Els ajuntaments democràtics, enlluernats el 1979 després de les primeres eleccions municipals, un cop desaparegut el dictador, s’erigeixen en la patronal més important de l’espectacle i la cultura. Amb molt bona intenció, les corporacions municipals van potenciar que la ciutadania ocupés l’espai públic, un dret democràtic i una normalització cultural que, transcorreguts trenta-dos anys, potser hauríem de revisar.

Això vol dir que els ajuntaments han de desatendre la cultura? Un no rotund com a resposta; el que passa és que caldria fer una mirada a les entitats de tall tradicional i també a les que durant aquestes tres últimes dècades s’han consolidat a moltes poblacions i que avui formen un potent col·lectiu d’intermediació. Al municipi, per ser l’organisme públic de proximitat, de vegades se li carrega en excés amb responsabilitats que són pròpies d’altres àmbits: comarcal o nacional. Deixant constància d’aquest greuge, hem d’assenyalar que les corporacions locals gasten bona part del pressupost dedicat al terreny cultural i de l’espectacle, en la celebració de la festa major. Potser hagi arribat l’hora de reflexionar sobre la confusió entre cultura, oci i entreteniment. Tres conceptes que es barregen en un garbuix divertit i atractiu per als que conformen el cartipàs municipal.

Als que es mouen en l’àmbit de la cultura els agradaria que es potenciessin espais de petit i mitjà format, de vegades en mans de gestió privada, que amb ajuda institucional podrien convertir-se en llocs on mostrar l’obra d’artistes joves i als creadors que emergeixen amb ímpetu. Aparadors permanents amb programació regular per donar a conèixer la diversitat cultural d’una societat en constant vaivé. Si des d’instàncies públiques no s’atén a propostes, de moment minoritàries, no apel·lem a què ho faci la dinàmica implacable del mercat. Corregir les deficiències de la llei de l’oferta i la demanda seria una bona injecció per als nous talents, que ho són en potència, però que no han tingut oportunitat de contrastar-ho.

A falta de pan buenas son tortas

En l’àmbit del que coneixem com a música moderna, jazz i popular es palpa la crisi, el treball escasseja. Tot i que aquesta percepció es comenta entre músics, també s’hauria d’acceptar el que el mateix sector reconeix: la manca de feina en els escenaris queda salvada per la dedicació a la docència. Són molts els músics que es lliguen a un o diversos centres d’ensenyament musical per dedicar unes quantes hores setmanals a la pedagogia.

A Catalunya, aquests professionals disposen bàsicament de dues vies per treballar en aquest camp: les escoles de música de titularitat privada i les municipals de titularitat pública. Segons un estudi recent realitzat en aquest sector, i sense distingir entre la titularitat dels centres, es confirma que, gairebé sempre, la coincidència en el dia en rebre el professor una oferta de concert la preferència és l’escenari i no el compromís pedagògic. Per tant la realitat no ratifica la crisi de treball dels músics ja que no es produirien tan sovint situacions com la descrita.

El que s’ha exposat contradiu la visió general i acceptada que el músic professional travessa per moments de perplexitat en el desenvolupament de les seves aspiracions laborals. Les escoles de música han assumit el segon lloc en la classificació. Primer el concert, segon l’exercitació de la docència. Alló ideal seria combinar amb equilibri les dues tasques sense perjudicar cap. És normal que els centres disposin d’un professor titular per matèria i d’un substitut per donar solució a les contrarietats expressades. Quan en el mateix dia coincideixen escenari i escola, la destinació procura que l’esdeveniment li passi a tots dos. Una situació que no s’acaba de comprendre si atenem i vam acordar que hi ha manca de demanda i que els músics no tenen el treball necessari per desenvolupar la seva professió amb dignitat.

Arribats a aquest punt caldria afegir que per a la societat és molt sa que els músics també siguin pedagogs i que aquests no deixin els seus instruments a l’escola de música. Dues fonts per a una activitat: músic mestre o mestre músic.

Definicions sense cànon

La societat actual que tot ho crema a ritme frenètic, on molts estan de tornada abans d‘haver anat i que la venda de fum es relaciona amb productes de la modernitat, l’art i el seu entorn, no podia estar exempta dels axiomes assenyalats. És raonable que sorgeixin dubtes respecte a definicions com ara artista, creador o autor. Sembla que hi ha el dret adquirit, per una acció tan fútil com afiliar-se a l’àmbit de l’art, la creació o l’autoria, que el conjunt de la societat i per extensió les administracions públiques, tingui l’obligació d’assegurar la manutenció i potser algun excés.

Gairebé mai es planteja la disjuntiva en termes diferents. Exemple: la relació entre el nombre de persones que paguen l’import de l’entrada per assistir a veure o escoltar les obres d’alguns genis incompresos i el caixet que cobren cada vegada que exposen el seu talent. Si la qüestió és que tenim dret a viure del nostre art, creació o autoria i forçosament s’ha de dependre en un percentatge alt de l’erari públic, hem de traslladar el debat a un altre camp, el de la supervivència. En aquesta tessitura hauria de ser el Departament de Treball l’encarregat de solucionar la vida dels artistes amb poca feina. No té lògica que aquesta càrrega econòmica recaigui sota la responsabilitat del negociat de cultura.

L’art i la cultura estan devaluats per no disposar d’un cànon d’excel·lència. En ficar-ho tot al mateix sac, tot és el mateix. Una dicotomia que ha de resoldre el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el far que ens il·luminarà i així aclarir les ombres que s’amaguen a les botigues del tot a cent.

Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.

© Revista Benzina nº 54