Ateneus i premsa local: cultura de proximitat

Els ateneus i els mitjans de comunicació de proximitat tenen moltes coses en comú. Malgrat que uns i altres s’han anat professionalitzant amb el temps, encara conserven l’entusiasme propi de la implicació vocacional i aquella voluntat de servir a la comunitat. També sovint –tot i que, sortosament, cada cop menys– han de suportar una mirada arrogant i condescendent d’aquells que consideren l’actuació local i comarcal com un àmbit de segona davant els mitjans i entitats d’escala nacional. Aquesta visió supremacista se sustenta en la ignorància respecte al veritable sentit dels mitjans i entitats que actuen en el territori, integrant-se en la comunitat i afavorint les relacions de proximitat. Unes relacions que requereixen un esforç especial, ja que estar a prop facilita el flux d’informació, però també augmenta el risc per sobreexposició: com que tothom et coneix, tothom et pot jutjar.

Paradoxalment, en aquest ecosistema proper, ateneus i mitjans de proximitat són com dues persones en una habitació a les fosques: estan molt a prop, a tocar, però no es veuen a no ser que ensopeguin l’un amb l’altre o que algú encengui el llum. Precisament, mirar d’aportar pistes per facilitar aquest necessari engagement entre entitats i mitjans locals és l’objectiu que pretén l’estudi sobre premsa de proximitat que ha realitzat recentment la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) a través d’una mostra significativa de les 187 entitats associades, que representen més de 90.000 socis en total.

Així, una de les principals conclusions del treball és la constatació que els ateneus no coneixen prou bé el funcionament dels mitjans de comunicació. Entre les causes d’aquest desconeixement que evidencia l’informe hi ha la manca de personal encarregat de la relació amb la premsa a les entitats: hi ha un terç dels ateneus que no tenen cap persona que faci aquesta funció i, del total d’enquestats, només un 18% compta amb un professional de la comunicació gestionant la premsa, mentre que en el 50% restant són persones voluntàries les que se’n fan càrrec, majoritàriament membres de la junta directiva o socis de l’entitat.

Els ateneus tenen clar que el tracte porta el contacte i, de fet, un 90% dels enquestats consideren important disposar d’un professional de la comunicació per millorar les relacions amb la premsa, però només una cinquena part d’ells creu que és factible contractar una persona degudament formada per a aquesta tasca, ja que representa un cost econòmic que diuen que no poden assumir. I aquesta percepció és un mal comú dins del món cultural que va molt més enllà del moviment associatiu: no és només que els pressupostos generals d’empreses i institucions d’aquest sector siguin limitats, sinó que la comunicació se situa al final de tot el procés de creació i desenvolupament dels projectes i activitats. Per posar un exemple, tothom té clar que muntar una obra de teatre requereix un pressupost per a la producció de l’espectacle, comptant la contractació de personal tècnic i artístic, i la compra de materials per a l’escenografia, attrezzo i vestuari, així com unes despeses derivades de l’exhibició, però la comunicació no es contempla dins d’aquest pressupost global, sinó que va a part, sovint com un extra necessari.

Seguint amb la referència del teatre, darrerament s’havia canviat aquesta concepció de la comunicació-bolet que calia posar en marxa a correcuita abans d’estrenar, però, amb la darrera crisi, ha retornat el model curt de mires que tracta la comunicació com una despesa extra –no cal la comunicació per poder representar un espectacle– en lloc d’una inversió necessària –si no va públic, l’obra es podrà veure, però sense espectadors que garanteixin la seva viabilitat. A les grans produccions, conscients dels centenars de milers d’euros que s’hi juguen, un 10% o més del pressupost es destinava ja al concepte de promoció, el qual principalment anava adreçat a publicitat i accions comercials, però també es contemplava la campanya de premsa i altres vies de comunicació. En aquests moments, si hi ha un pressupost mínimament digne per a la promoció, se’n va pràcticament tot a publicitat i, si el pressupost és molt justet, es dedica directament a xarxes socials, que és la panacea comunicativa del segle XXI, sobretot per als productors i els responsables de màrqueting que van amb dessuadores i gorres de beisbol.

En aquest ecosistema proper, ateneus i mitjans de proximitat són com dues persones en una habitació a les fosques: estan molt a prop, a tocar, però no es veuen a no ser que ensopeguin l’un amb l’altre o que algú encengui el llum

És veritat que els mitjans de comunicació tradicionals van perdent adeptes i que la premsa cultural és, en aquest sentit, doblement pobra, però les xarxes socials i els influencers en l’àmbit de la cultura tampoc tenen la repercussió que sí que poden aconseguir més fàcilment en el sector de la moda o els esports. Al final, totes les accions compten, però no s’ha de menystenir l’efecte que un article en un diari o una entrevista a la ràdio o la televisió pot provocar entre el públic potencial d’un espectacle.

És per això que els ateneus, igual que ho van fer en el seu moment les productores de cinema, les companyies de teatre o els organitzadors de festivals, han arribat a la conclusió que cal canviar el xip i adoptar una nova estratègia mitjançant la qual es tingui en compte la comunicació des de la gènesi de qualsevol projecte. Tal com conclou el citat estudi de la FAC, “això no només facilita la feina posterior a l’hora d’aconseguir més i millors impactes mediàtics, sinó que, a més, pot contribuir també a incrementar els ingressos de les propostes i activitats de pagament”. Per tant, encara que es tracti d’una organització sense ànim de lucre, si s’inverteix en comunicació, a més d’eficaç, pot resultar rendible.

En aquest sentit, els ateneus tenen clar que els mitjans de comunicació de proximitat són un aliat imprescindible: el 36% dels enquestats creuen que la premsa local i comarcal és vital, el 49% la qualifiquen d’important i el 14% diuen que ajuda a donar visibilitat als ateneus, mentre que només un 1% asseguren que no els afecta la repercussió mediàtica. L’altra cara de la moneda, però, és el cas real que fan els mitjans dels projectes i activitats de les entitats, ja que més de la meitat dels ateneus consideren que apareixen molt poc o gens a la premsa del territori.

Aquesta divergència entre premsa i ateneus rau en diversos factors, com el citat desconeixement que tenen les entitats vers al funcionament dels mitjans de comunicació, concretat en aspectes com la no identificació dels periodistes diana o la dificultat de discernir entre els temes que poden interessar als mitjans i els que no. Però també contribueix molt a la desacordança l’altra part del binomi, ja que els periodistes no acaben de reconèixer els ateneus, ni què s’hi fa o qui els representa. Sota el nom genèric d’ateneus, es congrega una amalgama de títols diversos –centres, casals, casinos, foments, lires, círcols, clubs, cercles, societats…– que segurament no ajuda a identificar els valors comuns associats tradicionalment a l’ateneisme, com l’accent cultural, social i esportiu; la defensa i promoció de la llengua i la cultura popular, o la solidaritat amb els desafavorits i els nouvinguts.

A això, cal sumar-li alguns estigmes acumulats en el passat que distorsionen la imatge moderna que volen projectar els ateneus –molts d’ells centenaris– com a espais comunitaris més oberts, més permeables, més diversos, més paritaris i més sostenibles. Sovint es contempla els ateneus com llocs on va la gent gran a jugar a les cartes o els escacs els dies de cada dia i a ballar els caps de setmana, i s’ignora la rica oferta d’activitats tan dispars com espectacles de teatre i dansa, concerts de música, exposicions, conferències i debats; però també la diversitat en la formació en multitud de disciplines artístiques i esportives, noves tecnologies o cultura popular; el valor dels seus arxius històrics i biblioteques, o l’atractiu de les residències artístiques.

Com afirmava recentment en una entrevista la cap de polítiques culturals a la Comissió Europea, Catherine Magnant, “els centres d’iniciativa popular poden ser importants vivers de l’energia col·laborativa i participativa de la societat, i també laboratoris de creació, diàleg i diversitat”. I aquest aspecte és molt significatiu en un món com l’actual, on cada cop prenen més rellevància les interaccions digitals i més mitjans van cedint a la temptació del clickbait en detriment de les informacions periodístiques elaborades amb rigor i enriquides amb la necessària contrastació de fonts i dades.