L’exhibició en sales de cinema va bé al món, a Europa i a Espanya. Així ho diuen les dades corresponents a 2016 de la patronal del cinema dels Estats Units (la Motion Picture Association of America, la MPAA). Si es prenen en consideració les dades d’Europa, l’Observatori Europeu de l’Audiovisual diu que 2016 va ser el millor any des de 2004. També l’associació europea de cinemes (UNIC) ofereix unes dades positives, tot i que Media Salles matisa que la bondat de les xifres es deu sobretot als països de l’est i el centre d’Europa, més que als de l’Europa occidental.
Del costat espanyol, a parer de la FAPAE els resultats són positius: amb dades de comScore, els 601,7 milions d’euros recaptats i 100,2 milions d’espectadors representen respectivament un 5% i un 6% d’augment respecte 2015. L’entitat destaca també el bon comportament del cinema espanyol, amb una quota de mercat a sales del 18,1%, tot i que és inferior que els resultats de 2014 (25,5%) i 2015 (19,4%). La publicació digital Audiovisual451 afegia que des de 2012 no se superaven els 600 milions de recaptació i des de 2010 els 100 milions d’espectadors.
Pel que fa a Catalunya, pendents de les dades corresponents a 2016, l’informe més recent que ha publicat l’Observatori de la Producció Audiovisual assenyalava també un augment de l’activitat d’exhibició en sales a partir del 2013 i fins a 2015, quan es van fregar els 19 milions d’espectadors, xifra que ha d’haver estat depassada l’any passat. Aquest resultat seria semblant al de 2011 (20,1 milions) però lluny dels 23 milions de fa una dècada, a l’inici de la crisi econòmica.
Reprenent la mirada al paisatge global de l’exhibició, la MPAA xifra en 38.600 milions de dòlars la recaptació a les sales de tot el món, pràcticament igual que el 2015 (38.400 milions) però més de dos mil milions per damunt de 2014. L’augment se’l reparteixen a parts iguals el mercat d’Estats Units i Canadà (11.400 milions el 2016) i la resta del món, però en aquest calaix de sastre sobretot creix el mercat d’Àsia-Pacífic pel pes de la Xina, que ja és el segon país amb més recaptació amb 6.600 milions de dòlars. Lluny queden els grans països d’Europa occidental: Regne Unit (1.700 milions), França (1.600), Alemanya (1.100), Itàlia i Espanya (700).
Si ens capbussem en les dades d’Estats Units+Canadà, apareixen alguns clarobscurs: el nombre d’entrades venudes es manté en 1.320 milions, una mica lluny dels 1.400 de l’any 2007, amb una mitjana de 3,8 visites a les sales per persona i any, que oscil·la poc des del 2010 (com a referència, l’any 2007 eren 4,4 entrades per persona i any). Ara bé, segons la MPAA, el 29% de la gent no va mai al cinema (52% a Espanya, d’acord amb l’EGM, com s’explica més avall) i tot i que els joves són el col·lectiu més assidu a les sales, com es pot veure al gràfic 1, la tendència dels darrers anys no és positiva excepte en exercicis puntuals. Per contra, el comportament de les persones més grans és més positiu per a les sales.
La situació a Europa
Les dades provisionals de l’exhibició en sales a Europa mostren una diversitat de resultats entre els països, però amb un balanç conjunt positiu. Media Salles, entitat italiana que fa anys que elabora el seu informe anual, estableix un creixement del 2% l’any 2016 per als 35 estats que mesura, amb un total de 1.276 milions d’entrades venudes. Però els 19 països occidentals (895 milions d’entrades) baixen lleugerament respecte 2015, mentre que els 16 d’Europa central i de l’est pugen quasi el 8% (fins a 383 milions d’entrades).
Pel que fa als països occidentals, les dades dels gràfics següents mostren la gran variabilitat, possiblement deguda a la desigual presència anual de cinema propi a les cartelleres, com es desprèn de la mirada conjunta dels gràfics següents.
Gràfic 3. Magnituds de l’exhibició en sales als països d’Europa occidental: entrades venudes.
a. Entrades venudes
b. Freqüència d’assistència a les sales
c. Quota d’assistència a produccions nacionals (inclòs coproduccions)
D’entre les moltes observacions que es poden fer amb aquestes xifres, vull ressaltar un fet que em sembla important: dels 19 països, només mostren una tendència clarament positiva pel que fa a entrades venudes per persona i any Holanda i els països escandinaus (Noruega, Finlàndia i Suècia, amb Dinamarca en una situació estable). Juntament amb aquests països, Espanya i Itàlia remunten de forma destacada a partir de l’any 2014, i França recupera els resultats de 2010.
Per completar la mirada europea, és rellevant també veure la progressió per al conjunt dels països de la Unió en els deu anys transcorreguts des de l’inici de la crisi econòmica (gràfic 4): el 2016 es va superar el resultat de 2009, seguint la senda de 2015, després dels dolents números de 2013 i 2014.
Algunes consideracions del cas espanyol
Si per un costat les xifres globals de 2016 avançades per comScore permeten fer una lectura moderadament positiva de l’evolució del mercat espanyol de l’exhibició en sales, cal tenir present que l’observació dels rànquings anuals no mostra cap símptoma que hi hagi canvis respecte a la tendència comuna arreu d’Europa: les grans produccions de Hollywood acaparen amb centenars de còpies les pantalles i només les pel·lícules domèstiques amb suport de les televisions privades i distribuïdores dels Estats Units els poden fer ombra. I així segueix essent amb les xifres del primer trimestre de 2017.
Per això, em sembla especialment important destacar l’evolució que està tenint Incerta glòria, el film que amb el suport de Televisió de Catalunya busca ocupar un lloc central en la producció catalana de 2017. Segons les dades fetes públiques per comScore, en tres setmanes, fins al 2 d’abril, ha aconseguit 78.237 espectadors i mig milió de recaptació, i ha passat de ser la vuitena pel·lícula més vista a l’Estat espanyol en el seu primer cap de setmana, exhibida en 97 pantalles, a mantenir-se en el top ten (desè lloc) el segon cap de setmana i el dotzè en el següent. En el total acumulat de l’any 2017 (dades de l’ICAA sobre la font comScore), encara figura en vuitena posició dels films de producció espanyola, lluny de títols molt promocionats com Es por tu bien (1.386.000 espectadors en sis setmanes) o El Bar (302.000 en dues setmanes) però molt competitiva amb les que estan lluny dels focus mediàtics. Per al cinema de producció total o majoritàriament catalana, el problema potser està en aconseguir posar-se sota aquest focus, i que casos com aquest o Pa negre no siguin només esporàdics.
Com a referència, Pa negre es va estrenar l’octubre de 2010 i a finals d’aquell any havia assolit 139.000 espectadors a les sales i 870.000 euros (92.000 espectadors i quasi 600.000 euros a Catalunya, explotada amb 40 còpies). Després dels premis Gaudí i Goya, l’any 2011 va afegir prop de 300.000 espectadors i 1.800.000 euros més de recaptació (160.000 persones i un milió d’euros a Catalunya). A data d’avui, els registres diuen que ha generat 439.000 espectadors i 2.679.000 euros a les sales. Les xifres de 2011 de Pa negre situaven aquest títol en el lloc 31 d’entre els més vistos a Catalunya durant l’exercici. Caldrà veure a finals d’aquest 2017 en quin lloc acaba Incerta glòria per comprovar alguns dels canvis en el sistema d’explotació del cinema a l’actualitat.
Mentrestant, proposo observar també l’evolució de les característiques del públic que assisteix a les sales de cinema a l’Estat espanyol, d’ençà que va esclatar la crisi econòmica. A partir de les dades públiques de l’Estudi General de Mitjans que elabora l’AIMC es detecten alguns fenòmens interessants pel que fa al públic i la seva edat, que es mostren a les taules i gràfics que segueixen, tot i que no s’inclou la població infantil (l’EGM mesura a partir dels 14 anys).
En primer lloc, pel que fa a l’hàbit d’assistència a les sales, l’any 2016 es corrobora la millora que altres indicadors establien, després que el 2013 es toqués fons amb un 3%. Però el més significatiu que mostra la taula és que el gran canvi es va produir de 2007 a 2008, en el conjunt de la població per un costat, però sobretot entre el públic més jove (14-19 anys i 20-24 anys), que redueix la seva presència un 40% en un sol any, i en els següents ja només fluctua lleugerament. El mateix fenomen, però a una escala més reduïda es dona entre la població de 25 a 35 anys. I en l’altre extrem, la població de més edat és l’única que augmenta la seva presència a les sales de cinema.
Tot i que el públic jove segueix essent el més habitual a les sales, la diferència amb la població més gran s’ha reduït extraordinàriament. La millora de les xarxes d’accés als serveis d’internet, a més de les dificultats econòmiques derivades de la crisi, pot ser un dels motius que fan pensar que data d’aquest moment el pas del consum juvenil de cinema cap a plataformes audiovisuals a internet. Cal dir que aquest fenomen es comú a molts països, com es reconeix en un article recent de la revista Variety, i consisteix en veure la major part dels films en les pantalles petites i només anar a les sales per als blockbusters més espectaculars.
Com a resultat dels fenòmens indicats, les dades de l’EGM mostren (gràfic 5) un envelliment de l’edat mitjana dels espectadors de cinema en sales.
Sobre la mateixa font, i també observant el comportament per franges d’edat, el gràfic 6 ofereix una visió de com el pes del públic juvenil s’ha reduït en el total de l’assistència a les sales de cinema espanyola.
El gràfic reforça la idea que el gran canvi en el públic més jove es produeix el 2008 i des de llavors oscil·la al llarg dels anys, amb més força a partir dels 19 anys que en els adolescents, però també permet veure que es redueix l’enorme avantatge que la franja dels 25 a 34 anys tenia com a consumidora de cinema. A canvi, guanya pes relatiu el públic de les franges d’edat superiors.
Si aquesta és la tendència al llarg dels darrers anys, caldrà veure què s’esdevé en un futur proper amb la popularització de les plataformes audiovisuals per subscripció, que a poc a poc van guanyant clients, segons les estimacions de diverses institucions. De moment, i per completar aquesta visió des dels estudis d’audiència i comportament dels ciutadans envers l’audiovisual, l’EGM encara ens permet fer una darrera observació: com han evolucionat els ‘perfils’ del públic de les sales (taula 2).
Com s’ha indicat al principi de l’article en fer la comparació amb els Estats Units, més de la meitat de la població de 14 anys o més no va mai a les sales de cinema, amb poca oscil·lació al llarg del decenni, mentre que el públic que ho fa esporàdicament (veu fins a cinc o sis films en sales) era una quarta part de la població l’any 2007, i els dos darrers ha fregat ja una tercera part. En l’altre extrem, el públic assidu, que hi assisteix almenys dos cops al mes, s’ha reduït a quasi la meitat en el període.
Joan Maria Corbella. Professor de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual. Article publicat al blog de l’OPA.
