Educació musical

Per experiència he detectat que quan es parlamenta sovint d’un tema, és que l’assumpte roman submergit dins l’estany. L’educació musical és recurrent en aparèixer com el remei de tots els nostres mals. Ens hem cregut que conversant molt sobre la divinitat pedagògica, l’excels de la didàctica i la plenitud que atorga una bona estratificació dels nivells d’un formidable programa d’estudis, la humanitat caurà rendida als nostres peus.

La música com a socialització d’hàbits comunitaris, l’ensenyament musical a primària i secundària, les escoles municipals de música, les d’iniciativa privada, els centres especialitzats per a la professionalització, els conservatoris, els centres superiors de l’excel·lència, la universitat i els seus doctors, la pràctica musical per pur plaer, las guarderies artístiques de les activitats extraescolars, representen unes quantes parcel·les del debat.

Excés de retòrica, justificació de la nostra mediocritat culpabilitzant el públic per no estar preparat per entendre el que composem. Pobres genis incompresos! Els mateixos que responsabilitzen el món per la seva manca d’educació musical. Una potinga condimentada segons els criteris del pontífex de torn.

No oblidem que la música va de l’oïda a l’ànima i no al revés. Deixem en el bagul dels records la nostàlgia dels temps en què es cantava en família, a tort i a dret, durant les trobades festives. Més greu encara: rebutgem la transmissió oral en el procés d’interiorització de les claus musicals.

La major part de les cançons, i gran part de les obres musicals, no estan plasmades en una partitura. És després de creades que algú “que sap música” les trasllada al paper per donar-les d’alta a la societat de gestió.

Hi ha la creença generalitzada, entre aquells que invertim temps en l’educació musical, que l’esforç ens faculta també per a un altre hàbit: el del redemptor que ajuda a la salvació de les ànimes. Prefereixo l’apel·latiu de mestre abans que el de professor i el de deixeble abans que el d’alumne. A l’espai pedagògic no hi ha mestres sinó deixebles i a aquests no els salva ni Déu, sobretot a aquells mancats d’oïda i als que la cultura de l’esforç els sona a cantarella antiga.

Hem creat una aristocràcia didàctico-professoral, fruït de rebuigs tardans causats per la manca de costum escènica, que ha fet de la docència una decència; un fracàs i a la vegada un error, una espècie de barbàrie -espero que passatgera-, un mal ús del sentit comú.

A l’art i a la creació alguna indecència els ha d’acompanyar, encara que sigui de tant en tant. Les societats líquides, com la catalana, prefereixen la higiene, l’ordre, la seguretat, el tibat confort i que l’espai públic es mantingui innocu, inodor i insípid. La gent passejant, la contemplació, els jardins vius, el paisatge contaminat, l’agitació del batec dels carrers, els fica la por al cos.

Vivim temps poc propicis per escenaris de ruptura, els del “déjame vivir a mi manera y a mi aire, que yo no me meto con nadie”. Potser una frase molt usada, no per això un lema, que va íntimament lligada a un aprenentatge musical que tregui la cera de les orelles, que valori la intuïció i que no prohibeixi el seguir fent una miqueta el gamberro a aquells que encara ens agrada la indecència de les aventures.