El Govern ha acordat declarar el Teatre Principal i l’Hospici d’Olot com a Béns Culturals d’Interès Nacional, ambdós en la categoria de monument històric, i n’ha aprovat la delimitació de l’entorn de protecció.
El Departament de Cultura destaca que la situació del Teatre Principal és “una fita que configura una imatge paisatgística de gran interès dins del marc urbà d’Olot”. Al mateix temps, la relació entre aquest monument i l’espai físic on està situat “ha establert un diàleg ambiental que al llarg del temps ha donat una gran entitat arquitectònica, emblemàtica i cultural a la ciutat”.
Des del punt de vista arquitectònic, en destacar la tipologia de planta en ferradura amb pati i tres pisos, el saló de descans decorat, l’escalinata principal i la façana amb tres grans arcades, tot en estil eclèctic. Mentre que des del punt de vista urbanístic ressalta que l’edifici és “una de les fites arquitectòniques més rellevants” d’Olot.
La història arquitectònica i social de l’edifici és la de la ciutat. Es té constància de l’existència del teatre des de 1769 amb la finalitat de recaptar fons per a la construcció d’una torre a l’església del Tura. Entre 1842 i 1845 es va construir un segon teatre més gran per evitar conflictes obrers i socials. El 1874, durant la segona guerra carlina, es va incendiar, i entre 1877 i 1887 es va construir un nou teatre d’acord amb el projecte de l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol.
El Teatre Principal es va inaugurar el 1887 malgrat no estar acabat. Més tard, el mestre d’obres Josep Salgueda i l’escultor Rossend Aubert van construir la façana dissenyada per Pujol i Cordomí. El 1904 s’acaben la façana, l’escalinata i altres zones, quedant per executar la decoració i pintura, que no s’efectuen fins el 1927. El 1962 es realitzen obres de reforma per adaptar el teatre al seu ús com a cinema i desapareixen les llotges. A partir de 1986 s’efectuen diverses intervencions a càrrec de Birulès-Cabré-Romans i el 1992 a càrrec de Llorenç Panella i Josep Guinart. El 2003 es va presentar el Pla director de Manel Bosch i Rosa Noguès.
Per la seva part, l’Hospici, que mai va funcionar com a tal, està situat en el centre històric i actualment allotja diversos equipaments de la ciutat, com l’Observatori del Paisatge, la residència geriàtrica La Caritat i el Museu Comarcal de la Garrotxa, especialitzat en la producció pictòrica de l’anomenada Escola d’Olot.
Està situat en un edifici sever i noble de façanes i composició austera, un exemple de l’arquitectura academicista de finals del segle XVIII. El Departament de Cultura assenyala que els aspectes més destacables d’aquest edifici són el seu valor monumental dins el context urbà d’Olot, com a element singular que defineix i caracteritza la ciutat; la força de la seva implantació dins la trama urbana, i la seva important incidència en l’evolució de la ciutat. Més enllà de les seves peculiaritats arquitectòniques, també és remarcable el fet que la vida de l’edifici ha estat íntimament lligada a la de la ciutat i a la seva història des de la seva inauguració en el segle XVIII.
El 1772, l’Ajuntament va impulsar la construcció de l’Hospici a partir del llegat de l’olotí Antoni Llopis. Amb el suport del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, i el corregidor de Vic es va constituir la Junta de l’Hospici, que va adquirir els terrenys i el 1777 va encomanar el projecte al mestre d’obres Jaume Dam. D’acord amb l’ordre de Carles III per a tota l’obra pública realitzada a Estat espanyol, aquest projecte va haver de ser revisat i modificat per l’arquitecte major de la Cort, Ventura Rodríguez. Fins fa pocs anys s’havia cregut erròniament que l’edifici era obra seva.
En compliment d’un decret de Carles III, l’edifici, que es construeix entre 1779 i 1784, adopta la tipologia d’hospici al voltant de dos patis separats per una capella. El primer ús de l’edifici va ser per a l’Escola de Belles Arts i dependències municipals; durant la Guerra del Francès i la tercera Guerra Carlina va ser caserna militar, i més tard va funcionar com a escola i mercat. A principis del segle XX s’hi va instal·lar la biblioteca i l’arxiu municipal.
