa és extraordinària si tenim en compte que la cultura no es destaca precisament per la rigidesa dels seus preus.

El que em sorprèn és que una iniciativa com aquesta, que sorgeix en bona part de la complicitat pública fins al punt d’esdevenir el més important i notori exemple de programa d’impuls a la demanda realitzat des dels interessos del servei públic, no estigui a la primera línia publicitària de les polítiques culturals ni en sigui un objectiu prioritari.

De fet, és perfectament possible imaginar-se un Govern publicitant la seva autoria o participació en la producció d’un contingut cultural i a l’hora passant de puntetes per explicar el que fa per captar-ne els públics. És com si ens sentíssim legitimats per actuar com a operadors de continguts i en canvi penséssim que fem una competència deslleial als operadors comercials d’ofertes culturals si en publicitem la venda. Contra­diccions d’aquest tipus són habituals al sector cultural i formen part d’un procés de canvi que poc a poc s’anirà clarificant.

El Club TresC és un model innovador a Europa. Potser ens hauríem d’acostar a algunes iniciatives del mític ARCI a Itàlia, o a l’èxit sense precedents del Circulo de Lectores a Alemanya o a Espanya per trobar exemples de referència, salvant sempre les distancies històriques, sectorials o demogràfiques. La realitat és que Catalunya ha construït una vegada més, i potser sense adonar-se, la més notable experiència en un espai concret de la cultura; en aquest cas la que fa referència a la fidelització dels seus públics. Seria bo que aquest projecte tingués el reconeixement i el suport que es mereix ara que els productors de continguts necessiten més que mai un pacte de sang amb els seus consumidors reals o potencials.

Xavier Marcé. Economista cultural.

© Revista Benzina nº 53