Recordeu la famosa frase de Bruce Lee? “Be water, my friend” feia referència a la nostra capacitat de ser flexibles i adaptables com l’aigua a un món en constant canvi.

Un seguit d’experiències, digues-li anècdotes, m’han dut a preguntar-me si aquest lema funciona igual en tots els àmbits i diria que al món artístic i de la creació els fluïts són uns altres.

Una companyia teatral ofereix el seu muntatge per diferents sales on podria encaixar. El projecte és molt interessant, li diuen, la temàtica és actual, l’enfocament atrevit, hi ha sentit de l’humor, la posada en escena és àgil i versàtil (ves per on) i a més l’equip tècnic i artístic és tan professional com potent, però… no porten cap figura mediàtica. Això fa que la seva capacitat d’adaptar-se com l’aigua a qualsevol escenari es dilueixi completament.

La directora del projecte m’ho explica i jo, fent intercanvi de cromos, li retorno aquesta: una determinada institució artística (no diré noms perquè no es tracta de criticar ningú sinó de constatar un fet) em demana de fer el meu curs sobre l’humor. Ha estat una conversa de passadissos, però jo me l’he cregut (d’altra manera, mai no hagués gosat) i he de confessar que em fa il·lusió. Tanmateix, un cop presentada la proposta, el responsable dels cursos em diu que el contingut és molt interessant, però… que no el pot programar perquè no té clar el meu poder de convocatòria i, menys encara, durant les dates que proposo, donat que són reservades a gent mediàtica. Ups! M’avergonyeixo de la meva pretensió.

Com que sempre venen juntes, ambdues peripècies coincideixen en el temps amb un programa de ràdio d’aquells que escolto en podcast quan no puc dormir. Va sobre l’enveja i han convidat un psicòleg de pa sucat amb oli, però mediàtic. Secundat pel presentador (agafa’t fort), respon a les crítiques que li fa un col·lega de professió, argumentant que tot el que es diu sobre ell és enveja pura i dura.

Ostres! M’ha obert els ulls. Ara entenc aquella ira que m’agafa quan veig que un dels autors que més ha venut i ha signat el dia de Sant Jordi ha estat en Mario Vaquerizo. En realitat, el que em passa és que em moro d’enveja. Encara m’avergonyeixo més.

Diria que són altres valors, molt allunyats de la bruceliana adaptació aqüífera, els que fan, per exemple, que un cuiner —tant és si és bo o no; surt a la tele—, tingui un èxit aclaparador promovent un concurs que dona més valor a la mala bava entre contrincants que a l’excel·lència gastronòmica. Ai, Franc, que se’t veu el llautó! En realitat, el que tu voldries és que les teves fideuàs i els teus arrossos sortissin a Canal Cocina.

Mai no m’ha quedat prou clar si la proposta vital de Bruce (deixeu-me dir-li pel nom, és com de la família) es va fer viral perquè a la gent li va agafar un desig irrefrenable de ser aigua i adaptar-se al que la vida bonament atorga o perquè va ser eslògan d’una campanya de BMW. El que sí em queda tan clar com l’aigua —vet aquí—, és que s’ha de posar molt més interès i molta més energia; invertir més temps i, si cal, uns bons calerons en ser mediàtica que en fer el millor possible la teva feina.

Ostres, tu! Tot plegat està sonant a rabieta, a enveja desfermada, a intolerància a la frustració… No sé què foto redactant aquest article si el que hauria d’estar fent és buscar la fórmula de convertir-me en mediàtica, de sortir a tot arreu per poder viure de rendes. Me n’hi vaig que faig tard.

Ah, per cert! Sembla que he nomenat només homes, oi? Doncs no us feu il·lusions, una altra top vendes, amb cues quilomètriques per Sant Jordi, quan treu llibre, és la Belén Esteban. Quina enveja!

Isabel Franc, escriptora.

Article publicat a l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent.