Carta oberta al Sr. Ferran Mascarell

Sr. conseller Ferran Mascarell,

La seva secretària ens va confirmar que vindria a inaugurar el proper 6 d’octubre la fira literària que organitzem a Besalú i li volem demanar en aquesta carta oberta que no vingui. El motiu és que creiem que menysprea la nostra feina i no ens sentiríem molt còmodes si vingués per fer-se la fotografia de torn. Si ve, ja li avancem que serem correctes (l’educació és quelcom que mai s’ha de perdre), però no esperi res més.

Vull que sàpiga que som conscients que el seu Departament és dels més difícils de dirigir: és dels que té un pressupost més baix –a anys llum d’Obres Públiques, per exemple– i alhora dels més vigilats, ja que va dirigit a un sector –el cultural– d’una gran sensibilitat i irritabilitat, per què no dir-ho. També som conscients que el problema ve d’abans, quan en els temps de l’alegria –quan hi havia diners– els successius governs (nacionals i estatals) de tots els colors, en lloc d’invertir fortament en educació, investigació o cultura, van preferir fer-ho en altres sectors “de futur” (no ens esplaiarem més). Però el que no entenem és que amb el migrat pressupost del que disposa es permeti el luxe de dur a terme una política de subvencions perversa, surrealista i que obvia la realitat actual.

Aquest any li vam demanar una subvenció per organitzar la fira i ens va atorgar 2.300 euros. En tant que el seu Departament havia atorgat subvencions de prop de 4.000 euros a establiments privats per assistir a fires i a nosaltres ens donaven la meitat per muntar tota una fira, vam demanar una reunió amb l’Institut Català d’Empreses Culturals perquè ens expliquessin els criteris aplicats a l’hora de repartir aquestes subvencions, ja que des de fora no ho enteníem. No es tractava de reclamar més diners perquè érem els millors o perquè el nostre objectiu era molt noble: els reclamàvem perquè de la primera edició a la segona havíem doblat el nombre de participants, teníem un sector que ens donava suport (el de les editorials independents), fèiem un favor a la cultura apostant per la bibliodiversitat de qualitat i, a més, ho fèiem des d’un poble a la perifèria de Barcelona que té prop de 2.000 habitants; en definitiva, la fira estava creixent molt de pressa i necessitava un mínim suport econòmic perquè aquest creixement es pogués fer amb garanties.

La conversa va ser llarga, però ens vam quedar amb dos conceptes: si volíem optar a una subvenció més alta havíem de presentar un pressupost més alt (per tant, era secundari que ens haguéssim esforçat a fer un pressupost el més auster possible) i que per valorar els resultats d’un esdeveniment subvencionat, el Departament es basava exclusivament en els informes que feia arribar l’ens subvencionat (o sia, que si un esdeveniment va malament, confien que l’ens subvencionat digui que ha anat malament perquè l’any següent la Generalitat de Catalunya els hi rebaixi l’aportació… un gran mètode, sí senyor).

Nosaltres no tenim cap inconvenient a dir-li el que ha anat malament de la nostra fira. Malgrat que cada any hem tingut més participants (el doble en un any) i més públic, considerem que falta gent, concretament aquella que encara no sap que existim i que li encantaria descobrir els llibres magnífics que fan les editorials independents, alguns d’ells, autèntics referents europeus que situen la cultura del país al nivell de l’excel·lència. I això, Sr. conseller, només s’aconsegueix amb temps, una bona planificació i un major pressupost destinat a les activitats i a la promoció.

Li torno a dir: sabem que la seva feina no és fàcil, que coincidim amb vostè a considerar la projecció internacional quelcom transcendental i que té tot el dret del món a escollir quins són els objectius estratègics del seu Departament, però comprengui que no entenem com ens dóna una quantitat diners –per muntar una fira amb unes possibilitats de creixement del tot demostrades i en un context de crisi brutal, com cada dia s’encarrega de recordar-nos el seu cap– que equival a una tercera part d’una sola actuació musical de les moltes que va tenir l’any passat la Setmana del Llibre en Català –l’empresa que la coordina li podrà explicar en detall (també li podrà explicar que enguany ha tingut menys estands que els que tindrà la nostra fira, malgrat tenir un pressupost 33 vegades superior) – o molt lluny dels 520.000 euros del pavelló d’art a la Biennal de Venècia (amb una obra dedicada a l’atur, poca broma), els 175.000 euros de l’espai professional al Primavera Sound (s’haurà d’explicar molt bé la repercussió que va tenir aquesta trobada en un hotel de Barcelona per a la indústria musical a Catalunya), els 120.000 euros anuals durant quatre anys per muntar una delegació del Sónar al Brasil o, els tristament famosos 193.000 euros que va cobrar el seu secretari general, el Sr. Xavier Solà, per fer un catàleg de masies, a qui recomanem des d’aquí que vagi a fer de becari una temporada a un gran grup editorial –vostè ja coneix a fons aquest món, Sr. conseller– on li ensenyaran a fer un catàleg de similars característiques a un preu “més ajustat”. Entengui Sr. conseller que per a un gran sector de la cultura, 1.000 euros no són el cost d’un dels seus viatges per inaugurar el que sigui, sinó el pas previ a 1.000 històries que enfortiran el teixit cultural d’un país, que és alhora el vehicle més eficaç perquè els de fora s’hi fixin i, fins i tot, inverteixin.

En resum, li demano que faci un esforç i no deixi de llegir aquesta carta titllant-nos de demagogs. Vagi més enllà, reuneixi’s amb el seu equip directiu (una vegada més, perquè sempre que truquem, estan reunits), reflexionin i, si creuen que ho estan fent molt bé, pleguin. De fet, potser el millor és que vingui a Besalú i així ens pugui explicar en persona el que cap dels seus subordinats encara no ha sabut fer. Entengui, però, que no acceptarem que vingui a alliçonar-nos sobre “internacionalització”, “crear sinergies” o “rendibilitzar al màxim els recursos”, quan aquesta fira –com moltes altres d’aquest país que ajuden a fer territori– tornarà a obrir portes gràcies al suport de molta gent: des dels propis editors que fan un bon grapat de quilòmetres per venir, als actors i músics que han entès la nostra situació pressupostària i s’han adaptat amb una generositat extraordinària, a un ajuntament molt petit però amb un gran dinamisme o als voluntaris de l’organització. Ells i el públic ens demostren l’encert del projecte, el que ens motiva al màxim. Una vertadera llàstima, doncs, que tota aquesta gent hi cregui, menys vostè, Sr. conseller de Cultura.

Atentament,