Uns 700 professionals de les arts escèniques catalanes s’han adherit a un manifest en què es denuncia la “mala administració” dels recursos públics, els quals consideren que estan gestionats “amb criteris poc equitatius i al servei d’un interès partidista i de clientelisme, cosa que suposa la marginació d’una gran part del sector”. Per això, reclamen una Llei de les Arts Escèniques de Catalunya que “posi ordre” en el sector.
El manifest, impulsat a finals d’octubre, assegura que és l’expressió d’una gran part de la professió que està “farta d’haver de suportar la indiferència d’una Administració i uns gestors que han desconnectat amb les veritables necessitats del sector artístic, avocant-nos cada cop més a l’empobriment general de la cultura, en benefici d’uns pocs que es creuen salvadors de la pàtria”. Per això, els signants demanen un “gir radical” en les actuacions que la nova administració que sorgeixi de les properes eleccions.
El manifest s’estructura en 10 punts, els quals denuncien:
1. La “competència deslleial” exercida des dels teatres públics, fundacions privades i determinades companyies “constantment subvencionades”, pel que fa a la distribució dels béns dedicats a les arts escèniques.
2. Que s’ha menystingut una gran part de professionals de les arts escèniques “en favor i benefici d’uns pocs ‘escollits’, els quals són avalats d’una forma abusiva i sense cap tipus de control” pels responsables de les institucions públiques.
3. Que s’ha caigut en les xarxes d’un “dirigisme cultural”, cosa que ha “anul·lat” la iniciativa privada, ja que, fora d’aquestes xarxes, és fa difícil actuar.
4. La “impossibilitat” d’emprendre qualsevol tipus d’empresa o iniciativa artística per “la muralla administrativa que ens suposa una burocràcia excessiva impossible d’assumir si no s’està a l’empara de les xarxes abans esmentades”.
5. Que els “escassos” circuits on encara es pot desenvolupar una feina creativa, com són les sales alternatives i els circuits de teatre familiar, estan essent “estrangulats” per la dinàmica d’una gestió cultural “gens creativa i instal·lada en el seu propi convencionalisme”.
6. Els “sobredimensionats” pressupostos que tenen els teatres públics del país, així com les subvencions que “de forma maquillada” reben certes fundacions i que els cobreixen “pràcticament la totalitat” dels seus pressupostos.
7. El “gran desequilibri” a l’hora de repartir ajudes entre els teatres públics i les sales alternatives, on les iniciatives professionals no incloses en les xarxes dominants “malden per treballar i recollir les engrunes de les engrunes de les restes dels grans teatres públics”.
8. La “manca de transparència” a l’hora d’atorgar ajuts i subvencions, i la “dificultat” que suposa accedir a la informació dels criteris emprats per a decidir-les.
9. “L’apatia” dels polítics i gestors públics de la cultura, que deixen a mans d’empreses privades “afavorides” les programacions dels teatres, sales i equipaments de propietat pública, cosa que consideren “suposa segrestar la cultura”.
10. La “no existència” d’una política cultural, cosa que, diuen, “afavoreix la desigualtat, el favoritisme, la manca de criteri i la prevaricació dels recursos públics”.
