Franca Masu (Alguer, 1962) és una referència del ressorgiment de la cançó catalana a l’Alguer. Forjada dins d’una família d’artistes (el seu pare, Manlio Masu, és un pintor de renom a l’illa de Sardenya) i de mare italiana, la veu sarda per excel·lència va trobar un espai propi cantant en català a Itàlia. Durant dues dècades, ha impregnat un estil propi dins el jazz, el fado i el tango tot i ser autodidacta però dotada d’una profunda sensibilitat interpretativa. Apassionada pels quatre costats, honesta, sincera i seductora, la cantant de l’Alguer defensa les llengües minoritàries i s’emociona quan recorda la Creu de Sant Jordi que li va lliurar la Generalitat, l’any passat. El 23 de març actuarà al Barnasants, a l’Hospitalet de Llobregat.
La pregunta és de calaix. Per què canta en català i en alguerès?
[riu] És la pregunta que em fa tothom i és la qüestió que sempre se’m planteja en totes les entrevistes. Després de cantar molts anys en anglès i en italià, el camí em va plantejar dues vies: seguir cantant en italià, amb un estil pop, senzill i estúpid o fer-ho en un projecte original explicant històries des de molt endins, profundes i autèntiques. Per això vaig apostar per aquesta via perquè ha estat el camí més lliure i senzill d’arribar al cor de la gent.
Vostè és una gran defensora de l’Alguer i les llengües minoritàries. El seu trajecte musical n’és el millor exemple?
Les llengües minoritàries són un tresor i són necessàries que existeixin. En soc una gran defensora i la meva contribució és a través de la música. Una llengua és riquesa i una oportunitat. A l’Alguer s’està treballant intensament per mantenir la llengua. Hi ha moltes entitats que fan una tasca lloable, des de les escoles històriques de l’Alguer com l’Obra Cultural, Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua o el mateix Ajuntament que han impulsat la consulta per la llengua i l’ofici lingüístic. Tots treballen perquè l’alguerès i el català passi de generació a generació. Des de l’any passat, el català s’ensenya a l’escola a l’Alguer i això és molt important.
L’aposta per una llengua minoritària, però, fa que vostè hagi renunciat a ser una veu molt més coneguda en la música italiana o, fins i tot, mundial.
D’entrada no tenim la certesa ni la garantia que la meva veu hagués triomfat si hagués decidit cantar en italià o en anglès, que arriba a un públic més nombrós. Jo vaig triar l’alguerès sabent que renunciava al gran públic i que el meu espai era molt més restringit. Hi ha una frase de Francisco Masala, un escriptor sard, que diu descriu el teu jardí i et tornaràs universal. Triant l’alguerès he esdevingut una referència mundial. Qualsevol que vulgui escoltar alguerès, acaba escoltant Franca Masu. Aquesta riquesa cultural que s’ha conservat en el temps no té preu. És un estil de vida.
La seva personalitat també ha impregnat el seu trajecte musical?
[riu] Soc apassionada amb tot el que faig, des de fer un dibuix o cuinar un plat. Sempre poso molt entusiasme, estima, passió i m’agrada fer les coses ben fetes. Però, al mateix, també tinc moments d’estar trista i nostàlgica. Podria semblar bipolar, però no és així. Una part de la meva personalitat és fruit de la terra. Viure en una illa no és senzill perquè és un aïllament personal permanent. Però no canviaria cap lloc del món per l’Alguer, que és una meravella. M’agrada molt ser i viure així. M’agrada ser molt autèntica. La majoria de gent viu atrapada en una societat poc sincera i plena de compromisos. Jo soc transparent i no puc enganyar ningú.
Tornem als inicis. L’any 1996 hi ha un punt d’inflexió en la seva carrera musical amb un concert de Maria del Mar Bonet a l’Alguer.
Sí, era la primera vegada que la veia cantar en directe i em va deixar enlluernada! Té una veu excepcional i em va atrapar des del primer moment. A partir d’aleshores vaig sentir molta curiositat per aprendre català. Recordo que escoltava ràdios de Catalunya des de l’illa i, després, vaig començar a escriure cançons. Aleshores combinava la música amb la meva feina de veritat com a professora als instituts tècnics i superiors de secundària Sassari Alguero i Porto Torres.
Quatre anys després d’aquell concert de Maria del Mar Bonet publica el seu primer àlbum El meu viatge (2000). I la seva carta de presentació al Mercat de Música Viva de Vic la va fer despuntar ben aviat.
La meva carrera musical va començar molt bé. El meu primer contacte amb el públic català va ser en un festival de referència com el de Vic. Recordo, encara, que vaig tornar cap a casa amb un farcell ple de les bones crítiques que havien escrit els diaris. Aquell primer contacte va ser un bon presagi del que acabaria venint més tard.
La crítica reconeix que ha creat el seu propi estil.
La meva fortuna és haver trobat músics molt especials en el meu camí. Tots ells m’han cosit com un vestit elegant, molt bella. Jo no he estudiat música, soc autodidacta. És un do que Déu m’ha donat, un regal caigut del cel. Ara bé, la crítica també m’ha comparat amb altres artistes i aquí, discrepo. M’han batejat com la Maria del Mar Bonet de Sardenya o Dulce Pontes. Segurament tenim aspectes en comú, vincles sonors que fa que ens apropin, però cadascú té el seu estil.
Una de les persones que queda encisada de la seu veu és Lluís Llach, amb qui comença una relació d’amistat que s’ha allargat amb el pas dels anys.
En Lluís Llach venia els estius a l’Alguer navegant amb el seu vaixell. Preparava un bon àpat i gaudíem moltíssim explicant-nos històries i cantant, al mateix temps. Tenia un teclat al vaixell i un d’aquells estius em va començar a tocar la música que havia fet per a la banda sonora de la pel·lícula Salvador, dedicada a Salvador Puig Antich. Ell em va proposar posar-hi la veu, però la productora s’hi va negar. La seva petjada és tan gran que en la portada d’Aquamare, el meu tercer àlbum, hi ha un escrit de Llach que diu “el mar té veus i Franca Masu és una veu del mar”.
A banda de Llach, quina relació ha tingut amb el panorama musical català?
He tingut més contacte amb el públic que no pas amb els actors musicals. Llach té un significat molt especial pel que representa a Catalunya des d’un àmbit social, polític i social. Maria del Mar Bonet perquè té una història personal al darrere molt potent, i també m’agraden les veus de Sílvia Pérez Cruz i Lídia Pujol sense oblidar-me del músic Eduard Iniesta. A Catalunya, cada cop que hi actuo, em sento com a casa meva. La seva gent m’acull de manera sincera.
En quin moment vital es troba la seva música?
El 2019 serà un any d’estrenar un nou disc. Jo soc de les que penso que no es pot obeir la llei del mercat que et demana un disc cada any. S’ha de ser honest i un disc s’ha de publicar quan tens alguna cosa que vols explicar. No es pot cantar per omplir-nos la boca, sinó que ha de ser per transmetre una il·lusió per oferir-la de la millor manera possible. Aquestes setmanes estic acabant d’escriure un nou disc, encara sense títol definitiu. El mar i l’amor seran el fil conductor i estarà dividit en dues parts. D’una banda, cançons originals escrites per mi, i d’una altra, algunes peces d’autors coneguts. Els arranjaments són fets per Luca Falomi (guitarrista) i Salvatore Maltana (baixista). Alguns dels nous temes es podran escoltar al Barnasants, el concert que tinc més imminent a Catalunya.
L’any passat, la Generalitat la va distingir amb la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la llengua catalana des de l’Alguer.
Quan més temps passa més m’adono que va ser un detall molt gran. Encara recordo la trucada de la consellera Borràs. Va ser una sorpresa inesperada que m’afalaga. Catalunya ha reconegut l’esforç que he fet al llarg de la meva vida. Cantar en alguerès et tanca moltes portes, però n’estic molt orgullosa del què m’ha ensenyat aquesta llengua. Aquest camí ha estat un enriquiment personal inesborrable. La meva carrera musical és la meva contribució personal i més autèntica a la meva terra.
Entrevista publicada a Exterior.cat
