El debat sobre la situació de la llengua catalana en l’ecosistema de continguts digitals, especialment els audiovisuals, serà un dels temes crucials del món de la cultura i la comunicació al nostre país i marcarà –esperem– moltes decisions governamentals i legislatives de la propera legislatura. La setmana passada ja vaig dedicar un primer article al manifest que es va presentar a la Filmoteca de Catalunya.
Un decàleg per a un audiovisual a Catalunya del qual vaig fer un seguit de consideracions sobre els seus dos primers punts. I tot seguit ho faré sobre la resta. Dos punts que, bàsicament, apunten a la necessitat de reforçar la producció audiovisual en llengua catalana. Coincidint amb la publicació d’aquest primer article es van conèixer les obres seleccionades als propers Premis Goya. Doncs bé, cap de les nou catalanes que integren aquesta selecció, cap, és de VO en català. Tan dur com gens sorprenent. Em permeto recuperar una reflexió de l’article anterior: “cal un escenari radicalment nou des de les institucions, tant a nivell de finançament com de legislació i de governança”. Fer el mateix que fins ara, però posant-hi més diners, només suposaria fer algunes pel·lícules més en català. Res més.
Avancem. El tercer punt del decàleg afecta l’organització interna del futur Govern i planteja tornar a recuperar la figura del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Una fusió en una mateixa àrea governamental com ja tenen establerta diversos països europeus. I que en ple segle XXI té tot el sentit i més. Posats a plantejar convergències institucionals per als propers anys, seria bo que el CAC augmentés el seu àmbit d’actuació, assumint noves responsabilitats que incideixin directament en la comunicació audiovisual i on el nostre autogovern, malgrat tantes limitacions, té alguna cosa a dir: sigui per la via de competències compartides amb l’Estat o per la de les competències executives. Tenim casos d’autoritats convergents pel que fa a l’audiovisual i les telecomunicacions, com ho són l’Ofcom britànic o el CRTC canadenc, o futurs organismes com el francès ARCOM, que fusionarà el CSA amb l’organisme que vetlla pels drets de la propietat intel·lectual a internet, l’Hadopi.
Doblatge? Sí i tant!
El quart punt incideix de ple en un tema que havia estat quasi menystingut per una visió ben errònia dels consums audiovisuals: el doblatge. Un pensament quasi màgic que defensava que amb la subtitulació ja faríem. Doncs no. Parlem d’una de les grans febleses de l’oferta de continguts en català. Perquè no és només que l’oferta de continguts doblats al castellà és avui la més gran de la història, sinó que també la desproporció amb l’oferta en català és la més gran de les darreres dècades, si comptem des de l’arrencada de TV3. I aquí cal no només fer tot el que sigui necessari per revertir aquesta situació, sinó que cal tornar a prestigiar el valor tècnic i artístic del doblatge. I això es paga. Com tota bona feina audiovisual, val molts diners que estarien molt ben invertits. És bo recuperar el que deia el manifest Pel doblatge en català presentat fa més de quatre anys: “el doblatge ha estat i ha de continuar sent una eina important per a la difusió oral del català i un focus d’atracció de nous parlants”. Un manifest que, malgrat el temps que ha passat, continua plenament vigent. Malauradament.
Oferta infantil i juvenil
Els tres punt següents afecten de ple a la CCMA: des de la potenciació de l’oferta infantil i juvenil, passant pel reforçament del seu paper d’eina de normalització lingüística i la potenciació de les sinergies entre les tres grans corporacions públiques en llengua catalana. No són pas temes nous. Fa anys que he anat escrivint sobre la importància estratègica d’allò que representa el Super3, més el desaparegut 3XL. De la necessitat, urgent, d’oferir una proposta audiovisual en línia i a les xarxes socials –i també a la TDT i en HD– altament atractiva per a les franges d’edat a les quals l’actual oferta de TV3, en general, els interessa més aviat poc.
El tema de la presència de la llengua tampoc és nou, i queda feina per fer encara, ja sigui en la dimensió de la seva indispensable qualitat, ja sigui per la missió del conjunt de l’oferta televisiva, radiofònica i digital de promoure, sempre i en qualsevol espai o format, referents culturals i de tota mena que s’expressin en català, pensant molt especialment en les persones que hi apareguin. No es tracta només de fer continguts en català, es tracta de promocionar la llengua, els seus parlants i tot allò que es faci en català i que sigui mínimament rellevant. Sempre. Excepcions? Les indispensables, que no són pas gaires.
Assolir la plena reciprocitat televisiva
Pel que fa al paper compartit per À Punt, IB3 i TV3 dins l’espai de comunicació audiovisual, el manifest esmenta un tema encara irresolt que és el de la reciprocitat dels senyals televisius entre els tres territoris. Una mancança que fa anys que s’arrossega i en la qual, entitats com la FOLC hi estan destinant moltes energies per desbloquejar una problemàtica que s’està allargant innecessàriament en el temps.
És més, des d’una concepció àmplia del concepte de la reciprocitat, que acabés naixent una plataforma digital conjunta de continguts i programes adreçats als més menuts seria una de les millors apostes de futur que es podrien fer. Plataforma que, lògicament, hauria de tenir la seva translació directa a la TDT.
Reformar lleis per garantir els drets lingüístics… i aplicar-les!
El decàleg finalitza amb tot un seguit de consideracions sobre l’actual marc normatiu i les reformes que, algunes ben properament, es preveuen que arribaran. Parlo de la futura llei estatal de l’audiovisual, de la qual es va conèixer un avantprojecte absolutament decebedor pel que fa a la defensa o promoció de la diversitat lingüística a les plataformes digitals i –de retruc– a les televisions estatals privades. De fet, amb plantejaments similars, organitzacions i entitats com el CAC, la FOLC o la federació de productors audiovisuals PROA hi van presentar al·legacions per introduir-hi quotes i percentatges a la presència –i prominència– dels continguts en català a l’oferta audiovisual. I també pel que fa al finançament de noves produccions en aquesta llengua. Veurem quin text acaba presentant el Govern espanyol al Congrés de Diputats.
Preocupació sobre el futur projecte de llei? Tota i més . Només cal recordar que l’actual llei, del 2010, va esborrar els escassos requisits que sobre la territorialització de la producció i el pluralisme lingüístic tenien fixades les televisions privades estatals en el marc legislatiu precedent. Per tant, ara no en tenen cap ni un. Un argument magnífic perquè les plataformes en línia puguin dir: “si elles no, nosaltres tampoc”. I no veig el duopoli televisiu disposat a canviar unes regles de joc que ells mateixos van promoure exitosament fa onze anys.
Pel que fa a la Llei del cinema… Certament, és una vergonya majúscula que porti tota una dècada sense aplicar-se. Un exemple dramàtic que fa bona aquella definició despectiva dels països del sud europeu: aquells on les lleis vinculades a drets socials o culturals no esdevenen mandats sinó simples declaracions de bones intencions. A més del tema clau de l’oferta de cinema en català, tota la resta de mesures d’impuls del nostre sector audiovisual previstes en la llei continuen criant pols. Deu anys d’incompliments, deu!, sense que els sectors que haurien d’haver-se beneficiat directament no hagin fet gaire cosa per exigir que es passés del paper als fets.
Que caldria reformar-la? Després de tants anys de la seva aprovació i amb tot el que està canviant –i canviarà– dins el món audiovisual i la transformació radical de la cadena tradicional de les seves finestres d’explotació, és evident que sí. I tindria tot el sentit que es fes en paral·lel a la reforma de la Llei de l’audiovisual. Per què? Pels diversos àmbits que les dues lleis comparteixen, com seria el de l’educació en l’audiovisual, que recordava en l’article anterior com a assignatura històricament pendent. Una reforma que és absolutament necessària per a una llei aprovada el 2005, tant per estirar al màxim les limitades competències de l’Estatut retallat, com per fer la corresponent transposició de la nova Directiva europea sobre serveis de comunicació audiovisual. I també per plantejar-se un CAC alineat als models més avançats d’autoritats convergents en el terreny de les TIC i de la propietat intel·lectual, com apunto a l’inici d’aquest article.
Però, abans de posar-se en aquesta complexa tasca legislativa, que comportarà molt de temps en treballs parlamentaris, es podria fer una cosa més senzilla i ràpida: aprovar els decrets i reglaments necessaris per a la seva aplicació. Pensar en reformar una llei de la qual no se n’hagués aplicat ni una coma seria una cosa molt semblant a un ridícul col·lectiu. I també un nefast missatge sobre l’efectivitat futura del que es vulgui aprovar en la propera legislatura. Encara recordo el comentari que em va fer una persona rellevant dins el sector cinematogràfic quan la llei del 2010 va ser aprovada pel Parlament: “ha nascut morta”.
Doncs l’audiovisual en català necessita molta vida i molt futur per davant.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
10 propostes per a l’audiovisual en català (1)
