El Jutjat número 1 de Barbastre ha ordenat la devolució “immediata” de les 111 obres d’art de la Franja que estan al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal a les parròquies de la diòcesi de Barbastre-Montsó, a les quals declara propietàries dels béns.
El jutge especifica que la devolució de les obres s’ha de fer a través del bisbat de Barbastre-Montsó. La decisió serà recorreguda davant l’Audiència Provincial d’Osca.
La sentència s’ha fet pública aquest dimecres, quan es compleixen dos anys de l’entrada policial al Museu de Lleida, coincidint amb l’aplicació de l’article 155, per endur-se a l’Aragó les 44 obres del monestir de Sixena que hi havia en litigi.
El jutge dona la raó al bisbat de Barbastre-Montsó en entendre que les obres es van cedir en dipòsit al bisbat de Lleida, que posteriorment les va dipositar al Museu de Lleida sense el consentiment i sense els requisits canònics.
Gestió eclesiàstica
La sentència considera acreditat que l’any 1995 es va segregar la diòcesi de Lleida i les parròquies que ara reclamen les peces van passar a formar part de la diòcesi aragonesa. Després d’això, el nunci, mitjançant un decret de juny del 1998, va establir que el patrimoni artístic procedent de les parròquies desmembrades i que es troba actualment a Lleida “està en dipòsit i no en propietat”, i que “en cas de ser reclamat pels seus propietaris legítims, s’ha de tornar”. La sentència també destaca que el bisbat de Lleida va intentar en diverses ocasions recórrer aquest decret per via eclesiàstica, però se li va denegar.
La decisió judicial es basa principalment en l’acord signat el juny de 2008 entre les diòcesis de Lleida i de Barbastre-Montsó, pel qual la primera es comprometia a lliurar els béns, i reconeixia que són eclesiàstics i que la seva gestió correspon exclusivament a l’Església. També en el reconeixement del bisbe de Lleida en l’acte de conciliació d’octubre de 2017, en què el seu advocat va dir que reconeixien el conjunt de sentències que hi havia hagut tant en els tribunals de l’Estat com de les autoritats eclesiàstiques. “Els actes de reconeixement de la diòcesi de Lleida són suficients i inequívocs per considerar acreditada la propietat de les parròquies segregades”, recull la sentència.
La sentència conclou que dels documents aportats s’aprecia que les obres procedien i pertanyien a les parròquies aragoneses basant-se en les sentències canòniques, l’acord signat pels dos bisbats, i que no es van adquirir mitjançant cap contracte. El jutge entén que la documentació aportada per Catalunya “no és suficient per demostrar la propietat catalana”. En canvi valora la propietat de les parròquies de la Franja, les resolucions dels tribunals eclesiàstics i l’acord entre els dos bisbats en què es reconeix la propietat de les parròquies de Barbastre-Montsó. Concreta, però, que malgrat les resolucions eclesiàstiques per si soles no serveixen per acreditar el dret de propietat, sí ho són en relació amb l’acord dels bisbes en què aquesta es reconeixia a favor de les parròquies de Barbastre-Montsó.
Pel que fa a la usucapió, el Jutjat entén que cal que existeixi un títol i que es presenti públicament com a propietari de manera pacífica i no interrompuda, i conclou que en aquest cas “no es compleix”. Quant a les exposicions que s’han fet arreu amb algunes d’aquestes peces prestades del Museu, afegeix, no són suficients per demostrar la propietat catalana.
No hi ha contractes de compravenda
Durant el judici, la part lleidatana va defensar que els béns van arribar al Museu de Lleida a partir del 1893 a través de compravendes, permutes o donacions, mentre que l’Aragó defensava que van ser en dipòsit. Segons la sentència, Lleida no ha aportat els títols de compravenda, donació o permuta concrets, només documentació per justificar l’adquisició, com ara cartes, declaracions o anotacions en els registres d’entrada, que utilitza per “interpretar” que les obres van ser adquirides.
La sentència entén que el fet que en alguns documents consti que es lliuraven quantitats de diners per la recollida d’algunes d’aquestes obres d’art, no es pot interpretar com un contracte de compravenda, sinó per la situació econòmica dolenta de les parròquies i la carència de mitjans per conservar-les, i com a “gratitud”.
En algunes de les obres, afegeix el jutge, només consta un document del bisbat de Lleida que diu que adquireix la seva propietat, la qual cosa “no es suficient per justificar un contracte”. A més, entén que és “irracional” que el bisbe fes contractes de compravenda amb els rectors de la seva diòcesi, ja que “podia disposar dels objectes sense necessitat d’adquirir-los”.
Béns “preciosos”
El Jutjat de Barbastre recorda que la normativa canònica estableix que la transmissió de béns preciosos els ha d’aprovar la Santa Seu. El Consorci, però, nega que els béns tinguessin la consideració de preciosos i que, per tant, no calia cap llicència per a la seva transmissió. En aquest sentit, el jutge considera que els béns sí que són preciosos, ja que s’entenen així aquells que tinguin un valor objectiu, cultural, històric o artístic important. Així, es basa en el fet que el bisbe Messeguer va crear el Museu per protegir el patrimoni artístic de les parròquies de la diòcesi. Per tant, es pot concloure, diu, que “les peces que es van traslladar al Museu tenien un valor artístic, cultural o històric important”. I afegeix que el bisbe en tenia constància, si no, “no hauria justificat la necessitat del seu trasllat i manteniment”.
Segons la sentència, ha quedat demostrat que les obres reclamades es troben a títol de dipòsit al Museu de Lleida, i que de diversos escrits del bisbe Messeguer s’extreu que va anar recollint el béns davant el perill d’espoli o pèrdua de les obres per a la seva conservació, “sense cap intenció d’adquirir-les, sinó només de conservar-les o restaurar-les i perquè els estudiants del seminari poguessin conèixer-les i estudiar-les”.
Patrimoni cultural català
Pel que fa al catàleg de les obres com a integrats del patrimoni cultural català, seguint amb la sentència de novembre de 2017 de l’Audiència Provincial d’Osca, el Jutjat entén que, tractant-se de béns que pertanyen a parròquies aragoneses, “no deurien haver estat declarats com a integrants del patrimoni català”.
Sense indemnització
Pel que fa a la petició catalana en cas que la sentència considerés que les obres en litigi són propietat de l’Aragó, perquè aquestes parròquies paguessin les despeses ocasionades des del 1999, el jutjat diu que cal establir la quantitat concreta o almenys una base per a la liquidació. En aquest sentit, diu, “no es quantifica res ni es fixa cap base”, per tant és “improcedent” la reclamació, i conclou que la restitució de les obres “no pot ser condicionada a l’abonament de cap quantitat”.
