Foto: Pere Francesch / ACN

La història d’Anagrama està molt lligada a la del seu fundador, l’editor Jorge Herralde. Un exemple més d’això és el contingut de Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama 1968-2000, editat per Jordi Gracia, qui apunta que és la biografia d’una editorial a través de les cartes del seu fundador a autors, agents, crítics, periodistes i companys des dels inicis d’Anagrama fins al 2000. Herralde és un amant de l’ofici d’editar i, en declaracions a l’ACN, explica que des d’un inici volia publicar els llibres que li hauria agradat llegir i fer-ho de la millor forma per oferir-los als lectors. Creu que “al bon editor se l’identifica només per la solidesa i la coherència del seu catàleg i no perquè sigui brillant o tingui best-sellers”.

Des de ben jove Jorge Herralde ja tenia somnis de publicar autors com Scott Fitzgerald. Recorda les dificultats dels deu primers anys de vida de l’editorial amb la censura franquista i els problemes econòmics, però després va arribar el que anomena “la dècada gloriosa dels 80”. “De l’ofici d’editar m’agrada tot: publicar, llegir, ocupar-me de les portades, de la promoció i de les rodes de premsa”, assenyala.

Herralde explica que en el camp de l’edició el va fascinar en un primer moment l’exemple de Josep Janés. Era “un editor fantàstic i llegia molts llibres seus, tenia una part d’humor molt bona i clàssics de tots els temps. Tenia molta sensibilitat pel disseny amb obres artesanals que sempre m’han agradat molt”.

L’escriptor Álvaro Pombo va ser possiblement la seva primera troballa “més important”, confessa. Herralde creu que era un autor “molt d’Anagrama, tan especial, tan singular i que no anava amb cap grup”. Cita altres autors importants com Bukowski, Tom Sharpe, Truman Capote, Richard Ford…

Alguns d’aquests noms apareixen a Los papeles de Herralde, editat per Anagrama, que inclou les seves cartes a autors, agents, crítics, periodistes i companys. Els “papers” d’Herralde, a través de la seva documentació, cartes i fotografies, amb els textos de Jordi Gracia, van des dels inicis amb la compra d’una màquina d’escriure, una taula i una cadira l’any 1968, o l’anunci que l’editorial no es diria Crítica sinó Anagrama, fins a la decisió de contractar Patricia Highsmith, Tom Wolfe, Carmen Martín Gaite, Martin Amis o Ryszard Kapuściński.

Jordi Gracia, editor de l’assaig, explica que el percentatge de cartes d’Herralde que han fet servir ha estat molt petit, perquè van haver de seleccionar entre més de 30.000 documents. Afegeix que han inclòs “les més rellevants sobre com Herralde gestiona el seu ofici d’editor, quan pren les seves decisions, quan s’emprenya, quan ha de renunciar a algun autor, s’ha de barallar amb un agent literari o quan ha d’exaltar-se amb el descobriment d’algun autor inèdit en espanyol”. Herralde admet que preferia escriure cartes i que, en canvi, no li agradava molt fer trucades.

Gracia ressalta que el llibre és la biografia d’una editorial a través de les cartes del seu fundador, però nega que sigui la biografia d’Herralde, sinó de l’editorial. Una biografia en la qual estableixen les fases, les etapes i les “fascinacions mutants” que, com a editor, Herralde ha anat descobrint durant mig segle.

“L’enginy” de Tom Wolfe

De totes les persones amb les quals es va escriure cartes al llarg de la seva carrera, Herralde destaca “l’enginy” de Tom Wolfe; les cartes de Carmen Martín Gaite, que posen “la pell de gallina”, i les de l’escriptor Richard Ford. Gracia cita també l’epistolari amb autors com Sergio Pitol i Alfredo Bryce Echenique.

Crítics

Una de les constants del llibre són les cartes que Herralde enviava als crítics, així com les cartes per desestimar manuscrits. “Tenia una elegància raonada amb la qual desestimava manuscrits i no per dolents, sinó que no encaixaven amb allò que volia que fos el catàleg”, declara Gracia. Herralde afegeix que va procurar no ferir mai a ningú: “Un editor no ho sap tot ni molts menys i també comet errors”.

Entre altres anècdotes, Herralde ha parlat de les controvèrsies amb El País. Recorda que al seu temps pels de la seva generació era el diari de referència “ineludible, però després les coses no han estat tan nítides”. Apunta que en aquells temps era “fonamental” per l’èxit d’un llibre una bona crítica a El País. Posa com a exemple una crítica molt positiva que va escriure Rafael Conte a El País sobre el llibre Bella del señor d’Albert Cohen, una obra d’un miler de pàgines.

Possible futur llibre

Gracia diu que hi ha la idea de fer un llibre epistolar amb les cartes entre Herralde i els autors d’Amèrica Llatina com Mario Vargas Llosa, Sergio Pitol i Alfredo Bryce Echenique. Tot i això, considera que fer aquest llibre és una possibilitat que encara no està tancada.

Preguntat pel seu arxiu, Herralde reconeix que encara no ha pres cap decisió al respecte.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram