Denunciar a tort i a dret. Aquesta és una de les estratègies de l’unionisme visceral per empantanegar la situació, que és el terreny (el llot, el fang, la brutor) on es mouen millor. Denunciar qualsevol cosa, des del suport als presos polítics fins a les campanyes nadalenques dels ajuntaments.

Encara que aquest verb porta el seu mateix origen incorporat de manera ben vistosa, no és fàcil que ens vingui al cap si ens ho preguntem. Denunciar ve de nunci, en llatí nuntius, ‘emissari, receptor’. Modernament aquest càrrec ha quedat circumscrit al de ‘legat del papa en un estat amb el qual manté relacions diplomàtiques’, perquè de nuncis dels de trompeta i tabal ja no se’n veuen. Avui aquesta feina la fan els mitjans de comunicació. Però en canvi sí que ha deixat una família rica i molt present en la vida quotidiana. A més de denunciar, hi ha anunciar (amb els corresponents anunci i anunciant), que es mou en un dels sectors econòmics més dinàmics, el de la publicitat; renunciar, un tot-terreny de gran utilitat; i dos de molt estimats pel meu gremi, enunciar (amb el pertinent enunciat) i pronunciar (que té un correlat polític en pronunciament). I m’aturaré un moment en aquest últim per fer una reflexió al voltant de la normalització de la llengua en aquests trenta-cinc anys d’adoctrinament. Si us en recordeu, cap als anys setantes i vuitantes, en temps de sellos i bussons, les formes verbals ‘jo denuncio, tu renuncies, ella anuncia’, les pronunciàvem amb l’accent reculat: denúncio, renúncies, anúncio (els més grans encara ho fan). Per influència del castellà, no cal dir-ho. El desplaçament accentual o prosòdic, encara que menys vistós que els barbarismes o les locucions, és una forma més de calc que desnaturalitza el codi i per tant convé esforçar-se a corregir-lo, tant si ens en sortim (tèxtil) com si no (imbecil). I en això, en aquesta victòria col·lectiva sobre una situació de dominació (política, cultural i social, i per tant també lingüística) perpetuada manu militari durant tres segles, hi ha tingut un pes molt destacat l’ensenyament. L’escola catalana, ara anomenada adoctrinament pels anticatalans. L’escola que ells voldrien reprendre per la força per tornar a col·locar els accents allà on els agradaria: a la capital del Reino.

Deixem-los que denunciïn tant com vulguin, que es rabegin en el llot tant com els plagui, mentre nosaltres defensem allò que és i ha de ser nostre: la prosòdia, l’escola, la llibertat.

Pau Vidal, filòleg, traductor i escriptor.

Article de la secció Roda el món i torna el mot de l’AMIC.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram