Les imatges de l’execució del Judes de Coripe del diumenge de Pasqua fan esfereir, és cert. Sobretot si no s’està avesat a visualitzar aquests tipus de festes i celebracions on l’univers simbòlic aflora des de la visceralitat de l’extrem, i que no fan altra cosa, com qualsevol festa, que posar els celebrants davant del mirall.

De rituals festius que a ulls de les persones del segle XXI poden ser considerats, per dir-ho finament, políticament incorrectes en trobarem a cabassos. Només cal observar-los, la seva posada en escena, escatir-ne els orígens i el seu significat, pot donar-nos les pistes per veure que molts s’han format i creat des d’una visió etnocentrista de l’alteritat. Un aparent innocent ball de cavallets, o una determinada iconografia d’una parella de gegants poden tenir aquest substrat. Molts d’ells s’han refinat tant, els hi hem passat tantes vegades el ribot, que només podem intuir el que havien estat i el seu significat original.

La pròpia evolució, l’adquisició de nous valors que la societat assumeix com a propis, porta a què les expressions festives també evolucionin, i siguin canviants. I cal que ho facin per mantenir-se dins uns paràmetres de sincronia i vigència social. Actualment, per posar un exemple genèric, el fet religiós es reserva al terreny personal, a partir de la idea compartida que la societat ha de ser laica, tant és així que majoritàriament hem associat els elements de la imatgeria festiva a la festa major, al seguici d’autoritats… lluny i deslligat del tot de les processons del Corpus, l’acte religiós que no fa tants anys els hi era l’espai propi d’exhibició. Per tant podem evidenciar que hi ha un canvi de significats d’aquestes figures i una evolució que garanteix la seva continuïtat com elements de l’imaginari festiu.

També hi ha tot un seguit de festes que perden el sentit i desapareixen o es modifiquen fins al punt de fer-les irreconeixibles. Els darrers anys algunes festes amb animals han estat les protagonistes d’aquests tipus de procés contextualitzador i conciliador als temps que corren. El cas de l’empaitada d’ànecs al municipi de Roses és un exemple.

Tot plegat ens porta a reflexionar que la festa com a constructe comunitari, no és aliena als reptes i als conflictes que ens plantegem tots com a societat. Gènere, racisme, democràcia i participació, animalisme, violència, inclusió… són alguns dels temes que, tot i que encara de manera tímida, els mateixos protagonistes i actors de la festa comencem a posar damunt la taula. Si fa uns anys centraven i posàvem el focus en el “què”, cada cop més agafa protagonisme i posem l’accent en el “com”.

I encara un altre element de canvi que cal tenir en compte i que penso que té un pes importantíssim i que encara no som capaços d’abastar la magnitud de la seva incidència, de fet a Coripe no van ser-ho. En aquest cas em refereixo al binomi comunitat i festa. Fins fa relativament poc consideràvem la comunitat celebrant a aquell grup que in situ celebrava quelcom i que interaccionava d’alguna manera amb la celebració. La irrupció de les xarxes socials, noves formes de relació i també noves formes comunitàries, ha trencat per les costures aquesta idea cartesiana d’espai físic i comunitat definida i presencial. Una persona a l’altra banda de món pot interactuar, presenciar i viure la festa des d’un espai virtual a temps real, i comunicar-se amb els que hi son físicament. Aquest fet és d’una importància cabdal i que ens obligarà a redefinir en un temps molt curt molts dels conceptes i convencions relacionats amb festa, comunitat, celebració, etc.

Per acabar retorno a la idea inicial del mirall, i més sabent que tot el món ens veu, ja que els hem convidat a ser-hi, virtualment, però a ser-hi. Penso que quan representem, celebrem, etc. la tradició, no fem res més que posar-nos un mirall d’alta definició davant del nas. Aquest mirall, fidel, no reflecteix l’acció que realitzem en aquell moment concret, seria una banalitat. En canvi sí que estic convençut que en el mirall es reflecteix i ens diu que en la festa, en els seus rituals, en les seves formes de representació es transmeten els valors en què aquella comunitat sustenta les seves identitats, sobretot les identitats dominants, les seves formes de veure i de veure’s en el món.

Amadeu Carbó, educador social i activista de la cultura popular.

Article de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català / AMIC.