Muriel Casals i Couturier ha mort aquest diumenge a la matinada als 70 anys a l’Hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressada a la Unitat de Cures Intensives des del 30 de gener, quan va ser atropellada per un ciclista quan creuava el carrer. L’expresidenta d’Òmnium Cultural i actual diputada de Junts pel Sí no ha pogut superar el traumatisme cranioencefàlic que va patir en l’accident. Les mostres de condol pel seu decés han arribat des de tots els àmbits.
Casals era membre de la junta d’Òmnium des del 2008, i el 20 març de 2010 va ser la primera dona en accedir a la presidència de l’entitat. El passat juliol va deixar el càrrec per integrar-se com a número tres de la llista de Junts pel Sí per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, deixant el doble de socis dels que hi havia a Òmnium quan va assumir el càrrec.
Des d’Òmnium, Muriel Casals havia estat una de les cares visibles del procés sobiranista, motiu pel qual va acabar sumant-se en la llista de JxS. Un parell de dies abans del tràgic accident, Casals havia estat escollida presidenta de la comissió d’estudi del Procés Constituent.
Muriel Casals va néixer el 1945 a Avinyó, a la Provença, on vivien exiliats els seus pares, un advocat i soldat republicà i una mestra francesa, que pocs mesos després van tornar a Sabadell. Casals era professora emèrita del Departament d’Economia i d’Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, on de 2002 a 2005 va ser vicerectora de Relacions Internacionals i Cooperació.
Militant del PSUC fins a principis dels anys 80, va ser membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983-1988) i de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès (2003-2007).
El record de Jordi Cuixart
Estimada Muriel,
“Estimem-nos”, ens deia sempre la Muriel, “estimem-nos que això és tan bonic!”. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.
Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m’ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.
És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb un munt de matisos per poder estimar-nos amb tota la sinceritat del món.
La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot en alguns moments puntuals, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos millor. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per a molts de nosaltres ha estat una veritable mestra.
No ha estat mai una persona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt d’encontre en totes les postures. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot, ho podem guanyar tot.
“Òmnium és màgic”, li hem sentit dir tantes vegades. “La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar”. Era la seva obsessió: escoltar. “Escoltem, Jordi, escoltem”, em deia tantes vegades.
I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a conèixer. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris, del país i del món. Una persona infatigable; capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.
Intel·ligent, astuta, múrria i amb bon sentit de l’humor, la política en femení en un món massa d’homes. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un “petit calvari” sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència, el fer i el deixar fer a la gent que l’envoltàvem; la confiança en l’equip.
Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l’esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, “a voler ser cada dia una mica millors”.
Anem a per totes Muriel, ho saps, ens hi deixarem la pell, però també saps que et trobarem molt, molt a faltar.
Jordi Cuixart. President d’Òmnium Cultural.
