Til Stegmann (Barcelona, 1941), catedràtic de Filologia Romànica de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d’aquesta universitat, és un catalanòfil convençut des que el 1969 va retornar a la ciutat on va néixer i viure fins als 10 anys per descobrir el que havia ignorat durant la infantesa, que a Catalunya es parla català, ja que el fill del director del Col·legi Alemany de Barcelona va créixer en un ambient on només es parlava castellà i alemany. Acaba de publicar el llibre Servir Catalunya des d’Alemanya (Pagès Editors, 2018), que és el segon volum de la seva autobiografia. Després d’acumular més de 40 anys com a ambaixador català a Alemanya atén Exterior.cat.
Vázquez Montalbán va qualificar-lo de “catalanòfil número u”. D’on li ve aquest enamorament pel català?
És molt senzill d’explicar. Jo vaig néixer a Barcelona perquè el meu pare era director del col·legi alemany de la ciutat. Quan jo tenia 10 anys vam tornar cap a Alemanya. Durant aquell temps, a Catalunya, tant jo com les meves germanes no vam tenir cap contacte amb el català. La nostra realitat era com un automatisme: amb els pares parlàvem a casa en alemany i a l’escola i al carrer ho fèiem en castellà. Va ser molt més tard, que vaig recuperar la catalanitat que no vaig exercir els primers anys de la meva vida.
L’any 1970 vostè redescobreix el català en una visita a Eivissa. Aquell va ser el seu punt de partida?
Era jove i vaig anar-hi per plaer, com a turista amb la intenció de descobrir l’illa. Recordo que érem a la terrassa d’un bar quan vaig preguntar-li al meu amic com li havia de demanar al cambrer el que volia prendre’m. I la frase “una taronjada amb gel” va ser la meva primera frase en català públicament. Des d’aquell moment se’m va despertar la inquietud d’aprendre la llengua i la cultura catalanes. Aquella inquietud es va convertir, anys més tard, en una dèria.
La seva dèria va provocar l’organització d’unes jornades a Berlín, una mena de carta de presentació de la cultura catalana a la societat alemanya. Les jornades van acabar agrupant més d’un centenar actes durant tres setmanes.
Tot va començar amb una proposta que vaig fer-li a l’aleshores senador de cultura alemany. Inicialment li vaig presentar un primer esborrany amb una durada d’una setmana. Ara bé, la meva sorpresa va ser que a mesura que vaig anar presentant la proposta als autors catalans i convidant-los a assistir a les jornades, al final, vam passar d’una setmana a tres! El Senat alemany i fons privats catalans van finançar aquelles jornades que van tenir molt bona acceptació entre la societat alemanya. Per a molts alemanys va ser la primera presa de contacte amb la realitat catalana.
Les jornades van tenir continuïtat?
El senador alemany a qui li vaig presentar la proposta inicial va quedar tan sorprès que em va escriure una nota manuscrita garantint la continuïtat de les jornades. Cinc anys més tard vam promoure unes jornades dedicades a l’arquitectura a Karlsruhe. La presència d’Oriol Bohigas o Ricard Bofill, entre d’altres, van ser un reclam molt potent a Alemanya, en aquella època.
A la Universitat de Frankfurt vostè va crear la primera biblioteca catalana. És la més gran dedicada al català que hi ha lluny del país, amb 37.000 volums.
Quan vaig arribar a la Universitat de Frankfurt per exercir com a catedràtic de Filologia Romànica vaig fer una passejada per la biblioteca. La meva sorpresa va ser comprovar que la presència de llibres en català era irrisòria. Aleshores, conscient del meu paper de voler donar a conèixer la cultura catalana a Alemanya vaig proposar crear la biblioteca catalana. A cada catedràtic, la universitat atorga una partida per a la compra de material i llibres. Jo vaig invertir aquests diners en comprar llibres en català en una visita a la llibreria Porter, al Portal de l’Àngel de Barcelona, coincidint que estava en procés de liquidació. Més endavant, els volums que no es venien a la Fira del Llibre a Frankfurt es van cedir per ampliar el fons bibliogràfic a la universitat.
Aquella època, durant la presidència de Jordi Pujol a la Generalitat, Alemanya sempre havia estat un mirall per a Catalunya.
Sí, amb el president Pujol havíem coincidit moltíssimes vegades. Teníem una relació molt estreta, d’admiració mútua ja que el meu pare va ser el seu mestre al Col·legi Alemany de Barcelona. Durant la seva presidència vam impulsar l’oficina de cultura catalana a Frankfurt, una idea personal embrionària i la llavor del que actualment són les delegacions que el Govern té arreu del món. En una de les moltes trobades que vaig tenir amb Pujol, recordo un cop que vam volar junts des de Barcelona fins a Frankfurt en una visita que va fer a la ciutat, a la universitat i a la mateixa oficina de cultura catalana… Ara està desaparegut de la política i ho lamento profundament perquè va dedicar-se en cos i ànima a Catalunya.
Després de tants anys fent pedagogia catalana a Alemanya i servint Catalunya –com diu el títol del seu darrer llibre–, ha quallat entre els alemanys?
Aquesta pedagogia cultural i lingüística ha servit per posar els fonaments en els cercles universitaris d’Alemanya per prendre consciència que Catalunya és una cosa ben diferent a Espanya. Durant tots aquests anys m’he dedicat a explicar la diversitat de l’Estat espanyol en l’intent de superar l’Espanya monolítica. A partir del 2010, arran de la primera gran manifestació contra la sentència del Tribunal Suprem contra l’Estatut, la presència de Catalunya als mitjans alemanys ha estat constant i ha crescut d’una forma increïble. Ara Catalunya és notícia gairebé cada dia i, tot i que hi ha informacions fetes des de Madrid esbiaixades, els alemanys coneixen la realitat i el desig dels catalans d’emancipar-se pacíficament en llibertat.
Què escriuria sobre el judici a la dotzena d’encausats catalans que s’està fent a Madrid?
La situació és ben complexa. Però admiro la manera com els polítics processats estan defensant les seves idees de manera magnífica. Ho fan amb una paciència admirable responent amb fermesa les preguntes malintencionades per part de la fiscalia. Estan desmuntant tot el relat que es va construir a Espanya per tenir l’excusa d’empresonar els polítics catalans. Una realitat paral·lela que no té ni cap ni peus.
Durant el judici, els fiscals han preguntat als acusats una pregunta que s’ha fet viral: si són socis d’Òmnium Cultural. Ho és, vostè?
Sí, i ho soc des de fa moltíssims anys! Recordo quan havia visitat l’antiga seu que era amagada en un carreró al centre de Barcelona en plena dictadura franquista. Una seu petita on s’amuntegava una munió de persones amb un interès comú: conservar i promoure la llengua i la cultura catalanes. Òmnium Cultural sempre ha tingut un paper rellevant al país. Abans posant de relleu el que es volia silenciar durant la dictadura i ara fent el mateix davant unes institucions espanyoles que mantenen un discurs molt allunyat de la realitat.
Com percep la societat alemanya el procés independentista de Catalunya?
El que percep Alemanya i la resta del món és que Catalunya no està vivint un procés amb normalitat. Els fets de l’1 d’octubre, la repressió policial, la presó preventiva, el relat de la fiscalia, l’aplicació de la llei… Tot plegat ha portat a comprovar unes divergències molt grans entre el món polític i jurídic a Europa respecte a l’Estat espanyol, que estan provocant crítiques i protestes arreu del món des de tots els àmbits. El més rellevant és que s’ha detectat que en el sistema jurídic espanyol hi ha una voluntat de venjança cap als polítics catalans. No és judici equànime perquè la justícia espanyola només pretén justificar com sigui l’empresonament dels polítics encausats. Però els jutges espanyols s’estan trobant que el seu relat no s’aguanta per enlloc.
La independència de Catalunya és la solució per acabar amb el conflicte amb l’Estat espanyol?
És la solució més honesta per acabar amb l’antagonisme que hi ha a l’Estat espanyol. Estic convençut que la convivència seria molt millor, més sana i més respectuosa. La solució passa per un referèndum acordat i que les urnes decideixin el futur. Els qui pensen diferent a mi, en aquest cas, els unionistes, l’esperança és una altra i és respectable. Catalunya està disposada a fer un nou país d’Europa, una república innovadora com a referent del que haurien de ser les democràcies avançades al món en ple segle XXI.
Ja que parla d’Europa, creu que la Unió Europea hauria de ser el principal interlocutor per resoldre el conflicte?
Fa 50 anys enrere vam destinar molta il·lusió amb una nova Europa que s’oblidés de les fronteres per obrir-se a un nou escenari de convivència, de respecte i oberta a la relació entre nacions amb diferents llengües i cultures. Però, amb el temps, aquesta Europa ha acabat sent un espai que camina cap al monolingüisme i que menysté les comunitats petites que preserven la riquesa d’una llengua i d’una cultura. A Europa hi ha 23 estats més petits que Catalunya i no hi ha cap raó perquè Catalunya no pugui ser independent. L’única solució per preservar la diversitat i la riquesa cultural i lingüística de Catalunya i sobreviure el fet diferencial passa per la independència. És l’única via que garantirà el futur. El Govern espanyol ha trobat en Europa el seu principal aliat. Però, això és una carrera de fons. El procés català no és una qüestió d’estat, sinó que davant la negativa del Govern espanyol a negociar un referèndum acordat, Catalunya ja fa temps que ha trucat la porta de la Unió Europea. Ara, esquiva la qüestió però la Unió Europea no se’n podrà desdir i es veurà obligada a intervenir-hi.
Entrevista publicada a Exterior.cat.
