De nen, cap al tomb dels anys seixanta als setanta, recordo haver sentit sovint l’expressió “això és per tota la vida”. Tant era si es tractava d’un vestit, com d’un moble o d’un electrodomèstic: la perdurabilitat constituïa un valor inherent a la mateixa creació d’un producte i a la seva comercialització. És clar, en proporció als sous de l’època, l’esforç de pagament pel preu demanat resultava en general alt. Ara bé, si no volies –o podies– arribar a la xifra que et demanaven, sempre quedaven solucions no tan definitives a través, per exemple, de les botigues de barri o dels encants setmanals. En certa mesura, hi havia unes regles de joc conegudes per tothom que ajudaven a organitzar la vida personal. Això mateix s’estenia a les relacions humanes. “Aquest és un amic per tota la vida”, o la cèlebre frase de les cerimònies catòliques de casament “fins que la mort us separi”, eren sentències que se sentien amb freqüència. I l’art no s’escapava d’aquest anhel de supervivència. Més encara, en certa mesura coronava l’anhel humà d’expressar i assolir alhora, com a objectiu definitiu, l’eternitat. Fer una novel·la, escriure un poema o pintar un quadre, per exemple, constituïen activitats creatives que representaven un acte de seriós enfrontament amb el pas del temps.
La condició perquè tot aquest sistema d’anhel perdurable funcionés se centrava en un concepte inequívoc: la qualitat. Si un teixit no era bo i ben tallat; si no es cuidaven les relacions humanes; si no hi havia una certa capacitat de sacrifici en la convivència diària; si no s’esmerçaven hores de treball i de formació en la dimensió artística d’una persona, l’afany de la perdurabilitat s’esvania per ell mateix. Cristal·litzava així el tòpic que ens ha arribat en versió llatina de l’original grec d’Hipòcrates: Ars longa, vita brevis. És a dir, l’art és perdurable, però la vida és breu, de manera que qualsevol comesa d’envergadura requereix un gran esforç humà.
I, tanmateix, en poques dècades, hem passat a un món en què la nostra capacitat de compra o de relació humana és enorme en comparació amb els nostres avis o, fins i tot, els nostres pares, a canvi de viure abocats, això sí, a una pràctica i a una mística de l’efímer. Sovint, quan he d’adquirir un producte, el mantinc a la mà i em demano a la manera de Hamlet: “funcionarà o no funcionarà: vet aquí la qüestió”. Igualment, veig desfilar amics amb una velocitat d’entrada i sortida vertiginosa, i no cal dir que les relacions de parella pateixen una crisi pregona. També l’art ha assumit, de vegades amb un coratge desconcertant, aquesta característica d’instantaneïtat tot esdevenint ell mateix un estel fugaç, com ha succeït en la deriva cap a les instal·lacions de diversa índole. És com si, de sobte, s’hagués transformat la dita clàssica que hem citat anteriorment i diguéssim ara: Vita brevis, ars brevis. Es tractaria, doncs, d’un pensament que, en el fons, proclamaria que, si la vida és breu, hem de fer un art breu.
Personalment, no sóc dels que pensen que qualsevol passat va ser millor. En primer lloc, perquè costa molt distingir entre la idealització dels nostres records i l’experiència objectivament passada. I, en segon lloc, perquè en aquella època de què parlava, hi havia grans dosis d’hipocresia, crueltat encoberta, manca elemental de llibertat o desequilibris socials intolerables… D’altra banda, poc o molt ens hem hagut de preparar per al que podríem anomenar l’aprenentatge de la immediatesa, i que resumiria amb les següents paraules: ara i aquí, i ràpid. Una immediatesa a què ha contribuït determinadament la velocitat de l’ordre que volem projectar i de l’escriptura que necessitem realitzar a través d’una tecla o d’un botó. I, tanmateix, el que em sobta de debò és la pèrdua en tot aquest canvi cultural, en tot aquest batibull transaccional del valor de la “qualitat”. Puc ser, jo i la meva circumstància com diria el filòsof Ortega y Gasset, tot l’efímer que es vulgui, però per què he de renunciar a la qualitat no ja com a projecte, sinó com a mateixa condició de vida? Dit d’una altra manera, per què no podem aspirar a una certa qualitat de les coses per damunt de la quantitat com a concepte?
Al capdavall, les coses tangibles que conformen el meu entorn voldria que duressin raonablement, o si voleu que ho digui en termes més moderns, amb sostenibilitat; el fet que, d’entre el meu nucli relacional pugui dedicar més temps a uns mateixos amics, se m’acut un vertader luxe; i potser alguna cosa de ressò en el temps i en l’espai m’agradaria confiar que resta en allò que hem creat i en allò que escrivim dia rere dia sota la creença de la bellesa. Ni que sigui per poder tornar a pronunciar algun dia amb Hölderlin, sense por a equivocar-nos, les seves cèlebres paraules: “el que, però, perdura ho funden els poetes”.
Vicenç Llorca. Poeta i docent.
© Revista Benzina nº 52
