Foto: Joanna Chichelnitzky
Ester Bonal (Barcelona, 1964) és la nova presidenta de l’Acadèmia Catalana de la Música rellevant Gerard Quintana, qui ha estat al capdavant de l’entitat des del 2012. Pedagoga musical i directora de coral, el 2004 va impulsar el centre de música i escena Xamfrà, el qual treballa per a la inclusió social al barri del Raval de Barcelona, i el 2013 va crear l’espai virtual El Teler de Música. El 2014 va guanyar un dels premis d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 2019 va endur-se el guardó AEMCAT. A Cultura 21, explora els objectius de l’entitat i explica com vol dirigir l’associació.
Ha estat designada com la nova presidenta de l’Acadèmia Catalana de la Música, com està vivint?
Ho estic vivint amb molt de respecte. Ja formava part de la junta sortint, en Gerard Quintana portava molts anys com a president i, tot i que la meva intenció era deixar pas dins de la junta, em van preguntar què em semblaria assumir la presidència de l’associació. Per molt que el seu nom sigui el d’Acadèmia Catalana de la Música, som una associació amb persones que es dediquen a la música des de totes les seves vessants i això fa que sigui molt complexa, perquè venim d’una tradició on la cadena de valor de la música s’ha instal·lat en la precarietat. A mi m’agrada molt la frase “associeu-vos i sereu forts”, i és la intenció que tenim com a projecte. Per tot això, em fa molt de respecte.
Com va ser la seva arribada a l’associació?
Va passar fa quatre anys i fins aleshores jo no sabia que existia. Això crec que li passa a molta gent, perquè anem fent la nostra feina fins que en un moment determinat la descobreixes. A mi em van oferir entrar-hi amb la voluntat de crear un consell acadèmic molt plural, una línia que seguiré sent-ne ara la directora.
“Un dels nostres objectius és que tots els tipus de música catalana tinguin més presència arreu del territori”
Quines són les línies marcades amb el nou equip de treball?
Ja hem fet el primer informe de balanç i tenim un primer esborrany de pla estratègic. Per resumir-ho molt, tindríem quatre grans fronts a encarar: hem de fer créixer la massa crítica i els socis de l’Acadèmia per poder ser més representatius; consolidar l’Acadèmia des del punt de vista de la sostenibilitat; posar el focus en el mecenatge privat, la qual cosa és molt innovadora; i fer propostes més vinculants que comprometin les nostres administracions, per connectar tota la feina que fem i que tinguem més coherència.
Quan parla de representativitat, a què es refereix?
Em refereixo a qui representa l’Acadèmia. Ha de representar els seus socis i sòcies, així que hem de tenir el màxim d’identitats amb nosaltres i fer-les créixer. També podríem parlar sobre un dels nostres objectius, que és que tots els tipus de música catalana tinguin més presència arreu del territori. Aquest eclecticisme ens fa plurals i ens identifica, i allà on no estem sent plurals, l’Acadèmia ha de ser-hi.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En clau musical, a Catalunya es fan moltes propostes i molt diferents. Cal interpretar-ho com a riquesa?
I tant. Que es facin moltes coses i que siguin diferents, més enllà de si funcionen o no, l’important és que es faci des del coneixement i des del reconeixement mutu. Des de l’Acadèmia volem estendre una mirada ètica, que té a veure amb aproximar-te a l’altre per reconèixer el que fa, no per jutjar-lo. Per això, l’Acadèmia rema a contracorrent en un món, el musical, que no ha pogut escapar de lògiques de mercat, competitives i molt cruels.
I com s’hi pot treballar?
Proposant una lògica més cooperativa i de reconeixement mutu. Això és complex, perquè no està exempt de conflicte ni de precarietat, la qual ens aboca a relacions que no són sanes. Reconèixer-nos la feina mútua i posar-la en valor implica construir societats diferents. Per això, demanem més música que sigui representativa de la realitat social del país, i des de l’Acadèmia, amb una mirada associativa i cooperativa.
Els interessos comercials han entrat en el sector de la música a Catalunya. Això ha marcat el moment actual que viu aquest àmbit?
Venim d’una manera de fer i d’unes polítiques culturals que no estan llegint la música amb la funció i la importància que hauria de tenir en la construcció d’un model de societat i de país. A les escoles, el paradigma que s’ha instal·lat és el pràctic, el de resultats, i això s’ha impregnat de les lògiques de mercat.
“Venim d’una manera de fer i d’unes polítiques culturals que no estan llegint la música amb la importància que hauria de tenir en la construcció d’un model de país”
I aquest paradigma també s’ha traslladat al món cultural?
Sí, i al de la música, i són lògiques que conviuen amb aspectes com la lluita per l’Estatut de l’Artista o les quotes dels autònoms en aquest sector. En altres països s’entén que la cultura és capital, però a Catalunya i a Espanya això no passa, i el paradigma pràctic ha deixat de banda el paradigma estètic.
I això què ha provocat?
Ha provocat que la cultura s’hagi instrumentalitzat d’una manera cosmètica, no de manera estètica. Aleshores, es fa servir la cultura com un instrument i no hauria de ser així, perquè la cultura són uns codis compartits. I si això ho fem arribar a les escoles, fomentarem la capacitat d’atenció i d’empatia, i això contribueix a construir societats.
Què li demana l’Acadèmia a les institucions públiques?
Caldria demanar un compromís estructural que vagi molt més enllà de programes d’un o dos anys, però això és una política valenta i llarga. Els polítics acostumen a mirar a quatre anys vista, i això ve donat pel fet que s’ha convertit la política en un ofici i que al final de cada legislatura s’hagin de presentar resultats.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Abans ha parlat de l’entrada dels mecenes en el sector de la música. Ho hem vist en disciplines com l’escultura o la pintura, però és estrany que també vulguin formar part de la música?
És nou per part de l’Acadèmia, perquè era una línia que s’havia tractat només d’una manera incipient. La societat del benestar, que ens va portant cada cop més cap a l’individualisme, és el contrast de l’associacionisme, i des de l’Acadèmia volem fer veure als socis tot el que poden aportar en el bé comú.
En quins gèneres creu que la música catalana pot demostrar que té múscul?
És una apreciació personal, i crec que hi ha gèneres que tenen més recorregut en la cultura de masses per les característiques del mateix gènere, com la música pop o la música feta per grups. El talent no té raça, hi ha persones que el tenen i és important que, com més plural sigui la presència de totes les músiques amb oportunitats per trobar-se, més treballarem l’ampliació dels codis culturals compartits. I la cultura, que no és estàtica, també viurà processos de transformació constant. Davant d’això, tenim dos escenaris possibles.
Quins són aquests escenaris?
Tancar-nos en bombolles estàtiques o rebentar les bombolles per conèixer-nos i reconèixer-nos. Jo, difícilment aniré a un concert de la Mushkaa, però no passa res, i m’agrada veure com es relacionen les persones d’aquesta generació i em permet apropar-me a altres estètiques, m’agradin o no. Hem de generar un escenari on es pugui donar aquesta situació.
Guille Vidal-Ribas: “A Catalunya, la dansa és l’art escènica menys programada”
