Si repassem la bibliografia que trobem disponible actualment sobre l’animació a Catalunya, trobarem molt poca informació i, en el cas de trobar-la, en general està inclosa en monografies més genèriques sobre el cinema d’animació. Aquestes monografies van sorgir essencialment entre el 1990 i el 1995, quan l’adveniment de l’ordinador feia imminent un canvi de paradigma en l’animació, en passar de l’analògic al digital, i calia deixar constància d’una època que s’acabava, la de l’animació tradicional. Aquests treballs van ser editats per universitats, amb el suport d’alguna filmoteca autonòmica, o a iniciativa d’algun festival de cinema. A més, la dècada de 1990 va ser un període bastant beneficiós per a la indústria en qüestió, a causa de l’esdeveniment dels Jocs Olímpics, que van donar una gran projecció internacional a il·lustradors, dissenyadors, publicistes i demés, de casa, o a causa de la necessitat de creació de noves sèries de televisió, per als nous canals emergents. En el canvi de segle, però, i potser de manera esglaonada, pràcticament tot se’n va anar a l’aigua, principalment per certes polítiques centralistes de l’Estat i per una manca de renovació i aposta de futur del sector. I per descomptat, de retruc, d’assajos destacats al respecte, cap.

Així mateix, a la manca de bones fonts, s’hi ha de sumar la falsa consideració que s’ha mantingut sempre sobre l’animació com a llenguatge, gènere, tècnica, o altres, tan sols d’adreçament a un públic infantil, i això quan hi ha qui ha acabat postulant que l’animació cinematogràfica o el cinema d’animació no existeixen, o no és cinema, i en conseqüència s’ha acabat ignorant directament en moltes publicacions sobre aquest art. Per exemple, certes revistes especialitzades en cinema han obviat durant anys fer anàlisis o crítiques de films d’animació, tot i que, curiosament, un bon dia han sucumbit a fer-hi ni més ni menys que un dossier especial sobre el director d’anime japonès Hayao Miyazaki o sobre els estudis d’animació per ordinador nord-americans Pixar. Afegim-hi que, malgrat que existeixen algunes petites escoles o acadèmies de dedicació pràcticament exclusiva, les universitats (a excepció d’algun darrer grau creat recentment) o les grans escoles de cine (alguna, amb una sola assignatura dedicada al tema), a penes treballen amb o en el cinema d’animació, i si ho fan és centrant-se amb una matèria d’història o amb una matèria tècnica, sovint d’aprenentatge d’un sol software.

Amb tot, i òbviament, podem afirmar que no hi ha veritablement cap diferència de naturalesa entre el cinema d’animació i allò que entenem com a cinema convencional. I encara més, podem afirmar que tot film és cinema d’animació, ja que, en realitat, el rodatge d’un film, la realització de la imatge, anul·la el moviment, el paralitza, i és posteriorment en la projecció on aquest es restitueix, sota una forma fantasmagòrica. Una imatge rere una altra, i ens deixem dur. Tanmateix, quant a l’etiqueta de cinema d’animació, tradicionalment entenem que agrupa els films creats gràcies a la tècnica d’enregistrament d’imatge per imatge, i que la seva essència se situa dintre de la capacitat de donar vida a qualsevol cosa que estigui inanimada, ja siguin –entre d’altres– dibuixos (animació plana), ninots articulats o plastilines (animació en volum) o gràfics 3D (animació per ordinador). En suma, el cinema d’animació fa referència a un procediment de creació que el contraposa al cinema fotogràfic, basat en la captació fotoquímica en un temps d’una realitat preexistent. Per tant, es tracta d’un format, i no d’una estètica o d’un gènere cinematogràfic, que s’identifica amb la capacitat de donar vida a tot allò que està inanimat, repetim, ja siguin dibuixos, ja siguin ninots articulats, figures de plastilina, siluetes o, en definitiva, tot allò que fixat en el temps no pot ser considerat com a viu.

Tornant al cinema d’animació a Catalunya, i atesos tots aquests aspectes, podem afirmar, doncs, que no podem basar l’argumentació del seu estat actual en estudis o assajos de reconegut prestigi elaborats en els darrers anys, perquè a penes han estat transcendents, i això si n’hi ha hagut, i que per aquest motiu, i en general, aquesta argumentació que sostinc és fruit de converses amb amics i coneguts, mestres i alumnes, i professionals i entusiastes.

L’estat del cinema d’animació a Catalunya, avui, és lamentable. Hi domina l’escassetat, la precarietat i la misèria. El poc que hi ha és més de servei que no de vocació de producció de principi a fi. És a dir, malgrat alguna producció de llargmetratge, fonamentalment es treballa en certes, poques, sèries de televisió, i sobretot en l’animació de servei. Això és, per a efectes de certs films de ficció convencionals, per a la publicitat audiovisual o altres. I deixant de banda que mai no hi hagut tradició de produccions d’obres d’animació en volum, l’animació plana hi ha desaparegut del tot (fet, per altra banda, comú a la resta del món), i tan sols es disposa d’alguns petits estudis dedicats a l’animació per ordinador que, sovint, treballen a curt termini i segons certa demanda o subvencions. Així, majorment, aquests estudis no acostumen a tenir treballadors en nòmina, sinó que funcionen amb contractes d’obra o servei o expedint factures, generalment per feina finalitzada. Alguns, amb seu a Madrid, si és el cas, prefereixen sacrificar primer les delegacions a Catalunya o els animadors que s’hi relacionen, animadors que es veuen obligats, en molts casos, a anar a treballar a l’estranger o a mantenir-hi contactes telemàticament, sobretot a i amb Anglaterra, Irlanda i França, o igualment a o amb Madrid, i Canàries, que és un altre dels pocs centres de creació estatals, principalment quant a sèries de televisió.

Qualsevol gran producció de cinema d’animació és molt cara de fer i el seu benefici és arriscat. Per això, a banda que falten subvencions per fer-ne, les poques empreses que s’hi acaben dedicant prefereixen fer deu llargmetratges relativament barats d’una qualitat qüestionable, que un de sol d’un extraordinari esforç i més qualitat que podria arribar a ser fallit. I això, quan algunes d’aquestes empreses centren el seu objectiu no pas en la producció en si, sinó en el marxandatge que de l’obra se’n pugui derivar. Més enllà, sobre possibles blanquejos de diners aprofitant una producció de tals característiques, no en direm res. Faltaria.

Jaume Duran, professor doctor en Cinema (ENTI-UB, ESCAC, LS-URL).

Article publicat al blog de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA).