A Barcelona encara és tristament habitual qüestionar la vitalitat cultural de la ciutat i comparar-nos amb Madrid. Els que ho fan acostumen a tenir una percepció de la cultura fonamentada en el món del gran espectacle i de les exposicions mainstream de grans noms de l’art internacional, i obliden els elements més primigenis de tota realitat cultural: la creació, la generació d’idees i la formació de professionals. Malgrat tot, les dues mirades són certes: Madrid és una ciutat que disposa de més i millors infraestructures per produir i exhibir grans esdeveniments culturals i Barcelona posseeix una capacitat superior per formar i acollir talent alhora que l’acompanya en les seves fases més creatives.
Per raons estructurals, tot i que això no exclou la necessitat d’una certa autocrítica política, Madrid disposa d’una xarxa d’equipaments públics, institucions públiques i privades, plataformes audiovisuals i multinacionals culturals infinitament superior a la que s’ubica a Barcelona. Parlava d’autocrítica perquè, si bé és cert que moltes d’aquestes peces tenen a veure amb el pes de l’Estat i amb les fundacions de les grans empreses de l’Ibex, altres han acabat a Madrid provinents de Barcelona (productores fonogràfiques i audiovisuals) o han tancat les seves seus a Catalunya malgrat que formaven part de l’acord inicial que les va permetre néixer i mantenir-les (televisions estatals) a casa nostra. Madrid té una capacitat de projecció cultural més gran que Barcelona, i alguna part de la culpa (no molta, però alguna i rellevant) és nostra. Però Barcelona, i Catalunya al seu voltant, té un potencial creatiu més gran.
Diem que formem i acollim molt talent però que no el retenim, i és cert que Madrid, com altres ciutats del món, està farcida de joves catalans o d’altres països que s’han format a les escoles barcelonines. No és una consideració menor. A més, això implica un debat mal resolt sobre les virtuts d’esdevenir, a escala global, una de les principals fàbriques de talent d’Europa. Perquè, i cal considerar-ho un fet virtuós, exportar talent només és possible quan el generes.
“Al llarg de molts anys hem sabut passar la mà per la cara a Madrid esdevenint un autèntic referent cultural per a tota mena d’empreses i artistes de fora”
Hi ha dues maneres de créixer culturalment. La primera és formar part d’un engranatge enxarxat per esdevenir-ne una peça fonamental. No suposa ni una submissió ni una especialització, sinó un diàleg interactiu entre tots els punts que el constitueixen, exercint entre ells sinergies solidàries i generoses. La segona és competir amb la resta de ciutats i (déu-n’hi-do) països per construir un sistema complet i autosuficient. La primera és sensata, ordenada i justa amb el conjunt dels agents del sector. La segona és pur atzar.
Són les aliances, els objectius compartits, la distribució de feines i la circulació oberta de persones i continguts les que permetran trobar les solucions als problemes que repetidament anuncien els professionals de la cultura: burocràcia administrativa, precarietat laboral i manca de llibertat creativa. No les trobarem rere promeses idíl·liques, mercats insuficients i compromisos utòpics.
Reconec les dificultats de voler practicar el primer dels models amb un veí tan fagocitador i poc complaent com Madrid, i de retruc Espanya, però si alguna virtut hem tingut al llarg de molts anys és haver sabut passar-los la mà per la cara esdevenint un autèntic referent cultural per a tota mena d’empreses i artistes de fora. I encara ara, des de múltiples aspectes, això és així. Hi ha gent que ha dedicat esforços ingents a explicar que tot això és caminar pel pedregar. Intel·lectuals i historiadors que han ensenyat unes dades i n’han amagat d’altres. Però el cert és que, quan Catalunya coprodueix, quan instal·lar la seu d’una multinacional a Barcelona deixa de ser una victòria per esdevenir un fet natural, quan escriure o fer una pel·lícula en català no és un acte heroic sinó la senzilla constatació d’una realitat lingüística, la cultura s’allibera de la tortuosa i dolorosa corona d’espines que sovint l’acompanya per esdevenir un fantàstic i plaent diàleg entre creadors i ciutadans.
És clar que ens manquen coses: equipaments, empreses, recursos públics i privats, infraestructures de tota mena… Ens en manquen moltes, però cal preguntar-se si aconseguir-ho serà possible sense fixar de manera clara quin és el paper que volem jugar en un mapa mundial de la cultura que, indefectiblement, és complementari i interactiu.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
Article publicat a Línia, el diari metropolità.
