“Si t’hi fixes, els trobaràs a totes bandes”, m’alerta la Mayte Duarte, quan li pregunto abans de l’entrevista sobre la presència dels dracs a Catalunya. I no s’equivoca. La seva presència és omnipresent: en els balcons modernistes, en les mènsules romàniques, en finestrals medievals, i més que enlloc, en les colles d’imatgeria festiva presents a tot el territori de Catalunya… Durant la conversa, la Mayte, autora de la tesi doctoral El Drac a Catalunya. Presència i evolució del drac en el Bestiari català, explica el caràcter dual d’una bèstia que, malgrat la persistida persecució a la qual ha estat sotmesa per les autoritats eclesiàstiques, sempre ha sabut guanyar-se l’estima de totes les generacions de catalans.
Quan comencem a tenir referències de dracs a Catalunya?
A Orient, el drac sempre ha estat una bèstia molt ben considerada. S’ha concebut com una força primigènia, creadora, que dóna el foc, íntimament associada a la saviesa, el poder. Aquesta imatge va ser la predominant també a Catalunya des que els fenicis, aproximadament l’any 600 aC, van introduir-lo a les nostres terres. Totes les civilitzacions posteriors (grecs, etruscos, romans, sarraïns) seguiren tenint-ne una imatge molt positiva.
L’equiparació del drac com una bèstia malèfica és molt recent. La fomenta el cristianisme entre el segle XII i XIV, arran de la lectura d’uns quants fragments de l’Apocalipsi. Malgrat que aquesta visió medievalista va arrelar ràpidament en l’imaginari dels catalans de l’època, el drac sempre ha exercit una forta atracció a Catalunya.
Existeix un drac arquetípic català?
És habitual que posseeixin els quatre elements de la natura (aire, aigua, foc i terra). No crec que es caracteritzi per la seva morfologia, sinó pels símbols que transmeten. El drac català és un gran protector, el que vetlla pel coneixement i la il·luminació. Per això el trobem en els balcons de les cases, en les portes, en les esglésies, en les finestres, escales, talaies, etcètera.
La simbologia del drac que hem heretat a Catalunya és similar a la dels altres pobles del nostre entorn?
La imatge que hem heretat a Catalunya del drac és la manifestada en totes les produccions artístiques durant el naixement d’Europa. Des de la grecoromana cap a 3000 aC influenciada per la cultura d’Orient Mitjà i que per terra i per mar va comerciar amb tot el Mediterrani fins a Egipte.
L’home de l’Edat mitjana reconeix un drac en veure l’animal que es descriu en els bestiaris com “la més gran de les serps” però que no ho és; pot posseir “diversos caps”, té un caràcter igni i capacitat aquàtica. Les seves al·lusions sempre van acompanyades d’imatges d’un animal serpentiforme, bípede, alat, amb cap de mamífer i urpes de lleó.
El drac és la més gran de les serps i de tots els éssers vius que hi ha a la terra. Quan el drac surt de la seva cova, sovint s’eleva als cels, i l’aire que l’envolta es torna roent. Amb cresta, boca petita i una estreta gola. I controla i domina els camins, rius i malpassos.
La introducció dels dracs a Catalunya no pot entendre’s sense els bestiaris.
El primer bestiari en què trobem un retrat d’un drac és el de Philippe de Thaon (1121-1135) i tan sols el de Cambridge dedica una secció específica al drac. Amb l’invent de la impremta al final del segle XV, els llibres d’animals estampats proliferen ja a les més diverses biblioteques catalanes. A Catalunya, la primera referència ben datada d’un llibre que podríem identificar pròpiament com un bestiari la trobem el 1439 a la biblioteca de Mateu Novella, mercader de la ciutat de Cervera, del qual, segons sembla, no queda cap rastre. Dels bestiaris catalans conservats, cal destacar el Manuscrit 75, conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ja que és un text complet i una versió catalana molt fidel del Bestiari toscà. També és molt interessant el Manuscrit 87 de la Biblioteca de Catalunya que, encara que també segueix el Bestiari toscà, presenta nombroses variants que fan referència, sobretot, a la part de la moralització, que és molt més amplia i més detallada en els exemples, molts dels quals són originals de la versió catalana.
Els dos bestiaris citats són complets pel que fa al text, però no inclouen cap il·lustració. En canvi, el Manuscrit 310 de la Biblioteca de Catalunya, tot i que és fragmentari, és l’únic bestiari català conegut que conté il·lustracions, si bé és una obra modesta escrita en paper i els dibuixos estan executats amb tinta negre i de manera rudimentària.
Si el cristianisme havia promogut una visió malèfica dels dracs, com fou possible la seva introducció en els seguicis?
Si les autoritats eclesiàstiques del moment haguessin pogut escollir, aquesta bèstia no hi hauria participat mai. El drac forma part del seguici popular senzillament perquè el cristianisme no va poder combatre la fascinació que sentia la gent envers ells. Recordem, com et deia, que era un animal molt vinculat als ritus de la terra des de feia gairebé dos mil anys. No podent anorrear-lo de l’imaginari col·lectiu, aposten per una solució alternativa: incorporar-la en l’entremès de l’infern en la batalla de Sant Miquel i els àngels contra Llucifer i els diables. Perdent-se primer la visió de la batalla amb l’escenografia de l’infern, restant només els diables i els dracs separats i sense cap connexió.
Una aposta pel pragmatisme.
Ja que no pogueren fer desaparèixer la pràctica pagana dels ritus agraris estacionals, van fer seva la festa al carrer incorporant els seus elements simbòlics i dotant-los de nous significats, per a poder-la controlar, convertint-la de pagana en sacra. Les primeres referències de dracs a Catalunya són el de Barcelona, que surt ja a la processó de Corpus del 1424; el de Montblanc, que ja apareix citat el 1586; o el d’Igualada, a la processó de Corpus del 1596.
Entre els dracs més antics documentats i referenciats a Catalunya trobem el de Vilafranca del Penedès, el de Solsona i el de la Bisbal del segle XVII. Aquests són els únics que encara estan conservats i en actiu.
Sabem quin protocol tenien els dracs en els seguicis medievals?
Tota la imatgeria del bestiari català està vinculada a les identitats: el poder civil, l’eclesiàstic i el poble. A Solsona, que és l’única ciutat que conserva i segueix el protocol del Corpus fidelment, tots aquests elements queden perfectament representants. El drac apareix i s’apodera durant dos dies de la vila. És el símbol del poder popular, i en conseqüència, el gran tòtem de les forces alliberadores, representades amb expressions relacionades amb el foc. Passats aquests dos dies, l’àliga (símbol del poder civil) restableix l’ordre jeràrquic de nou.
El drac com a representant del poder popular i individual.
Exactament, però gairebé sempre des d’una perspectiva pejorativa. En l’època medieval, quan el cristianisme era ideològicament hegemònic, ningú volia ser-ne portador. Era humiliant i vergonyós. Per això els presoners podien commutar part de les seves penes si hi accedien. Després, va ser un mitjà perquè les famílies més pobres, que no podien sustentar-se durant l’hivern, s’hi prestessin a canvi d’un sou. Arribant a ser una tasca de caràcter hereditari que en alguns indrets gairebé ha arribat vigent fins a l’any 2000.
La llegenda catalana més popular, la de Sant Jordi, és protagonitzada per un drac.
Quan veiem un cavaller enfrontant-se a un drac, gairebé sempre l’associem a Sant Jordi. I moltes vegades ens equivoquem. En contra de la creença generalitzada, Sant Miquel (sempre representat amb una espasa a la mà dreta) és l’únic que té potestat per a matar-lo segons l’Apocalipsi. Sant Jordi, acompanyat d’una llança a la mà esquerra, només el pot domesticar. També podem qüestionar-nos què entendre per “salvar la princesa del drac”. Basant-se en representacions artístiques medievals, algunes estudioses han conclòs que el drac era un símbol libidinal, i el seu aniquilament pot ser interpretat com una repressió de la sexualitat femenina.
Acostumes a parlar del mateix drac com un símbol identitari català.
Pensa que a Barcelona hi ha més de 1.000 dracs censats; de fet, és la ciutat del món amb més dracs diferents per metre quadrat. Aquestes dades demostren el seu gran arrelament. Malgrat que molts cops han intentat eliminar el drac de la vida pública, ningú ho ha aconseguit. Per això s’ha convertit en un símbol d’una cultura, la catalana, que sempre ha lluitat contra imposicions.
Per això convé insistir-hi: el patró de Catalunya, Sant Jordi, no vol matar el drac sinó domesticar-lo. Trobar l’equilibri de la dualitat humana, marcada pels desitjos d’alliberament i els anhels d’ordre.
En les darreres dècades, estem vivint una gran proliferació de dracs. Tens por que la funcionalitat que el drac jugava en el seguici quedi diluïda?
L’evolució històrica del drac és molt interessant i singular. Era un element pagà, va esdevenir una figura sacra, posteriorment es va laïcitzar i actualment és una imatge civil. Com que sempre ha representat l’alliberament popular, veig molt coherent que la gent se’l faci seu. Ho hauríem vist abans si no haguéssim viscut en una societat confessional.
Per altra banda, penso que tenim les pràctiques associades als dracs molts interioritzades. És curiós que en molts llocs on s’havien perdut els protocols festius, la gent seguia reproduint els ritus d’una manera coherents. Deixa’m explicar-te una anècdota molt significativa per il·lustrar-ho. En algunes tradicions, els dracs són vetlladors de la justícia. Quan un drac xiula s’està cometent una injustícia. Per això es troben en les finestres, teulades o portals d’edificis que havien estat tribunals medievals. Doncs bé: a Solsona, quan el drac s’apodera de la ciutat i la cedeix als seus pobladors, vaig constatar que part de la pirotècnia eren petards xiuladors. Quan els hi vaig preguntar el motiu, ningú me’l sabia dir. I tanmateix, tots estaven convençuts que eren els petards que millor hi quedaven!
