La gestió de la cultura requereix un tractament singular. Hi ha un acord generalitzat que el reclama. Encara que dita així, sense més, aquesta frase pot generar tota mena de controvèrsies, és evident que en aquesta difícil balança que mesura l’equanimitat dels serveis públics la cultura sempre ha tingut problemes de pes. Per a uns, l’equilibri entre el sector públic i el privat s’hi ha de protegir, perquè en mans del mercat la cultura es converteix ràpidament en un negoci. Per a altres, l’excés de presència pública hi limita l’accessibilitat i n’agreuja l’excés ideològic.
Sempre m’ha interessat més què pensa el ministre d’Economia de la cultura que què opina el de Cultura sobre aquesta. Al segon li ho suposo. Respecte al primer hi hauria molt a parlar. Sobre què pensa el ministre d’Educació de la cultura m’abstinc, perquè el pressuposo extremadament culte però poc avesat a entendre que l’educació és el principal actiu de la cultura. N’és una prova la tendència a reduir els continguts essencialment culturals del currículum escolar.
Entre els drets culturals i l’economia del sector, el món de la cultura no troba el pes exacte que equilibri la balança dels serveis públics que se li destinen. Sempre ha estat així, encara que el fet de pesar malament no treu raons a la cultura per exigir un tractament singular. Ningú discuteix el valor de la cultura en la construcció de la marca d’un país. De fet, recordem la nostra història per homes i dones que han estat capaces d’escriure-la amb fets culturals. Ningú discuteix que una societat culta és més cívica i participativa, perquè redueix el valor de les percepcions fàcilment manipulables a favor de l’observació analítica de les dades.
No obstant això, avui assistim a fenòmens tan contradictoris com el creixement de l’extrema dreta en països amb alts nivells de consum cultural. Podria ser perquè les polítiques públiques d’educació i cultura estan fallant o perquè ambdues han apostat per servir l’economia productiva.
“És possible consolidar la nostra democràcia, millorar-la i assegurar el seu futur sense millorar el nostre nivell educatiu i cultural?”
És un debat d’alt calat sociopolític que està directament relacionat amb l’evolució de les tecnologies i la consolidació de les indústries culturals globals, i que cada dia adquireix una importància estratègica més gran. La pregunta és molt simple: és possible consolidar la nostra democràcia, millorar-la i assegurar el seu futur sense millorar el nostre nivell educatiu i cultural? Al meu entendre, no.
Les potents tecnologies de la comunicació i l’eclosió de propostes i missatges culturals globals tenen un marcat component individualitzador que alimenta les propostes populistes i hiperconservadores que veiem en una creixent part de la política actual. Respostes a les percepcions sobre les quals llegim (de manera molt parcial) la nostra realitat. Només és possible lluitar contra aquesta tendència recuperant una idea col·lectiva de la nostra societat, i això només és factible amb una base educativa i cultural més sòlida.
Quan parlem de drets culturals no ens referim a la possibilitat de convertir l’art i la cultura en una idea unívoca utilitzada i compartida per tots com si es tractés d’una necessitat objectiva com ho és el dret a l’educació o a la sanitat. En realitat estem parlant d’un consens social sobre la importància de compartir una mateixa percepció de la societat basada en un coneixement veraç de la nostra història i en una idea conjunta de progrés social; una idea que inclou, òbviament, tothom i que discorre sense protocols prefigurats. Semblaria que el món de l’educació no recordi que inclou, per obvi i públic, una part instructiva o que el món de la cultura hagi oblidat que una part de la seva funció és qüestionar, per millorar, la nostra societat.
Per això l’educació pública, l’objectiu de la qual és disminuir les desigualtats socials d’origen, ha d’incorporar els continguts culturals com una idea irrenunciable. Perquè és el nostre principal actiu cultural i perquè és l’única manera que, després, els ciutadans exerceixin els seus drets culturals.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
Article publicat a Línia, el diari metropolità.
