El poeta, sociolingüista, assagista i traductor Francesc Vallverdú i Canes va morir aquest dijous a Barcelona als 78 anys, a causa “d’una malaltia tan ràpida” que “ha produït una gran commoció”, segons ha manifestat el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Isidor Marí, d’on era membre des de feia 12 anys. “La seva activitat en el camp de la sociolingüística, de la literatura i de l’edició l’havien convertit en un referent públic de primer nivell”, ha destacat aquest divendres Marí.
Per al president de la Secció Filològica de l’IEC, la intervenció de Vallverdú en la política lingüística i en el procés de normalització “va ser decisiva, tant en la dimensió social com en la configuració del model de llengua estàndard, a la qual va contribuir amb obres teòriques i com a responsable dels serveis lingüístics de la radiotelevisió catalana”.
La tasca en la normalizació lingüística
Membre fundador i president del Grup Català de Sociolingüística (1973), Francesc Vallverdú va ser un dels introductors de la metodologia de la sociolingüística aplicada al català, amb obres com L’escriptor català i el problema de la llengua (1968); Dues llengües, dues funcions? (1970); El fet lingüístic com a fet social (1973, Premi Joan Fuster d’assaig); La normalització lingüística a Catalunya (1980); L’ús del català: un futur controvertit (1990), o El català estàndard i els mitjans audiovisuals: escrits elaborats des de la comissió de Normalització Lingüística de TVC (2000).
A més, va impulsar i dirigir l’anuari Treballs de Sociolingüística Catalana (1977-2002); va ser cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1985-2006); assessor lingüístic del Gran Larousse català (1987-1993); membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat (1991-1999), i director de l’Enciclopèdia de la llengua catalana (1999-2002).
Poesia i traducció
Com a poeta, es va iniciar en la Quarta antologia poètica universitària (1952-1956), i el seu primer poemari va Com llances (1961). Després s’hi afegirien obres com Cada paraula un vidre (Premi Carles Riba 1965) Somni, insomni (1971); Retorn a Bílbilis (1974); Leviatan i altres poemes (1984); Encalçar el vent (1995), o l’obra poètica completa Temps sense treva (2009).
Com a traductor, va traslladar al català obres de Alberto Moravia, Cesare Pavese, Italo Calvino o Leonardo Sciascia. En aquest camp, el 1988 va guanyar el premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio per la traducció del Decameró de l’escriptor i humanista italià. També va ser articulista a el diari El País i les revistes Serra d’Or i Nous Horitzons.
El 1986 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, i quatre anys després amb el Premi Nacional de Periodisme per l’article L’alarmisme, un recurs contraproduent, publicat al diari El País l’1 de març de 1990.
