A Catalunya disposem d’un bon nombre de festivals que abracen o mesclen una pila d’estils de música. Innecessari nomenar la quantitat de festes majors que se celebren ja que no trobarem localitat, poble, ciutat o districte que no mostri amb orgull el seu esdeveniment.

Està acceptat que els espectacles musicals (ball, concert, recital) que es programen dins dels actes de la festa major siguin gratuïts per a la població; és a dir, que els assistents no passin per taquilla. Molt al contrari que en aquells festivals on el caixet dels artistes es cobreix, en part, amb els ingressos de la venda d’entrades. En ocasions passa que festivals que van començar la seva etapa dins del registre assumit pel sector, després van derivar en un amulet de festa major.

Programar publicitant, sota el paraigua d’un festival, a l’aire lliure, a places, jardins o parcs, sense que el públic hi col·labori mitjançant la seva butxaca per sufragar un bloc del cost de l’organització del concert o cicle, és una paradoxa que hauria d’abocar a totes les persones o organismes implicats en l’àmbit de la gestió cultural a una rigorosa reflexió.

Una altra qüestió que topa amb el concepte de festival és que la gratuïtat devalua la proposta artística per diverses raons i també per les condicions tècniques en què es desenvolupa: assistència d’un públic on es barregen els que tenen interès i els que hi passegen fent una ullada; moviment continu de persones que, amb tot el dret del món, vagaregen per l’espai públic; murmuri de fons a causa del servei a clients de bars contigus al recinte, i, de vegades, contaminació acústica provocada pels automòbils que circulen per avingudes i rondes adjacents. En una tessitura com aquesta, un festival s’ensorra, i el promotor, normalment el municipi, hauria de repensar el plantejament.

Dóna la impressió que es vol emmascarar la manca de públic de determinats festivals que, tot i havent començat en locals tancats i cobrant entrada (auditoris, teatres, centres culturals), per seguir caminant necessiten el trasllat a espais de festa major sota el fals vernís de la socialització de la cultura i el dret a aquesta sense que hi hagi participació en el dispendi. Un posicionament més proper a polítiques paterno-populistes que a un tractament seriós d’un festival amb personalitat.

Als gremis corporatius, associacions professionals o sindicats que es mouen dins l’àmbit musical els hauríem de preguntar al respecte. La realitat dura i pura constata que aquestes agrupacions s’acosten a grans passes a la dita popular: “pa per avui, gana per demà”. El bolo pel bolo, l’alimentós (el que s’entén en termes de subsistència), sense distingir entre allò que es presenta sota l’epígraf d’un festival però que utilitza els paràmetres d’una festa major, condueix a la confusió i al desgavell.

Per prestigiar la música, excepte en les festes majors, s’ha de procurar el pagament mitjançant la venda d’entrades entre aquells que tenen curiositat o interès per gaudir, escoltar, participar.

Determinats llenguatges musicals s’utilitzen, a causa de la seva cobertura cultural, per amenitzar el vermut d’aquells que a la sortida de concerts “d’alta costura” prefereixen asseure’s en un cercle al voltant d’una taula abans que desaparèixer per altres zones de la ciutat on la tapa i el vi perfumat no vénen acompanyats d’un saborós concert de música popular gratuïta.

Igual que músics que accepten, a canvi d’un caixet, només faltaria, tocar als llocs assenyalats, es queixen de la mancança de clubs en el territori i de l’augment de la demanda de grups per amenitzar recepcions d’empresa o actes socials de caràcter institucional. El fotut mercat marca la pauta; aquesta, la partitura, i la hipoteca, la necessitat. Això és així, consumir i consumar, per això als músics els toca de vegades ballar sense ritme.

Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.

© Revista Benzina nº 47