La setmana passada es confirmava que Netflix oferiria els seus serveis a partir d’aquest proper mes d’octubre a l’Estat espanyol, simultàniament amb Portugal i Itàlia. La notícia, llargament esperada, va provocar una barreja de curiositat i de déjà vu davant tantes novetats prèvies vinculades al món d’internet. Però no, no és cap novetat més de servei online, sinó l’expressió més potent a nivell mundial de l’oferta de continguts audiovisuals, que vol endur-se per davant la televisió que hem conegut fins avui, que ara anomenem TDT; amb una oferta de continguts indistinta per a qualsevol pantalla connectada, sigui la del menjador o les que portem a sobre.

Certament ja existeixen serveis més o menys similars com Yomvi o Wuaki.tv, o de molt meritoris com Filmin, que aquests dies viu la seva cinquena edició de l’Atlántida Film Fest. Però ara arriba una plataforma de SVOD (subscripció de vídeo a la carta) que l’any vinent invertirà probablement més diners en continguts que cap altre canal televisiu: uns 5.000 milions de dòlars, o sigui, unes 15 vegades el total del pressupost de la nostra Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

El seu director general, Reed Hastings, va pronosticar fa una mica més de dos anys que la televisió que tenim a les llars desapareixeria relativament aviat, el 2030. Més enllà del seu interès particular en voler enterrar el seu gran competidor directe, la data assenyalada coincideix –gens casualment– amb el termini pel qual pressionen grans grups de telecomunicacions de prestació de serveis de telefonia mòbil i internet per deixar sense espai radioelèctric les emissions de la TV digital.

Però no cal anar tan enllà. L’any passat, en motiu de la posada en marxa de Netflix a França, es realitzà un estudi sobre el seu impacte en una qüestió cabdal en la seva indústria audiovisual com és la contribució de les televisions públiques i privades en la producció de ficció per als seus canals i per al cinema; uns recursos que provenen directament dels seus resultats d’explotació econòmica. Pel que fa al cinema, el càlcul realitzat estimava que, per al 2017, la reducció d’aportacions podria anar del 8% fins al 44% en el pitjor escenari; és a dir, en un de gran èxit d’aquest servei audiovisual per subscripció. Una perspectiva que ja es dibuixa als països escandinaus, on Netflix va arribar-hi uns anys abans.

El grup nord-americà ha sumat elements claus de l’èxit d’un canal de televisió, com esdevenir una marca associada a qualitat, invertint grans quantitats de diners a producció pròpia, des de la ja mítica sèrie House of Cards –100 milions de dòlars destinats a la producció de la seva primera temporada– a les properes pel·lícules de Brad Pit o Adam Sandler. Una marca de referència vinculada a un estudi detalladíssim dels gustos dels seus clients, facilitant-los ràpidament el que volen de manera còmode i senzilla, dins d’una agressiva operació d’internacionalització, acompanyada d’astronòmiques inversions en màrqueting.

Certament, les televisions fa anys que estan difonent els seus continguts més enllà del canal convencional, abans analògics i ara digitals i en HD. Des de la BBC, amb l’iPlayer, fins a TV3 amb la continuada renovació del seu servei a la carta per internet. Però han de poder anar més enllà si volen competir amb tan poderosa alternativa. La manca de cultura a casa nostra de pagar “per veure la tele” és un obstacle per una part més que significativa de la població, però només és un fre, molt petit, per a qui ja té banda ampla a casa i pot pagar uns pocs euros al mes, amb els quals pot veure “la tele” en qualsevol lloc, en qualsevol moment i quasi el que vulgui.

Per això sorprèn desagradablement que, a diferència de països centreeuropeus, els grans canals de TV, reguladors i altres agents públics i privats implicats en el món audiovisual, no estiguin jugant a fons en favor de la popularització de l’HbbTV, la plataforma híbrida que combina senyal d’antena i d’internet, oferint un terreny de joc neutre a la pantalla del menjador que afavoreix els canals televisius per davant d’altres ofertes de la TV connectada. És molt diferent arribar a TV3 connectant-se per la via de sempre i amb un còmode i ràpid accés al servei a la carta, sense deixar de veure l’emissió en directe, que accedir-hi en una pantalla connectada de bon principi a un servei de televisió IP, on ja queda relegada a ser una opció secundària o directament residual… i a la marginació més absoluta per als canals locals.

Pel que fa al català, cap bona notícia. Netflix s’oferirà en anglès i espanyol tant pel que fa als àudios com als subtitulats. Encara hi ha qui fa un pretès missatge esperançador, especulant que la Generalitat podrà aconseguir un acord similar que el que té amb Canal+ (Telefònica) pel qual s’ofereixen alguns continguts en català, subtitulats només, malgrat que bona part dels seus potencials usuaris fins i tot el desconeixen. Vaja, un escenari només una mica menys negre que l’oferta de cinema en català a les nostres sales, després de cinc anys de tenir unes quotes lingüístiques en una llei del Parlament que no es pensen aplicar ni per casualitat. Si això és un escenari positiu…

I l’escenari lingüístic respecte el públic més menut és encara més preocupant. Si la setmana passada el Consell de l’Audiovisual reconeixia que un 85% dels menors de 12 anys no consumeixen l’únic canal infantil en català –un Super3 penalitzat per la seva fusió amb el canal 33–, si a l’actual competència en obert de Boing, Disney Channel i Clan TVE, més ofertes com el canal Nickelodeon per la TV per satèl·lit de pagament o els cinc per a infants i preadolescents que ofereix Movistar TV, li anem sumant el que vingui amb Netflix amb productes exclusius provinents dels seus acords amb productores de referència com Disney Channel, Dreamworks, Cartoon Network, Mattel o Lego, que estaran disponibles indistintament a la pantalla gran de casa o en tauletes i mòbils, pantalles que ja són part del seu entorn natural i més personal… com ho veiem?

No hi ha res a fer? I tant. Però no és fàcil. Requerirà un esforç del món públic i de sinergies de tot el sector audiovisual, des de les productores independents als propis canals o broadcast, reguladors i empreses de telecomunicacions implicades en l’emissió dels canals digitals. A França, l’estudi abans esmentat apuntava dues mesures complementàries per mantenir el flux financer per a una graella competitiva de les seves televisions: incrementar l’entrada de recursos internacionals per la via de la distribució, i caminar cap a una integració vertical entre productores i broadcast. No és una recepta directament aplicable a Catalunya, però cal incorporar allò de bo que ens pugui servir, com és millorar i incrementar les dinàmiques de coproducció internacional.

I es fa necessari oferir d’aquí no massa temps continguts en el nou paradigma de la resolució d’imatge: el 4K. La TDT no pot quedar enrere emetent, i només parcialment, continguts en HD. Si Netflix i altres plataformes via internet o satèl·lit poden oferir la ultra alta definició, a casa nostra cal poder evolucionar de l’actual estàndard d’emissions digitals a la seva segona generació –el DVB-T2– que s’està incorporant en bona part d’Europa i que s’adopta directament en altres zones del món que abandonen les emissions analògiques i opten encertadament pel sistema europeu. El canvi és car i complex, però no hi ha alternativa si es vol mantenir una oferta pròpia audiovisual que, en el conjunt d’Europa dóna feina a 14 milions de persones i en total factura 860.000 milions d’euros.

Però la necessària i urgent planificació d’aquesta segona evolució de la TDT no la tindrem a temps si continuem formant part d’un Estat que només pensa en mantenir el control en el que concedeix o no als grans grups privats televisius abans de cada cicle electoral; convoca concursos per a nous canals, ja pactats, que no seran ni d’HD, i té un Govern que manté l’agressió al conjunt de les indústries culturals amb l’IVA més alt de tot Europa.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació. 

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram