Aquest dilluns va morir als 83 anys l’escriptor, filòleg, historiador i activista cultural Albert Manent i Segimon. Fill del poeta Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), al llarg de la seva trajectòria va destacar en els camps de la poesia, la narrativa, l’assaig i la història.
Nascut a Premià de Dalt el 1930, Albert Manent va ser membre actiu de la resistència cultural contra Franco, i va formar part de la generació que va publicar des de la Universitat –on estudiava dret– l’Antologia Poètica Universitària, que als anys 50 es reivindicava com una nova fornada literària (amb Josep Maria Espinàs, Joan Raventós i Josep Maria Ainaud, entre d’altres).
Abans de complir els 19 anys, el maig del 1949, va publicar el seu primer llibre, Hoste del vent. El 1950 es va afegir a la revista Curial, aixafada per estar escrita en català, i va sumar a aquest cercle les lectures de poesia clandestines de Miquel Saperes, les tertúlies de J.V. Foix i Carles Riba i l’historiador Josep Iglésies.
En aquesta època va conèixer Jordi Pujol (de qui en va acabar essent assessor), Joaquim Molas i Max Cahner. Posteriorment seria assessor del primer quan va ser president de la Generalitat, i tindria diversos càrrecs a l’administració convergent. Amb Cahner encetaria als 70 la carrera de Filologia Catalana i va ser un dels primers redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana. Als 60 va començar a escriure les biografies de personalitats del Noucentisme com Carles Riba, Josep Carner, Fèlix Millet, J.V.Foix i el mateix Marià Manent.
Càrrecs i distincions
Manent també va ser un dels fundadors de la segona etapa de la revista Serra d’Or (1959) i també d’Edicions Catalanes de París (1967); va escriure en revistes de l’exili i va ser col·laborador de l’Editorial Joventut, a banda de diversos mitjans de premsa com l’Avui i La Vanguardia. Entre 1980 i 1988 va ser director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura (amb Cahner com a conseller), i del 2000 al 2004 director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
Entre els guardons que li han concedit, hi ha el Serra d’Or per Josep Carner i el Noucentisme (1970), el Josep Pla per Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1987), el Ramon Llull per Marià Manent, biografia íntima i literària, el Prat de la Riba d’articles periodístics (1989) i el Joan Baptista Cendrós d’Òmnium (1995) per Cataluña e idioma publicat al diari El Mercurio de Santiago de Xile. També ha rebut el títol de Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003), i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011).
