Els passats 17 i 18 de juliol, El Fill del Mestre va presentar a la Casa de Fusta de Lleida i al Cercle Artístic de Barcelona, respectivament, Els dies absurds, quart senzill del seu disc Martina, que conté deu cançons d’autoria pròpia i que sortirà a la llum íntegrament aquest pròxim mes d’octubre.
Es tracta d’una cançó molt diferent i bastant allunyada de l’estil clàssic de Jordi Gasion, que encarna El Fill del Mestre, en què el músic lleidatà ens sorprèn amb subtils tocs electrònics i uns certs aires tropicals que condueixen la cançó cap a territoris delicadament allunyats dels que ens tenia acostumats. Tot i això, el que és més sorprenent d’aquesta peça –que ja està sonant en emissores tan musicalment especialitzades com iCat FM, de Catalunya Ràdio, en què l’especialitzat crític musical de la casa, Josep Martín, ja n’ha recomanat la seva programació durant aquesta setmana passada– és que s’identifica amb ell mateix com mai, o com sempre.
Pel que fa al treball sencer, cal dir que primer va arribar el senzill Els dies fàcils, en què destaquen els sons acurats de guitarres i una melodia delicada marca Gasion. Més tard, es va presentar una peça ja convertida en tot un clàssic del seu cançoner, Adeu, Martina, a la qual va seguir Els cors que hem estimat, una melodia radiant que combina en una sola peça totes les mirades musicals del compositor d’Alpicat.
Darrere el curiós nom d’El Fill del Mestre (el títol d’una cançó de Jaume Sisa, de l’àlbum del 1975, Qualsevol nit pot sortir el sol) s’hi amaga el lleidatà Jordi Gasion, en un projecte musical amb referents que van dels cantautors nord-americans arrelats al folk com Bob Dylan o Neil Young, a representants de la cançó catalana actual. Gasion, que compta amb una àmplia biografia musical amb cinc discos editats, s’ha reconciliat amb el seu alter ego, El Fill del Mestre. El 2006 va sorprendre el públic i la premsa especialitzada amb 78, un disc intimista que s’alineava amb una nova fornada de bandautors catalans frescos i sincers que bevien del folk americà i de tot el que els havia caigut a les mans des de l’adolescència. Dotze anys i sis discos més tard, Gasion continua sent un autèntic outsider que viu i es desviu per la música, que en busca l’essència i la treballa fins que aconsegueix la cançó exacta, la que condensa totes les emocions per fer-la possible.
