En pocs dies han aparegut tres notícies vinculades a la (no) presència del català a l’oferta de les plataformes digitals de serveis audiovisuals, conegudes en l’argot tècnic com a OTT. Una sobre Disney+ l’altra sobre Netflix. Anem a pams.

La primera ha estat l’anunci que, finalment, l’OTT de Disney oferirà el català en aquelles produccions de les quals s’hagi fet abans el seu doblatge. A l’espera de quan i com es concretarà aquest acord, cal felicitar la Direcció General de Política Lingüística per haver vençut la negativa inicial, i a Plataforma per la Llengua per impulsar la campanya Volem Disney+ en català que ha acabat donat fruits

És una notícia positiva? Sens dubte, però posa també de relleu l’enorme feblesa de l’actual escenari del doblatge en català. Perquè, en definitiva, s’ha aconseguit que Disney+ acabi incorporant com a opció d’àudio els doblatges que prèviament hem pagat tots els catalans i catalanes bitllo-bitllo. De la resta de films i sèries, que són una abassegadora majoria, res de res. I parlem d’unes subvencions que han suposat, de retruc, una promoció gratuïta de les pel·lícules beneficiàries, sense que això hagi comportat cap compromís de les distribuïdores en la promoció de la versió en català: anuncis específics, difusió dels tràilers en català a les campanyes de màrqueting a les xarxes i portals digitals… I com es veu en aquest cas, cap interès en fer ús d’aquests doblatges un cop han finalitzat els passis als cinemes, cosa que ha consolidat la identificació popular de la versió en castellà com a “versió original” de la pel·lícula. Això, més la selecció de sales i horaris explica molt, molt, dels discrets resultats dels passis en català respecte als de les versions en castellà. Ho deixem aquí.

I sí, parlem de molts diners públics. Enguany s’han pressupostat 1,4 milions per a doblatge i subtitulació per part del Departament de Cultura. Anem sumant anys i ens sortirà una xifra realment impressionant. Si anem al detall, per a una de les pel·lícules que es podran veure en català en aquesta plataforma, Frozen, la distribuïdora The Walt Disney Company Iberia va rebre 81.000 euros de subvenció l’any 2013. I no ha estat pas el doblatge més car ni de bon tros.

Si comparem aquesta xifra amb els 10 milions que la CCMA ha previst per a un màxim de 1.200 hores de doblatge de nous films, sèries i documentals, veurem que, efectivament, el doblatge de pel·lícules val molts més diners que el que es destina directament a la televisió o altres finestres d’explotació. Però del doblatge en castellà, aquell que finança directament la distribuïdora des de sempre, ningú no en parla: es dona per fet, per “natural”.

Deu anys després de l’aprovació de la Llei del Cinema, continuem igual d’on érem abans: pagant fins al darrer cèntim per cada doblatge acordat. Que el Parlament establís l’obligació del doblatge i/o subtitulació en català a les sales de cinema de res no ha servit, simplement perquè ningú s’ha arremangat per fer-la acomplir… com molts altres preceptes d’aquesta normatia. Tants esforços i il·lusions en aquesta Llei per a no-res!

Desproporció històrica entre el doblatge en castellà respecte l’oferta en català

La segona notícia prové del CAC. La nostra autoritat audiovisual porta molt de temps insistint en la necessitat que les transposicions legislatives –aquí i a Madrid– de la nova Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual suposin un guany tangible per a la presència de la llengua catalana a les plataformes audiovisuals que ens arriben per la fibra òptica de casa o directament al nostre mòbil. L’estudi sobre l’oferta de Netflix en català ofereix uns resultats tan poc sorprenents com demolidors: només un 0,5% del seu catàleg està disponible en català.

Aquesta dada és ja prou coneguda, però si anem al detall, la realitat és més dolorosa: la majoria de l’oferta en català és perquè les sèries o pel·lícules comptabilitzades van ser rodades en aquesta llengua. El doblatge queda reduït a una única sèrie de les més de 1.200 disponibles. I el subtitulat el trobem només en dos solitaris documentals… No caldria dir –però cal subratllar-ho– que tota l’oferta de Netflix està disponible amb doblatges o subtitulats en castellà, si és que la versió original no era en aquest idioma. Un catàleg que suma més de 30.000 continguts audiovisuals, entre films, documentals i capítols de sèries.

Són les dades d’una plataforma que, segons el darrer EGM (primera onada de 2020) és present a quasi el 40% de les llars catalanes, amb 2,7 milions de persones abonades. Una xifra que situa el problema en unes dimensions extraordinàries a nivell d’impacte social. La desproporció entre l’oferta audiovisual en català i en castellà a casa nostra s’ha disparat exponencialment en els darrers anys. Mai, mai una persona que viu a Catalunya, al País Valencià, la Franja o les Illes Balears havia tingut tanta disponibilitat de films i sèries en castellà com ara (i a la Catalunya del Nord en francès). I mai tan accessible. Mentre, l’oferta en català creix esquifidament.

La gent ho vol en català

I la tercera notícia ens retorna al Departament de Cultura. L’enquesta sobre Demanda de català en el doblatge i la subtitulació tampoc no ens dona cap sorpresa, però ofereix dades prou importants: a la gran majoria de la ciutadania major de 16 anys li agradaria trobar films i sèries doblades en català a les plataformes, amb un percentatge fins i tot lleugerament superior al de la disponibilitat de la subtitulació (res d’estranyar…). I la proporció de ciutadanes i ciutadans que voldrien poder configurar les plataformes i els seus menús en llengua catalana supera de llarg el 80%.

Per altra banda, l’enquesta torna a assenyalar la creixent importància d’aquestes plataformes en l’ecosistema del consum audiovisual: un 62% ha vist sèries o pel·lícules en el darrer any a través d’aquests serveis, quasi el mateix percentatge que per la TDT. I això va a més. Si anem al detall, tot i que l’enquesta es va començar a fer només cinc setmanes més tard que s’inaugurés Disney+ a l’Estat espanyol, el 6% de la ciutadania de més de 16 anys ja l’hauria vist. Poca broma.

Aquesta demanda de continguts i d’interfícies en català ja va tenir resposta normativa… el segle passat. Fa 24 anys, el Parlament va aprovar una legislació sobre el servei de comunicació audiovisual que va precedir les actuals plataformes digitals: la televisió per cable. La Llei 8/1996 dedicava un dels seus primers articles a establir estrictes garanties lingüístiques. En destaco dues obligacions: “Les emissions de pel·lícules, sèries televisives o documentals doblats a una llengua diferent de l’original s’han d’oferir simultàniament, com a mínim, doblats en llengua catalana”. I “els operadors (…) han d’utilitzar, com a mínim, el català en els sistemes de comunicació, tant audiovisuals com escrits, que estableixin amb llurs abonats”. Veurem què en sortirà de les properes (?) reformes de la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya i de la Lle general del audiovisual estatal. Ho veurem.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram