El cinema català està d’enhorabona, ja que el director barceloní Carlos Marqués-Marcet ha estrenat la seva darrera i esperada pel·lícula, Els dies que vindran, un emotiu i preciós film que reflexiona sobre la maternitat i la paternitat a partir de l’embaràs d’una parella, la Vir i el Lluís, Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer, parella embarassada també en la vida real.

El film de Carlos Marqués-Marcet arriba precedit del seu triomf en el Festival de Cinema Espanyol de Màlaga –premis a la millor pel·lícula, millor director i millor interpretació femenina–, igualant l’èxit del palmarès de la seva primera pel·lícula, 10.000 km (2014).

D’altra banda, l’estrena d’Els dies que vindran ha coincidit amb l’anunci del rodatge el mes de novembre d’enguany del proper projecte del director barceloní, La mort del Guillem, una tv movie coproduïda per À punt i TV3 sobre l’assassinat del militant de l’esquerra independentista Guillem Agulló l’11 d’abril de 1993. Un telefilm de contingut marcadament polític que entroncaria amb un altre film seu precedent, 13 dies d’octubre (2015), sobre l’afusellament del president Lluís Companys.

Deus estar molt satisfet de l’èxit de la teva nova pel·lícula al Festival de Màlaga on ha assolit un nombre de premis equiparable també al de la teva primera pel·lícula 10.000 km?
Home, sí. Fa il·lusió veure com la gent reacciona. Els premis van bé perquè, en realitat, ajuden a preparar la següent pel·lícula. Però, no sé, sempre hi ha un moment, quan has acabat una pel·lícula, en què sents que ja no et pertany i llavors penses en la següent. Amb aquesta pel·lícula, per vàries raons, és el primer cop que s’ha acabat la pel·lícula i encara m’emociono veient-la. Quan acabes una pel·lícula portes molt de temps treballant-la, muntant-la i tot, i hi ha un punt en què ja n’estàs fart. I en aquest cas és com, ostres!, que bonic tornar a emocionar la gent i, sobretot, veure la reacció de la gent tan forta. I, ostres, alguna cosa hem fet bé aquí. Això suposo que és el que més emoció et fa, més que els premis.

La peli és també la radiografia de l’embaràs real de Maria Rodríguez Soto, parella de David Verdaguer en la vida real. Té alguna cosa d’experiment fílmic aquest procés de seguiment de l’embaràs de la Maria i el David, recreat com si fos un film de ficció?
No hi ha res de nou i en el cinema ja està tot inventat. La pel·lícula és en realitat una pel·lícula de ficció narrativa i una manera de fer-la era construir allò més únic en la manera d’apropar-nos al tema. S’han fet moltes pel·lícules sobre embarassos però, per nosaltres, el fet que ens marcava era l’experiència d’aquests dos actors, que estaven en un embaràs real. I, a la vegada, nosaltres, fent com aquest món paral·lel de ficció, aquest altre embaràs amb personatges diferents que no eren ells, i que tenen un conflicte dramàtic completament diferent. Això em permetia a mi parlar de moltes coses que volia parlar. A mesura que la pel·lícula s’anava fent, nosaltres anàvem decidint cap a on anava. I això ens fa estar molt oberts al que hagi de venir. Ens plantegem el text com una ajuda i sempre busquem que al set de rodatge pugui aparèixer la màgia, allò inesperat, que no sabem el que anem a trobar.

Tot i el control evident en la direcció, el film conserva però aquesta sensació de work in progress, de filmar sobre la marxa, oberts a l’imprevist o a l’atzar?
A mi interessa molt intentar aconseguir la màxima precisió absoluta, que la càmera estigui en el millor lloc, de tenir un bon so, que hi hagi un bon disseny de so, que tu tinguis la sensació que, per una banda, tingui aquesta frescor, aquesta sensació de que les coses estan passant al davant teu, però, a la vegada, no com en les pel·lícules improvisades, que se’n van cap allí, cap allà, que fan perdre una miqueta l’emoció, la tensió. Estem robant un temps a l’espectador, jo tinc molt de respecte per l’espectador, és la nostra responsabilitat que cada segon de la pel·lícula estigui carregat d’alguna cosa. Estic molt obsessionat amb la construcció. I tot, a la vegada, construint-ho d’una manera que tu no te n’adonis, que ho puguis veure i sembli que es desenvolupa com la vida mateixa.

El tractament d’aquest embaràs entre el real i la representació crea una espècie d’híbrid fílmic en què es difuminen els límits entre ficció i documental?
Sí. La veritat és que jo no crec en els límits del documental i la ficció. Per exemple, tots els documentals són ficció i les ficcions són documentals dels seus actors, també. Al final és com t’apropes tu a aquella veritat, al que estàs representant i el pacte que fas tu amb l’espectador. Sí que hi ha diferències, no et dic que no hi hagi diferències. Suposo que allò que hi ha de documental no és tant la història dels personatges, sinó la manera de treballar, l’aproximació al procés que dèiem, del treball sobre la marxa. És molt difícil que cap actor faci de si mateix i, òbviament, hi ha un procés de reconstrucció, de representació, però, a la vegada, intentant que sorgeixi, que broti la veritat que ells tenen fent la seva feina.

10.000 km, Terra ferma (2017) i ara Els dies que vindran són tres pel·lícules protagonitzades per joves que ronden la trentena. Es pot veure com una trilogia generacional?
Sí, suposo que aquest cicle és una mena de trilogia, de tríptic. No crec que sigui generacional perquè em sento molt poc còmode en aquesta definició generacional meva. No sé quina és la meva generació, em considero zero millennial i zero modern, en aquest sentit. Però no tenia cap interès especial en dir “ai, mira com vivim la nostra generació”, però sí que em servia d’alguna manera per mirar el que tinc més a prop, per intentar arribar a entendre més l’experiència de l’altre, des de l’univers dels afectes i de la parella veure aquesta distància que ens separa, sempre, gairebé ontològica. Llavors, aquesta impossibilitat de comunicació és, crec, el que més m’obsessiona. En el fons, parlo de la distància entre la gent.

Veiem així com el tema de les relacions de parella, els alts i baixos, la crisi de parella, esdevé un eix vertebrador en el teu cinema?
Sí. Una mica el que acabo d’explicar en aquest sentit. M’interessava perquè la parella i la família és l’espai on se suposa que s’està més pròxim a algú. La diferència és que la parella l’esculls i la família t’arriba. I per parlar de la distància entre l’experiència, doncs la parella és l’espai més brutal en aquest sentit, perquè estem tan a prop i a la vegada tan lluny.

El tema de la maternitat i la paternitat, present de forma perifèrica a 10.000 km, s’aborda de ple a Terra ferma, i ara és una realitat absoluta a Els dies que vindran. Aquesta preocupació personal teva suposo que té a veure amb una qüestió d’edat, no?
Sí, òbviament, hi ha un punt que et toca per edat. Als 30 anys és una cosa que et planteges. Però més enllà d’això, sí que crec que és una qüestió, una pregunta, que en el món en el qual vivim, en les nostres vides en general, diríem que és bastant transversal en aquest sentit. Jo crec que abans no es preguntaven si tenien fills o no, simplement els tenien i, avui en dia, és una decisió més pensada. Però sí que penso que en un món on hem trencat amb la majoria de rituals, on pots casar-te, et divorcies, te’n vas de casa i després tornes, hi ha pocs moments a la vida on et canvia radicalment la vida i no pots fer-te enrere. Pensàvem que era un tema molt significatiu, més enllà que a mi m’afecti o no m’afecti.

Un aspecte molt maco a Els dies que vindran és que traces com una línia vital entre pares i fills, amb la presència de les imatges de vídeo dels pares de la Maria, amb el seu part inclòs. Planteges un joc de miralls de continuïtat genealògica entre passat, present i futur, no?
Sí, sí. Va passar que aquest vídeo no estava previst des del començament. És un vídeo que vam trobar a meitat de camí. Bé, la Maria sabia que existia, però s’ho va estar pensant, ja que pensava que el voldríem utilitzar. I quan m’ho va dir el vam veure i ens vam emocionar molt. Jo crec que va ser el moment en què vaig entendre una mica la pel·lícula que estàvem fent. Perquè, de sobte, com que tot quallava en un sentit gairebé metacinematogràfic, en què nosaltres, en el fons, estàvem fent testimoni d’un embaràs, estàvem fent una home movie també. I aquí entràvem en aquelles discussions del moment d’intimitat que es queda fora i ho intentàvem fer amb el mateix esperit de proximitat.

La inclusió d’aquestes imatges en VHS denota també una preocupació estètica a l’establir un diàleg entre formats i textures, del vídeo a la home movie i al cel·luloide?
Sí, sí, de fet, al trobar aquest vídeo ens va donar una mica la clau del que nosaltres volíem fer amb el tractament de la imatge en aquesta pel·lícula. Perquè, de fet, teníem clar que no volíem fer una imatge completament actual, però tampoc una imatge retro. I vam estar provant diferents maneres de com trobar un look per a la pel·lícula, i en aquest vídeo casolà hi havia barrejat Super 8, diferents formats, que al final no saps en quin format està gravat. I nosaltres vam veure que havíem de seguir una mica per aquesta línia. I, per altra banda, vam fer tot un procés fotoquímic a l’antiga, de tornar a gravar en pel·lícula i tornar a escanejar la pel·lícula per intentar trobar un look que no sabessis bé en què estava gravat, que fos un punt mig.

Hi ha com un substrat ideològic o polític en la pel·lícula, una reflexió social en la crònica de l’embaràs de la parella, sobretot pel que fa al personatge del Lluís, que interpreta David Verdaguer, ja que aquest es va acomodant, aburgesant, va a la recerca d’una millor estabilitat econòmica, un millor sou?
Sí, sí, és una cosa que vam fer des del començament, quan encara no sabíem cap on aniria la pel·lícula, com aniria tota la trama. Però sí que ens interessava d’alguna manera com el fet de necessitar una certa estructura dins la teva vida et feia prendre decisions que potser t’arrossegaven d’alguna manera a ser més conservador. Si penses, estava molt relacionat amb aquest ambient polític amb què vam començar a fer la pel·lícula, que era post 15-M, pre 1 d’octubre, on de sobte, tots aquests amics militants estaven entrant a les institucions. Hi havia paral·lelismes, sempre, amb aquesta idea d’organització, planificació, que et porta a, per por d’alguna manera al que vindrà, als dies que vindran, a prendre decisions menys arriscades.

Una altra cosa preciosa que té la pel·lícula és la banda sonora a base d’unes cançons molt concretes: des del tema A la vida d’Ovidi Montllor a la versió del mateix tema a càrrec de Maria Arnal, o el poema Em dius que el nostre amor de Joan Vergés musicat i cantat per Toti Soler. Com vas fer aquesta tria?
Va ser, una mica, com la peli mateixa. Es va fer sobre la marxa. De fet, tot va començar quan havíem de gravar una escena amb la Maria posant música, que encara no sabíem quina música faríem servir per a la pel·lícula, fins on volíem arribar. La Maria Arnal i el Marcel Bagés són amics també de l’equip, tenim una relació molt íntima amb ells i vam pensar, ostres!, fem un producte de proximitat. Era com un procés molt bonic i posar A la vida va tenir com molt de sentit. Forma part d’un univers de la cançó catalana que potser no és la que està a primera plana als mitjans, però que a la vegada crec que encarnava molt bé l’esperit de terra, també reivindicatiu, que d’alguna manera ens interessava per la pel·lícula.

Precisament el tema A la vida podria ser el leitmotiv de la pel·lícula, un cant a la vida, un cant a la vida plena, no?
Sí, sí. Suposo que també em preguntes què vol dir la vida plena. Què significa? Com podem viure plenament? Com sentim els que no hi són? Suposo que pot ser una celebració i a la vegada un qüestionament, no?

Text: Joan Millaret Valls / AMIC

Foto: Clack