Aquell matí de juliol vas quedar amb el Xavier per fer un cafè i anar a veure una exposició de Francesc Català-Roca a la Pedrera, aquest edifici que està tan a prop de casa teva, tan lluny de l’arquitectura actual. Aquella construcció tan estimada per Salvador Dalí, amb una planta lliure tan apreciada per Le Corbusier i tan odiada per la senyora Milà, la senyora de la “casa”.
Diuen d’ell que és “un dels noms més destacats de la fotografia europea contemporània”. Diuen que va desenvolupar el concepte “neorealista de la imatge” i que va “plasmar amb mestria la vida quotidiana de l’època amb instantànies”; que les seves fotografies formen part de “la nostra memòria col·lectiva”, ja que va ser “testimoni d’excepció dels canvis que transformaven lentament el país”. Diuen que va ser “l’impulsor d’una nova manera d’entendre la fotografia, allunyada de qualsevol tipus de manipulació”, que va “aportar nous registres al llenguatge del reportatge”, que la seva fotografia està “induïda per una recerca constant de la llum”.
Segurament tot això és cert, potser sí. Però per a tu Francesc Català-Roca és, essencialment, aquell fotògraf que et posa la pell de gallina quan contemples la seva obra; és –en definitiva– l’autor de la teva bandera (Aixafem el feixisme). Però també cal reconèixer que aquell artista va trencar totes les normes de la composició de forma tan acurada i natural, per crear noves composicions encara més perfectes. És aquell fotògraf que reflexiona sobre els seus “textos”, que espera que el receptor dels seus “missatges” completi la seva obra.
Una vegada més et quedes bocabadat davant d’una fotografia seva, intentant intel·lectualitzar tot allò que veus en blanc i negre. Et trobes allà palplantat amb un sentiment contradictori entre l’anàlisi omnipresent de l’enquadrament, la composició, la llum, el motiu fotografiat, per una banda, i per l’altra amb un manyoc de sentiments que et transmet tot allò junt.
Més endavant, en un dels plafons de l’exposició es reprodueix una frase del Català-Roca que diu: “Els llibres de fotografies no han de portar text al costat de la imatge; la gent s’ha d’acostumar a llegir la fotografia, observant-la, intentant de saber què va voler dir el fotògraf, descobrint coses que el fotògraf no va advertir. Quan les fotografies porten peu, es limiten a llegir-lo i passen pàgina”. La frase es converteix –sense voler– en un peu de foto més. Somrius i passes a una altra sala.
Per la tarda havies quedat amb l’Olga per anar al cinema; la proposta, una pel·lícula argentina. A la sortida de la sala valoració d’urgència: el guió fluixeja, es deixa veure, el treball dels actors està força bé, el que vol dir el director és… Et preguntes per què sempre tenim tanta presa –quan sortim del cinema– en disseccionar tot allò que ens ha suggerit, allò que ens ha fet sentir la pel·lícula.
No saps ben bé per què però la conversa deriva cap al discurs del periodisme i la construcció del discurs. La conversa s’allargà més enllà del sopar. Passegeu. Pel carrer un llombrígol d’un ventre perfecte us convida al Festival Grec, amb un valor de 2011. Et sobta el discurs tan ben travat que fa l’Olga sobre la literatura i el periodisme… sí, és clar, és de lletres! I tu, des de la teva posició antípoda, des del continent de les ciències, et sents com Eduard Manstisores intentant agafar un pèsol per portar-te’l a la boca. L’escoltes, orgullós d’aprendre.
Esteu de vacances i això us permet no tenir cap pressa per tornar a casa. Ja de matinada, i vist que la majoria dels locals de la Plaça Reial ja havien tancat, el Pipa Club esdevé el vostre refugi. Pugeu l’escala i un noi molt amable us rep a la porta.
–Bona nit.
–Bona nit –contesteu.
–Si voleu fumar, si us plau, feu-ho baix –referint-se al carrer.
Mires el cartell de la porta… sí, sí posa Pipa Club.
–M’encanten aquestes paradoxes –li dius a l’Olga.
Ella somriu i assenteix amb el cap.
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
